LA DISCOTECA DE LO POL (VII)

VerdCel - Sàmara (2008)

En aquesta ocasió, per variar, parlarem d'un producte autòcton, el nou disc de banda alcoiana VerdCel, una formació que havia deixat bones vibracions amb el seu País viatge, reeditat el 2007 per Propaganda pel Fet. Sàmara és un treball de confirmació. Però és molt més que això. Concebut de forma conceptual, el que al disc anterior era un homenatge al paisatge, al nou treball és un trajecte cap a les arrels, cap a la història recent de la seua ciutat, Alcoi, a través de la vida d'una dona, Sàmara, que, en el DVD que acompanya el disc, és l'àvia dels components de VerdCel, actualment un duo format pels germans Alfons i Daniel Olmo. VerdCel, de fet, té un curiós repartiment de tasques: Alfons és l'ànima musical del projecte mentre que el seu germà Daniel és el responsable de les potes audiovisuals i gràfiques, incloent les il·lustracions de la luxosa edició del disc.

Tot i els encerts de disseny, però, el que fa destacable el disc és la part musical. Dintre d'una música en valencià monopolitzada per les propostes frontereres amb Obrint Pas, que han fet de l'ska-rock amb arrels folk el discurs dominant, deixant terreny també a la cançó d'autor i la world-music, els alcoians són una rara avis. El més semblant, salvant les distàncies, cada volta menys grans, amb Antònia Font que hi ha al País Valencià. D'ací la transcendència que haja aparegut una formació en aquestes coordenades. Amb una sèrie de referències i influències normalment de l'indie, en els seus vessants rock i pop, i el guiatge de Borja Penalba, el productor, els alcoians han aconseguit un discurs propi que conserva les línies mestres de la cançó d'autor reivindicativa (amb lletres a voltes massa òbvies, això sí), però introduint instrumentacions, harmonies i melodies que porten les cançons a terrenys més ambiosos i menys trafegats. Com a mostra, el copsador tema que obri el disc, La Costera, amb uns arranjaments orquestrals imponents (fruit dels avanços tecnològics), o el pop de guitarres del single Arbres, software i un te, o la volada de Mar de muntanyes, muntanyes de mar, un autèntic himne del destrellat urbanístic. Resaltem, així mateix, l'emotiva No et valores, i els temes amb mandolina, que recorden als REM d'Out of time, cas d'A mans besades. A Sàmara hi ha moments discutibles, com ara el tòpic inici de Riu força, però els encerts són aclaparadorament superiors. Sumeu la balada És la nostra història o el folk amb ritmes elaborats de Totes les llunes. Un conjunt decorat amb la veu i les recitacions de Juli Cantó. Un dels millors discos del que portem d'any arreu de tot l'Estat. No sols això: en el context de la música en valencià, Sàmara és un esperançador miracle.