dilluns, 2 de febrer de 2009

EL "SILENCI DE PLOM" DE SALVADOR COMPANY

(TEXT DE LA PRESENTACIÓ A XÀTIVA DE LA NOVEL·LA DE SALVADOR COMPANY SILENCI DE PLOM)

Alguns dels presents recordareu que en la darrera presentació a Xàtiva d’un llibre de Salvador Company, Lawn tennis, el presentador, o siga un servidor, es va permetre el luxe de fer la intervenció a pèl, sense papers, i així va eixir el tema: entre el caos i l’anarquia. I encara que sé que el nostre convidat té ramalades anarco-sindicalistes, la literatura és una cosa molt seria que no es pot deixar a l’atzar. També és veritat que tot i que la meua intervenció convidava a no llegir el llibre, tinguéreu la diferència de comprar-lo i n’estic segur que de gaudir-lo.

En esta ocasió he decidit escriure’m la intervenció. D’una banda, per no tornar a fer passar a Salvador per la vergonya aliena d’aquella ocasió i, per un altra, perquè l’ocasió ho mereix. Diguem-ho d’entrada i per a que ningú no es perda: amb Silenci de Plom ens trobem davant d’una obra major de la nostra literatura, una novel·la impròpia d’un escriptor que, tot i que ja té una trajectòria darrere, encara no ha complit els quaranta anys.

Un text que ens hauria de provocar pura enveja, de la roina, a la resta de junta-lletres valencians i a molts de la rodalia innombrable. No ho reconeixerem, això sí, perquè el nostre panorama literari no és procliu als elogis, però Silenci de plom no està a l’abast de qualsevol. D’un servidor ja us dic que no, per a que ningú no es faça falses expectatives.

En tot cas, si el criteri d’aquest presentador no us genera confiança, o se’m nota massa que amb Salvador i jo portem compartint dues dècades de carrera universitària, amistat i inquietuds literàries, penseu que ens trobem davant d’un dels premis grossos de la literatura al nostre País, el Joanot Martorell de Gandia, i que les crítiques aparegudes fins ara als mitjans de comunicació, ací i a la innombrable, no han tingut més remei que rendir-se davant l’ambició i la qualitat d’aquesta novel·la.

Començant per l’ambició, no es pot considerar d’una altra manera l’exercici de traçar tres o quatre trames simultànies que uneixen fets com la desaparició de la companya del protagonista, una periodista que investigava una trama de corrupció urbanística, la història als camps de concentració del pare de l’escriptor Eveli Volero, contada a través d’un poema, 212, i la traducció d’una novel·la anglesa de ciència ficció, Quiet Lead, títol que traduït al valencià vindria a ser Silenci de plom. Fets aparentment inconnexos que acaben convergint, com ha de ser, però de la forma més insospitada possible.

I parlem de qualitat perquè la prosa de Salvador és compacta però àgil, pertinent però impertinent, densa però fluïda, transcendent però irònica. Fins i tot quan l’autor exigeix un esforç addicional del lector, com als passatges on el protagonista tracta de trobar les claus contingudes al poema 212, sempre ens regala amb una frase o un gir que fa que la lectura pague la pena en cadascuna de les seues pàgines.

Silenci de plom ha exigit tres anys de treball continuat i exclusiu. I per això als lectors se’ns demana també que posem de la nostra part, que fem una lectura atenta i intensa, per no perdre els fils d’un teixit narratiu exquisit, suau però aspre: no oferiré més claus sobre l’argument com aquells trailers abominables que ens conten les pel·lícules de l’a a la z fent estúpida i estèril la contemplació. Però us avançaré que del que aneu a llegir se’n desprén una visió àcida de la nostra realitat, de les nostres hipoteques com a societat i de les nostres desgraciades circumstàncies com a col·lectivitat. No podia ser d’una altra forma.

Hi ha precendents, i fonts literàries, i l’autor, si li rota, ja vos les explicarà, i aprofite que està ací Toni Cucarella per fer d’espieta i advertir-li que Salvador Company va dient, amb més esperit de conya marinera que versemblança, que la seua manera d’escriure és una barreja entre Toni Cucarella i Joan Francesc Mira. I Salvador ja donarà explicacions, si vol, d’aquesta gosadia més festiva que eròtica.

En tot cas, el conjunt, la resultant, és inèdita en la literatura catalana de qualsevol època, i el terme escollit no és casual perquè l’abast i la importància de Silenci de plom no hauria de quedar-se en el corralet de glòries literàries valencianes no reconegudes ni socialment ni institucional, i ja sé que és molt de demanar, tal i com està el País, però qui no plora no mama. I també és cert que et pots fartar a plorar i no mamar ni gota, però el que no passa mai és que la mamella s’engegue sense haver-ho demanat prèviament. Deixe ací el tema de les mamelles i els plors donat que aquest raonament comença a assemblar-se perillosament a la cèlebre reflexió sobre les pomes i les peres de l’esposa d’un ex president del govern.

Volia dir, en definitiva, que per la nostra part no serà. Si estem ací és per a que almenys un grapat d’amics de Xàtiva s’assabenten que tenim a les mans una novel·la excepcional. La prova és que, quan presentàrem Lawn Tennis, el seu anterior llibre, no empràrem termes tan elogiosos. Diríem, perquè era veritat, que aquell era un bon llibre, interessant i magníficament escrit. Hui parlem de paraules majors. Espere que reconegau la diferència.

Però com que ja anem prou servits de vaselina, vos contaré que Silenci de Plom no està exempta de defectes, i em veig obligat a citar les vergonyoses i injustificables el·lipsis en les escenes de sexe, que si no coneguera a l’autor hauríem d’atribuir a la seua formació en els Jesuïtes. Com no és així, esperem un aclariment satisfactori a aquesta manca d’explicitació.

O, molt més greu, haver incomplit un pacte de joventut que teníem i que ens comprometia a incloure la locució “com cagalló per sèquia”, cim de la semiòtica popular, Everest de les expressions nascudes entre bancals, en totes i cadascuna de les nostres novel·les. Per més que he rellegit Silenci de plom, no trobe la sèquia ni el cagalló. I jo perdone, però no oblide: hi haurà represàlies.

I parlant de carències, acabaré dient que dels pocs defectes que li trobe a Salvador Company com a escriptor i com a persona figura en lloc de privilegi ser del barri de Campanar, a València, em comptes d’haver nascut o haver-se criat a Xàtiva. La constatació inequívoca, palmària, que ningú no és perfecte. Ni tan sols l’autor d’una novel·la tan bona com aquesta.

Xavier Aliaga

4 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Boníssima entrada, Xavier Aliaga.
I gràcies també al seguiment que JosepManel ha fet del llibre d'en Tibau.

De tota manera, i posats a triar, em quede amb la novel·la de Company: dóna ganes de llegir-la! Estem parlant per fi d'una bona novel·la valenciana? Recorde que comentaris d'este tipus aparegueren al Penjoll a partir d'una ressenyeta sobre un llibre d'Esperança Camps, el nom del qual he oblidat.

I ara m'assalta un dubte (no existencial): serà que la literatura no es fa en els llibres sinó en les ressenyes sobre els llibres?

Queda plantejada la qüestió.

Lo Pol ha dit...

De part de Xavier Aliaga, moltes gràcies a Alietes. Efectivament, la novel·la és molt bona. I també molt densa, però no tot ha de ser literatura lleugure.

Salut!

Capità Superflipo ha dit...

Jo també crec que és una bona entrada.

lectorgensfrívol ha dit...

Silenci de PLOM: exemple de que una obra densa (pastosa, diria jo) no necessàriament és bona literatura.