Estic acusat d'assassinat, o millor, d'incitació a l'assassinat, que no sé si és una causa penal. El delicte se m'atribuïx per haver aniquilat a un periòdic, "l'informador de la Costera" , les meues dos úniques proves en la defensa són: 1- Un email des de la redacció del setmanari amb data 6 d'octubre, en què se'm comunicava la defunció amb una nota en perfecte espanyol, i que ve repruduïda en la meua última entrada al Penjoll. La segona prova en la meua defensa és que el difunt viu. Seguix viu i arrossegant-se, encara que pareix que ha adquirit un estrany bilingüisme en el seu format digital. Este sorprenent fenomen paranormal, per no anomenar-lo parasubnormal, em porta a diverses conclusions.
La primera és que s'han desfet de mi vilment, en un estrany joc d'estratègia poc previsible d'amagar indefinidament. La segona és que alguna cosa de mi ja no els agradava després d'un llarg període de col·laboració, o potser ja no els interessaven els meus xicotets articles amb transfons musical i alguna que altra lacerant opinió politicosocial (amb algun toc de psicodèlia barata). La tercera conclusió és mes una evidència. Han aconseguit que no arribara a publicar la meua columna número 99, i a més s'han estalviat la liquidació en l'acomiadament (d'altra banda barat, perquè el meu salari no passava d'un paquet de pipes anual). Ja que ningú del Ens mencionat, com a partir d'ara definiré al subjecte ressuscitat, s'ha dirigit a mi per a donar-me una explicació, ni falta que fa, els atorgue la meua sagrada i eterna benedicció, segons les regles inexistents de l'església Cal.linquista, i que el Penjoll m'aculla en el seu si (o en els seus sins que dos sempre m'han agradat més).
Per a finalitzar i no faltar als bons costums, afegiré un toc musical. Sempre he pensat que en un bon soterrar no deuria faltar mai la bona música, al millor estil Mississipi, que com tots sabreu és una subcomarca què voreja la comarca central de Missouri, capital All-Xàtiva. I gens millor que fer-ho amb un clàssic, l'inabastable, l'indiscutible, el més gran, Neil Young. En una actuació de fa 37 anys, en la que entonava (que millor per a l'òbit d'un ser vivent) la incommensurable "Heart of Gold". Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada