dimarts, 10 de febrer de 2009

LA DISCOTECA DE LO POL (XI)


THE DRONES - Galla Mill (2006)

Hi ha música concebuda per ballar o per enamorar-se. Hi ha música adient per un desfogament alcohòlic o per tindre-la de fons gaudint d'una bona lectura. Hi milers de motius per escoltar música. I hi ha també qui fa gravacions brutes i desagradables, doloroses com un mos als testicles, que et sumeixen en un estat proper a la depressió. Hi ha discos que t'omplen d'una capa de greix de cap a peus i quan aconsegueixes traure-la de sobre el món et sembla un lloc molt millor. Els australians The Drones, veïns més concretament de Melbourne, pertanyen a aquest darrer grup. Allò seu és un blues-rock amb derivacions garage, d'electricitat ofegant i textos punyents, recitats més que cantats per la veu aiguardentosa de Gareth Liddiard, que tot i assumir discursos musicals ja fets, et sumeixen en una experiència tan desagradosa com novedosa: no acabes de creure que tanta mala baba, tal desplegament de mala hòstia, siga possible.

Després de traure molt bons discos com The Miller's Daughter (Munster, 2005) o Wait Long By The River And The Bodies Of Your Enemis Will Float By (ATP, 2005), -supose que no vos cal la traducció-, la banda va traure el seu millor treball fins ara, Gala Mill (ATP, 2006), un disc on mantenen el grau d'electricitat però alternant-ho amb paratges de suposada calma (Jezebel o Dog Eared) tan colpidors com les habituals explosions d'airada mala llet (I Don't Ever Want To Change, una punyada en l'estómac). Amb una menció obligada a Work for Me, un tema on el protagonisme vocal l'assumeix la baixista, Fiona Kitschin, sense que la dolçor de la seua veu aconseguisca traure't de sobre l'opressió i la sensació d'ofegament. Un tema per al qual, i salvant les distàncies, sols trobe paral·lelisme en el Desperate Kingdom of Love, de PJ Harvey.

Llig al RDL que The Drones trauen nou disc. I el meu cervell no deixa d'enviar-me senyals d'impaciència. Potser per saber de quina forma s'han acostat a un centímetre de l'abisme aquesta vegada.

2 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Estos m'encanten, Austràlia és la meca de la bona música, no hi ha tros de terra que haja donat tanta cosa bona com aquell.

Lo Pol ha dit...

Gràcies, Comtessa, totalment d'acord: el nivell de talent musical australià per càpita és un escàndol. Me n'alegre que els coneguera.