de l'amic i estimat

Amb la tardor s'inicia pels paratges muntanyosos la recol·lecció dels bolets, dels quals el més conegut és el pebràs. Els darrers anys aquesta pràctica ha experimentat una gran acceptació entre la població "urbanita" que amb els seus vehicles arriben a desplaçar-se centenars de kilòmetres per endur-se el trofeu a la cistella.
Però jo no vull escriure de bolets.
El que vull fer és ficar en el lloc que es mereix al meu amic i estimat ESPÀRREC, ja que no tot són bolets.

La recol·lecció d'espàrrecs és una pràctica habitual en estes dates però..., cal dir-ho, es tracta d'una pràctica que es du a terme amb molta cura i discreció. L'esparragueter/a, és a dir, la persona que recol·lecta espàrrecs, no fa publicitat d'aquesta pràctica i té els seus llocs de producció i recol·lecció ben resguardats i en alguns casos arriben a emprar tècniques d'estimulació de la producció. He conegut casos en els que la collita era tan abundant que es feia necessari la congelació de l'excedent.

L'esparreguera, espareguera borda, espareguera rucà, espareguera fenollera, espareguera de ca, espareguera boscana i espareguera garriguera, científicament coneguda com Asparagus acutifolius L. de la família de les Asparagàcies és un arbust dens que pot arribar als dos metres d'alçària. Les fulles són punxants i les flors molt xicotetes i oloroses, d'un color groc verdós, situades les de cada sexe en plantes diferents. Recorde de menut quan cremàvem alguna esparreguera juntament amb la remulla de la poda que produïa un soroll semblant a les mascletades falleres..., que diversió!

El fruit és una baia negra. Dels rizomes eixen uns brots llargs i prims, anomenats espàrrecs.
Els espàrrecs són els brots més tendres que tots els anys trau la planta, sobre tot si l'han tallada o s'ha cremat (estimulació productiva com deia), botànicament són anomenats turions i contenen entre altres principis actius els aminoàcids asparagina i tirosina, sucres i una substància amb nitrogen i sofre.
L'esparreguera creix en zones boscoses i carrascars però s'ha estés també als llocs que conserven una certa humitat com ara matollars ombriencs, fons de barrancs i marges de conreus.
Els espàrrecs s'han de collir quan encara no han començat a ramificar-se i a donar la forma d'esparreguera, llavors se'n diu que són raboses.
Cal molta pràctica per poder reconèixer l'espàrrec a certa distància ja que en ocasions surt ben camuflat per passar desapercebut.

En quant a l'aspecte culinari, cal dir que es menja la part superior, la més tendra, mentre que la més endurida es rebutja. Després de rentar-los cal trossejar-los des del cap, fins que s'arribe a un punt que no puga trencar-se amb facilitat amb els dits. Aquestos trossets cal fregir-los una mica per llevar-los l'amargor, si es tasten crus. L'us més habitual és fer-los en truita, encara que poden acompanyar altres plats com a guarnició.
En relació a les propietats remeieres està considerat com a diürètic produint augment de la funció renal (amb la micció apreciarem un olor característic). També les cures d'espàrrecs han donat bons resultats en casos d'inflamació de la pell. També és laxant i la seua fibra augmenta el bol fecal, la qual cosa convé en cas d'estrenyiment crònic.
Popularment hi ha una dita que fa referència tant a l'esparreguera com a l'espàrrec: "Una cosa que naix mascle i mor femella". També s'utilitza com a qualificatiu de persona: "alt i prim com un espàrrec", i un altra possibilitat és "ves-te'n a fregir espàrrecs".
Per acabar un consell: -per al dia dels enamorats millor que flors, un manoll d'espàrrecs-.

Salut i bon profit.