dijous, 29 de gener de 2009

La Fugina (un altre conte local)

Introducció

Ara fa un any, amb motiu d'algun dels comentaris de Calinca, vaig publicar un conte local, La màquina de Calín i el capitalisme on aprofitava per criticar al Maquinetes. Ara vos presente un altre conte local, en el que trobareu ressonàncies llunyanes i properes, com el llibre de Primo Levi Si això és un home, les narracions de Toni Cucarella i una que vos apunte jo, l'excel·lent poema, El tast del llamp, del llibre Aixàtiva, Aixàtiva d'Elies Barberà, publicat enguany, que es va poder llegir ací, al Penjoll, abans de la seua arribada a les llibreries. Aquest conte local, però, és molt més llarg que l'anterior, i crec que és també el text unitari més llarg que s'ha publicat al Penjoll en la seu tercera etapa. Es tracta, en certa mesura, d'un experiment i per fer-lo més atractiu li he afegit fotografies i una il·lustració que m'han fet. Espere que vos agrade, ja em direu.



Don Agustí
Li deien Don Agustí, però tots el coneixíem com Don Llagostí. Era un mestre franquista dels bons, dels que no pegaven molt. Venia tots els dies de València en tren. Estava tant cansat per la matinada que es dormia en la cadira de les 9:30 fins al descans. Nosaltres, mentrestant, dibuixàvem Mazinguers Z sense parar. Quan Don Llagostí es despertava o tornàvem del descans, començava a passar llista per vore si havíem fet un deures que tots havien oblidat. Don Llagostí havia de complir amb el seu deure de mestre franquista i llavors paràvem mà. Mentre, ell enlairava la seua sostenint amb força una barra de fusta sota la mirada atenta d’un retrat de Francisco Franco idealitzat. Altres vegades ens castigava de genolls mentre ens obligava a sostindre llibres pesats sobre les dues mans. Portaven ja dos anys així. En aquella escola de raval, barreres, moreria i barri baix, res més es podia esperar. L’any anterior tots havíem eixit amb bonys i traus al cap. Ens trencaven les barres de fusta al cul i ens quedàvem sense descans, durant setmanes i mesos o quasi tot l’any. De tant en tant, entrava un senyor gros amb bigotí canós i ulleres fosques que era el director. Immediatament ens alçàvem tots i alçàvem la mà, amb el braç dret recte i estirat en un gest que trobàvem absurde però que l’any anterior ens havien ensenyat. Però Don Llagostí era un mestre franquista bo i no ens obligava a fer això, ni a fer constantment oració. Això sí, havia de pegar-nos per a complir el paperot: que la letra con sangre entra, no sigues tarròs!

El món sencer es pareix, sovint, a Auschwitz

L’atrevit
Un dia, Bernat, fart de que li posaren roja la mà, la va llevar i la vara de fusta de Don Llagostí va passar de llarg. Al principi tots guardàrem silenci davant de l’atreviment del castigat, però Don Llagostí ho va tornar a intentar i l’altre li va tornar a llevar la mà quan la vara estava a punt d’impactar. Allò era molt graciós i de riure quasi ens havíem de pixar. Don Llagostí l’advertia: no lleves la mà o més t’hauré de castigar! i tornava a la càrrega, però aquell la tornava a apartar i cada vegada que ho feia, tota la classe dia: no li pot pegar!. Don Llagostí també es reia (i no es podia aguantar) però havia de complir la seua funció de mestre franquista i no claudicar, i llavors el càstig va redoblar. Davant l’augment de la pena, el reu va tindre que aguantar i Don Llagostí, tant fort no li va pegar. Però als dos dies, l’exemple havia triomfat: tothom llevava la mà quan l’havien de castigar, mentre la resta de classe es moria de riure d’amagat. Llavors Don Llagostí va crear la figura del delegat. Aquest era una mena de kapo que s’ocupava de sostindre-li la mà al castigat per a que el colp no poguera sortejar. Li deien Pasqual, i prompte va ser de la classe el més odiat. Amb l’ajut d’en Pasqual ja no ens podíem lliurar, sota la mirada atenta del Francisco Franco irreconeixible i idealitzat i la d’un senyor crucificat. Així era com el mort després de mort continuava por irradiant. Perquè Franco ja feia dos anys que havia mort. Nosaltres li cantàvem el seu himne nacional: “Franco, Franco, que tiene el culo blanco porque su mujer se lo lava con Ariel”. Però en l’escola no s’havien assabentat. Quan eixíem al carrer, en les parets del Martínez Bellver i del barri de Sant Feliu, estaven per tots els costats les pintades del FRAP. Nosaltres no enteníem res, i en l’escola no s’havien assabentat. La llibertat, però, està sovint davant del teu nas.

Veges tu, tot el dia la seua dona rentant-li el cul amb Ariel. El devia tindre blanc i brillant!

El Moscardó
Mentre Don Llagostí dormia, nosaltres caçàvem mosques en les finestres obertes de la classe. Era una planta baixa i venien mosques i abelles de l’aigua estancada de la font del pati terrós i ple de cudols. Si elles entraven, nosaltres també podíem eixir. I un dia a algú, se li va ocòrrer votar per la finestra mentre Don Llagostí dormia un poc. Tots els presos ens quedàrem sorpresos: què fas Morcardó? com et pillen voràs? (havia de ser Morcardó, no podia haver un altre millor). La llibertat estava tant prop i no ens ho podíem imaginar. De sobte Don Llagostí es va despertar. Agarrà la seua vara i es va passejar, com solia fer, per comprovar el que estàvem estudiant. Tots guardàvem ràpidament els Mazinguer Z, els avionets de paper i amagaven les mosques sense ales en les mans. Moscardó l’havia cagat! l’anaven a pillar! Moscardó estava callat. Les xiquetes de la classe (ja eren classes mixtes) patien de vore el que anava a passar. De tant en tant, assomava el cap per la finestra des del pati i nosaltres el miraven de reüll fent-li que no amb el cap, mentre Don Llagostí estava d’esquenes passejant. Per fi, es va seure i es va tornar a endormiscar, i, llavors, Moscardó va tornar a entrar triomfal: no era tan difícil, es podia fer. Don Llagostí no s’enterava, no sabia quants alumnes tenia en classe i la finestra estava oberta de par en par.

Mazinguer Z, ell ens lliurarà dels roïns

La fugina
A partir d’aleshores entràvem i eixíem sempre que volíem. Caminàvem cos a terra a arrossegons i pegats a la paret: les finestres de pàrvuls estaven molt baixetes i calia evitar que la mestra ens vegera. Després d’uns quans metres menjant la pols del pati, entre les boletes de paper de plata dels entrepans de xocolata, arribàvem fins a una zona que estava a cobert de les finestres de les aules. Quan era l’hora del descans, tornàvem per on havíem vingut i esperàvem el moment propici per entrar sense que Don Llagostí s’assabentarà. Una vesprada va córrer el pla d’evasió per la classe: demà fem fugina i ens anem a la Cova dels Coloms! Qui se’n ve? Jo no havia estat mai en la Cova dels Coloms i em vaig comboiar. La nit anterior estava ansiós per que arribara l’hora de a escola anar. Al dia següent seguírem el pla previst: No se xiveu a ningú! li diguérem als companyes i companys! nosaltres fem fugina!
Esperàrem el moment propici i quan Don Llagostí es va adormir, votàrem per la finestra set o huit.

Tots a formar fileres!

Ens arrossegàrem pel pati uns metres i, lluny ja de les finestres des d’on ens podien vore, votàrem la barana de l’escola per la part més baixa. Després va ser fàcil. Havien de circular pels carrers menys transitats: per on hi havia els horts i no cases i no ens podien mirar. Prompte arribàrem dalt del carrer Vernissa, on començaven els bancals d’ametlers i garrofers abandonats. Ens conduïa Moscardó, que era un repetidor i era un poc més major. S’havia unit a nosaltres Pasqual el kapo traïdor. Era tan bord que Don Llagostí l’havia retirat del càrrec i havia posat a un altre pitjor. Pujàvem pels senderols imaginant-nos que érem vàquers que exploràvem l’Oest. Eren les pel·lícules que posaven a totes hores en la televisió. Només hi havia dos, espanyoles les dos, i en elles sonava l’himne espanyol. Al principi amb la foto de Franco, però després posaren la foto del Borbó. Hi havia un programa nou que emetien a migdia: Aitana. Era un programa fet des de València. Eixien una muntanya molt alta i unes antenes. Només teníem por als gitanos, però aquesta vegada, com que érem molts, no.

A poc d'ascendir per la muntanya, havíem accedit a un territori màgic

El que descobrí l’expedició
Ja havíem pujat molt alt. Quasi ningú de nosaltres havia pujat tant. Bordejàvem la muralla de Xàtiva cercant un camí que coneixia Moscardó, cap a la Cova dels Coloms. Al principi les teulades de tons marrons i grisos estaven prop, però prompte començaren a quedar molt avall i, de sobte, vegèrem l’horitzó. Pasqual de colp a repent va dir: És Aitana, mireu, és Aitana! tots estàvem sorpresos: havíem pujat tant alt que fins i tot veíem Aitana. “Això no és Aitana, dia algú”. Però Pasqual no anava a renunciar al seu descobriment: Sí que és! no ho vegeu? mireu eixa muntanya més alta en forma triangular, i l’antena que té al costat! Si, sí, és deveres, repetíem els demés com un cor. Efectivament, allí estava davant de nosaltres Sant Anna, que no Aitana, però per a nosaltres les muntanyes de (Ai) Xàtiva eren llavors les més altes del món.

Doncs no, Aitana no és Santa Anna

L’antiga muralla àrab s’enfilava per penyes relliscoses, plenes de timonet, romer, musc i tolls. Alguna vegada havíem jugat a la Polaca, ara insoportablement vallada per progres de pacotilla. Però mai ens havíem enfilat tant, tant alt. Moscardó merodejava amunt i avall. Teníem el cul ja pelat de tant d’arrossegar-nos per les penyes, punxos i matolls. Dubtava i guaitava els voltants. Era el més alt, però ningú tenia més de 8 anys. Moscardó, eres un burro, ens havem perdut. Ara què?-Calleu-vos collons, que jo sé per on vaig! Finalment, darrere d’uns garrofers a la muralla s’obria un trencat. Una gran acumulació de carreus indicava l’antiga presència d’una construcció. Era la Porta de ponent o dels nevaters, que ara han descobert, i que aleshores sols era una muntanya de runes i pols. L’expedició ja estava prop. En llarga filera passàrem un a un pel forat a dins de la muralla. Només passar a l’altre costat, més bancals abandonats de garrofers, cap casa ni cap gent.

La Porta de Ponent. Abans, sols era un forat en la muralla enderrocada. Ara han llevat terra i carreus


I per damunt dels arbres ja es divissava una gran cova: era la Cova dels Coloms. Després de travessar alguns bancals més, trobàrem el que ens van semblar unes empinades escalinates. Qui les hauria construït? Era per allí, deia Moscardó: pujàrem a tota pressa i, només arribar dalt, es va obrir davant de nosaltres un enorme cel de pedra. Hi havia un silenci absolut. L’espai era enorme i perfectament cabrien tots els de classe i molts més. Una imatge d’una mare de déu presidia la sala pètria i mans estranyes havien cavat seients en la pedra i un altar, al voltant del qual hi havia ciris consumits i apagats.













Tots guardàvem silenci i callàvem però estàvem contents: havíem arribat! Decidírem explorar una mica la cova. Estava plena de racons i potser hi haguera alguna cosa amagada. Però no hi va haver sort. Pujàrem fins a l’estàtua de la verge i miràrem al seu darrere, però no trobàrem res.

La Cova dels Coloms. Actualment hi ha una gran pintada anarquista.


Final i conclusió
Ja era tard i calia regressar. Això va ser més fàcil, ja que només calia anar-se’n esvarant penyes avall. Arribàrem baix corrent pels senderols, plens d’enganxons i pols. Encara no eren les dotze i votàrem la barana de l’escola amb molta sort. Quan arribàrem a arrossegons, baix de les finestres de la nostra classe de segon, vegérem que Don Llagostí no estava i l’aula estava plena d’avions. Els xiquets llançaven els seus papers pintats de colors fent competicions. Botàrem la finestra com els vàquers entraven al Saló: triomfals! I algú ens va dir: ara vos apanyaran! Don Llagostí està parlant amb el director, vos han pillat! Tots ens miràrem acollonats. Algú s’havia xivat. Don Llagostí entrà en l’aula i en vore’ns ens va cridar: Haguérem d’acudir tots bruts a vore al director al seu despatx. Allí estava l’eterna foto de Franco i aquell bon senyor, que era el director, amb les seues ulleres fosques mirant. Ens vam quedar una bona temporada sense patí i haguérem de fer moltes sumes i restes i treballs. I és que, amics, a l’escola ho aprenguérem amb durs i cruels castics i frases que haguérem de copiar, a tot arreu hi ha sempre enemics del que no és la seua llibertat!
Quina por! El senyor director era igualet que Fabra (perdone la brometa, Don Carlos, que vosté és un sant!)

13 comentaris:

Capità Superflipo ha dit...

Ja li dic jo, Sr. Rafelet:

El seu conte repon al que jo considere un text de qualitat.

Cert que és el text més llarg que s’ha penjollat al bloc, però és agraït de llegir. Destacaria una cosa tan senzilla com és la seua estructura. Encara que jo eliminaria el titolar d’”Introducció” i juntaria l’apartat de “Final i conclusió” en el que el precedeix. Així quedarien: “Don Agustí”, “L’atrevit, “El Moscardó”, “La fugina” i “El que descobrí l’espedició”, 5 microrelats que, ben bé, podia haver-nos presentat per entregues.

També destaque el ritme que té el relat. Em sembla àgil. No es calfa el cap en estructures complicades ni carregades i això jo ho agraïsc.

En quant al que ens conta, com han canviat les coses! M’imagine que el narrador és vosté i que tindria al voltant de 6-7 anys... Imaginem-nos que això passara ara, no vull pensar la que li cauria al mestre, i no als xiquets.

Felicitats pel text, encara que li falta una revisioneta d’algunes errades ortogràfiques (torne a repassar el text) i assenyalar en cursiva o entre cometes algun ús del castellà del tipus “la letra con sangre entra” o algun canvi en la narració quan introdueix diàlegs, per exemple, quan es diu: “què fas Morcardó? com et pillen voràs?”.

Un text senzill que jo trobe original. A vore què pensen altres lectors.

refelet ha dit...

Moltes gràcies, com sempre, per totes les seues observacions En Superflipo. Acabe de llevar una bona quantitat d'errades ortogràfiques, encara que potser encara quede alguna. Respecte de l'estructura i altres observacions estilístiques que em fa, prenc nota, però de moment m'estime més deixar-ho aixina. A vore si algú més vol opinar.

refelet ha dit...

Ah, me n'alegre també de la seua valoració. Jo també pense que és hora de començar a caminar en el sentit que vosté apuntava al seu darrer escrit, sense perdre mai, això sí, el caràcter popular i obert.

escrivà de cort ha dit...

Els quatre-cents cops

Senyor Rafelet, trobe que el seu relat és força líric, és a dir, compta amb aquella capacitat d’evocació que caracteritza els textos poètics (per bé que, en aquest cas, es tracte d’un text narratiu). He de dir-li que la història m’ha traslladat a una època que recorde sovint en blanc i negre, els colors que vostè ha utilitzat a les il·lustracions (i els colors que feia servir la televisió d’aleshores). Reconec perfectament alguns personatges que pul·lulen pel relat. Hi havia una petita colla de mestres (entre els quals, “Llagostí”) que eren titllats de “rojillos” pels directors franquistes; aquests mestres eren tolerats com una mena de raresa simpàtica (ara, en canvi, no passarien de ser uns fatxendes de pacotilla). Els directors (Ribelles, Luís, Remedios...) eren franquistes a matar. El “capo” falangista de tots ells era don José Ribelles. Li vaig a contar una anècdota: en aquella època, els mestres no cobraven la nòmina con es cobra avui, ingressada per la Generalitat a través de domiciliació bancària. En aquells anys, Ribelles era l’“habilitat”, és a dir, qui rebia de la Delegació del Ministeri els diners de les nòmines. I tots els mestres havien d’anar a sa casa a cobrar. Evidentment, també era l’espieta encarregat d’informar sobre el comportament dels mestres díscols. Li dic tot açò perquè es veja que, en definitiva, "Llagostí" era tan víctima com els seus alumnes, en una època que evocà magistralment (referida a un altre país, és cert) François Truffaut a la seua pel·lícula “Els quatre-cents cops”. Altres personatges peculiars eren Luís i Remedios. Aquesta, directora del Gozalves Vera, mantenia al seu despatx el retrat de Franco, després de celebrades les primeres eleccions municipals democràtiques, i es negava en rodó a constituir el Consell Escolar del seu centre. “Mientras no me lo ordene por escrito la superioridad, no pienso hacerlo”, afirmava cofoia. Tenia per costum d’endur-se els xiquets i les xiuetes, volgueren o no, a sentir missa a la parròquia del Carme. Les dones de Xateba li van donar, fa poc, el seu guardó anual, possiblement per coses de la (des)memòria. Temps aquells... I quins personatges! Ha tingut vostè la virtut de fer-m’ho recordar. Gràcies.

PD
Hauria de vigilar alguns petits detalls. És preferible dir ‘assabentar-se’ que ‘enterar-se’, expressió no normativa. ‘De bat a bat’ i ‘de sobte’ (o ‘en un tres i no res’) són preferibles als calcs ‘de par en par’ i ‘de repent’. I s’ha d’anar amb cura amb allò de ‘votàrem la barana’ (en realitat ‘botàrem la barana’) i alguna coseta més. Supose que no es prendrà malament aquestes observacions.

Alietes el del Corralot ha dit...

Interessant experiment, Refelet.

Però ja que estem per traure-li punta al llapis, per qué no esmola més la rima interior de la narració?
És ben evident l'ús que en fa (potser per això l'Escrivà parla de lirisme), però la rima interna seria més efectiva si fóra més variada, o si les paraules que fa rimar foren paraules claus. Li propose que, una volta ha triat rimar en -a assonant cap a la meitat i l'última paraula de la frase, per exemple, en el 1r capítol: cansat, descans/ mentrestant, parar/ descans, oblidat/ mà/ idealitzat/ pesats, mans/ raval, baix, esperar/ cap/ descans, l'any/ mà, ensenyat/ impose's la regla d'evitar repetir paraules, o en lloc d'usar infinitius utilitze noms o adjectius: la narració es mantindrà més fresca.
Si ha triat rimar en -o assonant, mantinga la rima! "Bo" i "oració" no rimen; però "això", "paperot" i "tarròs", sí.

I jo que em pensava que en l'escola pública no hi havia especímens d'estos! Ha fet bé l'Escrivà en recordar el tal don Luís i la tal Donya Remedios. I encara van i li donen un premi! Pâ morir-se. Serà veritat que el temps tot ho cura.

Recorde un article del tal don Luís en un llibre de fira de fa tres o quatre anys que es venia a titular "Loor a los alcaldes democráticos de Xàtiva" i que culminava en una llarga i satisfactòria mamada pública a don Alfonso Rus.

Ah, vigile el lèxic! Per exemple, "musc" en català és un adjectiu sinònim de morat.

Drac Montdúver ha dit...

Extraordinari relat Sr. Refelet.
Jo vaig estudiar uns anys en eixa escola però vaig eliminar els records que tenia, no voluntàriament, tal vegada perquè no foren els millors.
Pense que els personatges que descriu al seu relat estaven cultivats en totes les escoles del país: el valent, el xivato, la colla,... les xiques (no en totes).
Al Claret no n'hi havien per la qual cosa la repressió i falta de llibertat era major, varem créixer pensant en xiques idealitzades i amb falta d'hàbits de convivència amb elles.
Quins anys de mala educació!

Calinca ha dit...

Jo també vaig anar a un colegi de cures, com Alietes. De fet, vaig anar mateix colegi que ell. Com que tinc dos anys més que Alietes i alguns altres penjollers, tinc una miqueta més de perspectiva personal sobre els anys del 'franquisme', que en aquells temps (anys setanta) era més bé 'pseudo-franquisme' o 'franqusisme' en versió minimitzada o moribunda. Si repasse els meus records escolars, no hi trobe cap imatge ni cap pesonatge que puga definir com a 'franquista'. Els mestres que vaig tindre eren en general prou joves i hi havia un ambient més de mirar cap al futur que d'enyorar algun temps passat. Més que 'franquisme', el que vaig percebre alguna vegada va ser una mica de 'borreguisme'. Un d'aquells mestres, inflamat per l'incandescent conflicte blaverista de l'època, ens va fer fer uns clauers de fusta (contraxapat) en forma quadrangular on havíem de pintar una senyera amb la franja blava. Ja en aquells temps vaig pensar que allò era patètic, i ho continue pensant ara. Però, en general, guarde un record inmillorable d'aquells mestres, inclòs el 'blavero'. Cada època té els seus fenòmens, les seues circumstàncies i les seues modes. Però per damunt de tot això estan les persones.

Anònim ha dit...

"Colegi de cures"? Això que és un col·legi per a malalts?

L'Aschenbach ha dit...

A la meva escola estava prohibit parlar en valencià. Enlloc estava escrit, ni ningú m'ho va dir mai, però recorde perfectament les galtades que rebien els que utilitzaven aquella llengua que no sortia als llibres de text, ni a les nadales, ni a la revista del col.legi. La meva mare parlava en veu baixa amb la iaia per a que jo no escoltara ni una lletra diferent de la castellana lengua.
Els meus somnis són encara en castellà, les sumes i les restes i les taules de multiplicar es neguen a tornar-se a la llengua dels meus avis per molt que ho intente.
Ningú no ha pagat per allò, en caure el dictador Doña Remedios i Don Luis continuaren als seus llocs. Poc a poc els prestatges de les llibreries de les escoles han deixat entrar les lletres prohibides, els autors i autores nugats amb la sivella de la ignorància. La primera vegada que vaig escoltar una classe en valencià tenia 14 anys (eh, Joan Hernandez?). Potser no va ser massa tard.

Peguie ha dit...

Hola a tots i totes:

el relat de rafelet ens ha remogut els records de la infància.

Jo anava a les monges, a la Beneficència o a la Inmaculada,com és deia oficialment.

Eren les monges pobres, les que a més de dedicar-se a l'ensenyança arreplegaven xiquetes de famílies pobres, ara diriem desestructurades. Les diferències de tracte eren brutals, si ton pare era metge o si era llaure, però el cas és que amb ma mare que era vídua no es van portar malament.

Un altre tema era la repressió sexual, que era infinita.

Recorde una vegada que ens van pillar amb uns xics del Claret al "requadro" jugant a "parao". Al dia següent ens van portar al despatx de la Directora. Ella es va encarregar personalment de que ho saberen els nostres pares.

Altra monja ens deia entre altres coses les següents: ( i agafeu-se)

-Cuando tengais 20 años estareis más tocadas que las teclas de los pianos.
- No os fiéis de ningún hombre ni de vuestro padre.

Per descomptant, pegaven i una d'elles deia:

-Os voy a hacer más cardenales que hay en Roma.

Tot un exemple d'educació , eh?

El cas és que eixíem d'allí super- rebotades i no era per a menys...

refelet ha dit...

Moltes, moltes, moltes gràcies a tots i totes!

En quant tinga temps, esmenaré eixes errades que m'apunten i que, certament, van a deixar el relat més esmolat com diu Alietes. Les correccions en absolut em poden molestar sinó tot el contrari, escrivà. Pel que fa a la rima, Alietes, el seu anàlisi és impagable i, és clar, provaré també a depurar-la. Reconec que és un poc "fallera".

Hi ha algunes coses més que volia comentar-los:

*Les "figures", com diu vosté Drac Montdúver, que apareixen al relat, per bé que sols són apunts, s'han introduït intencionadament. Me n'alegra que les haja vist, perquè això indica que la cosa funciona. A la breu guia de lectura que vosté ha fet, volia dir que es podria afegir una mena de xicotet catàleg dels valors d'aquesta escola tardofranquista. Així, entre d'altres coses, ens ensenyaven que hi havia una jerarquia, que calia ser submisos, que la delació era premiada, el saber s'associava al castic (els llibres sobre les mans), etc. Era, a més, una escola militaritzada (formàvem en fileres, el símbol del poder era la foto d'un militar, saludàvem com els militars). També era, a més, una escola fanatitzada religiosament (t'ensenyaven de memòria i sense explicació oracions i mentre el colpejaven amb un pal de fusta).

*Especial atenció mereix el cas de les xiquetes. És cert que vostés, els del Tast del llamp, amic En Drac, patien una major repressió sexual, encara que també cal dir que el seu col·lege tenia millors instal·lacions que el nostre, i això, ja és de per si una repressió. Nosaltres per altra banda tampoc es crega que teníem una millor coeducació. Era cert que hi havia xiquetes, però els primers anys cap mestre feia res per que ens relacionarem xiquets i xiquetes. És més, hi havia les fileres de xiquetes i les fileres de xiquets. Ja en cinqué, una mestra amb més seny, es va entestar a barrejar-nos. És a dir, havíem de seure un xic i una xica. Llavors em va semblar traumàtic, però ara ho recorde com una bona experiència i li estic molt agraït a aquesta mestra.

*També m'ha agradat el comentari de Calinca. A banda de la interessant informació sobre la campanya blavera a Xàtiva, m'ha fet adonar-me'n que al conte hi manca una figura: la del protegit! aquest era un alumne/a que era fill d'algú (potser un altre mestre o algú de "bona" familia) i al qual no podies ni mirar perquè et castigaven cara a la paret immediatament. Amb això no vull dir que aquest fora el cas de Calinca, però també és cert que al seu col·lege de rectors es pagava i tampoc era qüestió de fer un lleig i ser desagraït. Per altra banda, el senyor Calinca tenia dos o tres anys més que altres i, francament, amb això no deixava de ser un monyicot, com tots nosaltres, que de poc es podia assabentar. Finalment, vull afegir que se li pot dir "franquisme" o "pseudo-franquisme", però puc assegurar que els bonys del meu cap no eren "pseudo-bonys".

*Valore molt especialment, també, els comentaris d'escriva i Drac per ser tots dos mestres. L'escrivà, a més, si pot parlar amb coneixement de causa, ja que era l'únic adult aleshores de tots els que hi han intervingut. El que si vull aclarir, és que el Llagostí que apareix al relat no era de Xàtiva i tampoc de les Comarques Centrals. Ho dic, perquè hi van haver altres llagostins al Martínez Bellver que no tenen res a vore amb aquest, i no voldria que es produïra cap confusió. El Llagostí del que parle sembla que venia en tren de València i em pareix recordar que tenia un accent castellà. Per això, en part, l'he convertit en un dels protagonistes, respectant fins i tot el nom real, perquè tot i ser real, d'ell ja no queda cap rastre a Xàtiva com no siga en la memòria dels meus companys de classe i algun que altre mestre. Crec, finalment que, tot i haver estat retractat com una peça desfasada de l'engranatge franquista (era un home major apunt de jubilar-se) també l'he retractat de forma benevolent.

En fi, com ja he dit, moltes gràcies i procuraré millorar el relat.

escrivà de cort ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
escrivà de cort ha dit...

Possiblement, estem pensant en dos Agustins diferents. Però això no li fa res al meu comentari. En aquella època, hi havia un grup de mestres d'origen castellà (de Madrid, de Conca...) escampat per diferents col·legis de la ciutat. La majoria va demanar el trasllat i ja no viu ací. Però un d'ells, ara jubilat (no vaig a dir el nom, és lògic), s'hi quedà; encara és possible de veure'l passejant per Xàtiva. Aquests mestres eren titllats de "modernos" per la vella guàrdia franquista. En realitat, eren tardofranquistes (com diu vostè, de manera benevolent) o "reformistes" (que era la denominació que s'aplicava als qui volien "reformar" la dictadura des de dins). En qualsevol cas, ànimes beneïdes, si els compare amb el mestre que em va tocar quan vaig anar per primera vegada a l'escola.