La nostra amistat es va desfent
com l'aigua del riu que abans era gel.
Tantes coses compartides que ara no voldrem recordar mai.
Al principi pensàvem que el gel no es podia trencar mai, per molts problemes que tinguéssim parlant els solíem arreglar i sobre el gel patinàvem i no quéiem mai.
Ara el temps va passant
i els problemes no podem solucionar.
El gel que tant ha costat trencar
ara és aigua que cap al mar s’envà.
Totes les bones amistats un dia es desfàn
i és impossible que el gel algún dia pugui tornar.
Anirem cercant nova gent i noves amistats
que ens vulguin fer costat
per una nova placa de gel formar
i que sigui aquesta la definitiva
que ningú pugui trencar.
11 comentaris:
En la meua opinió, este poema és profundament roín.
La rima és un poc coent, però tens raó.
Coma reflexió no está mal.
De saque, crec que la metàfora del gel per a il·lustrar una amistat no està massa ben trobada.
I si es tracta d'un poema, li propose llevar tots els verbs de final de vers i canviar-los per qualsevol altra paraula.
Disculpe la indiscreció, En Maleuff, però en llegir el seu perfil i el seu comentari i la seua foto, no sé com, se m'ha acudit que potser vosté siga un dels poetes de Pedra Fogassa.
No serà així per casualitat?
Ui, perdó, volia dir Pedra Foguera!
De que parleu?
Perdoneu la meua ignorància: "s'envà" està ben escrit?
Benvingut al Penjoll, endsí!
No, anònim, s'escriu "se'n va". Supose que endsi ho corregirà.
l'anònim d'abans:
no ho preguntava amb mala llet, quan ho vist escrit he pensat que potser no coneixia aquesta expressió i he fet una xicoteta búsqueda per internet i he trobat prou entrades amb la mateixa grafia. És per açò que, davant els dubtes ho preguntat.
Moltes gràcies per l'aclariment Tarsan
Publica un comentari a l'entrada