Entrevistes d'ultratomba (I): LAUREN POSTIGO

Encete una altra sèrie a El Penjoll que entra de ple en una nova dimensió: el Més Enllà. La sèrie es dedica a entrevistes a persones mortes però que encara poden dir-nos coses interessants. La dificultat de fer estes entrevistes està en contactar i poder comunicar-se amb l’entrevistat. El repte és gran. Per a poder realitzar-les, he tingut que dedicar tot el mes d’Agost a fer un curs de 744 hores d’iniciació als poders psíquics, que em permetera exercir de mèdium.

Hui vos presente l’entrevista que em va concedir Lauren Postigo el passat 2 de Setembre. Com sabeu Lauren era (i continua sent) un crític musical, especialment erudit en la copla andalusa. Va nàixer a Nerva (Huelva) al 1928 i va morir d’un atac cardíac al Desembre del 2006. La fama li va vindre al dirigir i presentar el programa Cantares (1978) a la TVE que s’emetia des del també famós Corral de la Pacheca.

Santíssim Pare: Hola, Lauren. En primer lloc, donar-li el condol per la seua mort i fer-li una pregunta obligada per a un representant de l’Esglèsia Pastafari com jo: Déu existix?

Lauren: Gràcies. La veritat és que la mort no és per a tant. És un punt i seguit en l’existència de les persones. Responent a la seua pregunta: Déu existix, però sols per a les persones que creuen en ell, per a la resta no existix. Ara, preferiria que no entràrem en els detalls religiosos i que centràrem l’entrevista en la vessant musical.

S.P: Clar... Situe'ns, diga’ns: a què es dedica des de que va morir?

Lauren: Principalment, em dedique a cuidar-me. És important després de mort cuidar la salut. De dimarts a divendres faig footing, els dissabtes toca partidet de futbet i els diumenges pel matí em dedique a fer llargues caminades per la natura o jugue al frontó. Els dilluns, descanse. El menjar el vigile poc, per això em senta bé. Seguisc a l'extrem el dit: “menja molt, caga fort i no tingues por a la mort”. La resta del temps m’entretinc completant la meua col·lecció de vinils de música regional mexicana, que és la que realment m’apassiona. En vida, mai em deixaren fer un programa dedicat a este tipus de música perquè, en aquell moment, em contractaven per tal de fomentar la cançó espanyola, però al morir-me Joaquín Luqui, un altre amant de este tipus de música, em va proposar fer junts un programa per a que la gent d’ací menejara l’esquelet i així va nàixer “Xafaranxo en el ranxo”, que és el programa musical més seguit d'este món (l’altre món per a vostès, els vius).

S.P: I dins de la música regional mexicana, què ens recomanaria?

Lauren: Quasi tota és d’una qualitat excel·lent, però ficat a recomanar m’agraden Los Tigres del Norte. Crega'm si li dic que els seus narcocorridos enganxen.

S.P: Narcocorridos?

Lauren: El narcorrido és un subgènere de la música nortenya. És una versió recent del corrido mexicà que tracta d’exaltar o commemorar personatges o esdeveniments relacionats amb el narcotràfic. I en açò, Los Tigres del Norte són els reis.

S.P: Vostè creu que este tipus de música pot agradar a la gent d’El Penjoll i a crítics musicals de la talla de Cul de Sac, Refelet, Superflipo, Lo Pol o el mateix Calinca?

Lauren: Ai! Vostè prove ficar-los “Jefe de jefes” i a vorer què diuen.

S.P: Doncs vaig a fer-ho, però abans, i per anar acomiadant-nos (perquè estic perdent cobertura), m’agradaria que ens traguera d’un dubte: va ser vostè l’autor de la cançó “La Ramona”?

Lauren: No sols això sinó que li vaig produir tot el disc a Fernando Esteso, però no ho vaja pregonant als quatre vents.

S.P: Moltes gràcies per la seua disponibilitat per a l’entrevista... si vol afegir alguna cosa, ara és el moment.

Lauren: Gràcies a vostè per contactar amb mi, malgrat les dificultats que suposava l’haver sigut incinerat. Com m’ho permet, aprofite per a saludar a Dª. Reencarnación Palomino Castellano i també per a dir-vos als d’El Penjoll que esteu pel bon camí, el de la salvació, i que ací seguim de molt a prop el vostre bloc. Ànim que la vida són quatre dies.