LA DISCOTECA DE LO POL (XI)

THE DRONES - Galla Mill (2006)

Hi ha música concebuda per ballar o per enamorar-se. Hi ha música adient per un desfogament alcohòlic o per tindre-la de fons gaudint d'una bona lectura. Hi milers de motius per escoltar música. I hi ha també qui fa gravacions brutes i desagradables, doloroses com un mos als testicles, que et sumeixen en un estat proper a la depressió. Hi ha discos que t'omplen d'una capa de greix de cap a peus i quan aconsegueixes traure-la de sobre el món et sembla un lloc molt millor. Els australians The Drones, veïns més concretament de Melbourne, pertanyen a aquest darrer grup. Allò seu és un blues-rock amb derivacions garage, d'electricitat ofegant i textos punyents, recitats més que cantats per la veu aiguardentosa de Gareth Liddiard, que tot i assumir discursos musicals ja fets, et sumeixen en una experiència tan desagradosa com novedosa: no acabes de creure que tanta mala baba, tal desplegament de mala hòstia, siga possible.

Després de traure molt bons discos com The Miller's Daughter (Munster, 2005) o Wait Long By The River And The Bodies Of Your Enemis Will Float By (ATP, 2005), -supose que no vos cal la traducció-, la banda va traure el seu millor treball fins ara, Gala Mill (ATP, 2006), un disc on mantenen el grau d'electricitat però alternant-ho amb paratges de suposada calma (Jezebel o Dog Eared) tan colpidors com les habituals explosions d'airada mala llet (I Don't Ever Want To Change, una punyada en l'estómac). Amb una menció obligada a Work for Me, un tema on el protagonisme vocal l'assumeix la baixista, Fiona Kitschin, sense que la dolçor de la seua veu aconseguisca traure't de sobre l'opressió i la sensació d'ofegament. Un tema per al qual, i salvant les distàncies, sols trobe paral·lelisme en el Desperate Kingdom of Love, de PJ Harvey.

Llig al RDL que The Drones trauen nou disc. I el meu cervell no deixa d'enviar-me senyals d'impaciència. Potser per saber de quina forma s'han acostat a un centímetre de l'abisme aquesta vegada.