EL PENJOLL MUSICAL

Primera setmana de setembre per a un Penjoll, que després d'una merescuda recessió rítmica estival, retorna progressivament al seu ritme vital més elevat. Sorprenentment em trobe que este increment en l'activitat ve estucat amb un transfons musical, en el que han intervingut (amb les seues entrades i comentaris) alguns il·lustres penjollaires com Alietes, Lo Pol, Calinca i inclús ¡¡¡ Superflipo !!! I açò a mi, que volen que els diga, em posa tendre i em fa les dents llargues. Amb la vènia de l'ull Penjollant que tot ho veu, em vaig a permetre el luxe de penjar esta entrada, una altra vegada amb clares connotacions musicals, i potser un poc llarga de metratge. Els comprensius lectors-col·laboradors sabran disculpar l'excessiu empalague musical, i de segur que reprendran les bones costums literàries, cultes i interessants habituals.

En este període vacacional he acudit a algun que altre festival, i he omplit les meues alforges musicals amb un bon grapat de nous concerts, amb els que alimentar les meues inquietuds i desficis. Les tres referències que hui els comente, vénen unides per un mateix fil conductor. La regeneració, la diversitat i el bon gust amb què alguns artistes desenvolupen carreres paral·leles als seus projectes principals. Ja sabem que Madonna es reinventa en cada disc, o almenys alguna premsa mainstream així ho afirma, però com este tema és past de la saviesa d'Alietes, em cenyiré a projectes més afins encara que amb açò dels gustos ja se sap.

La primera referència és Heavy Trash, projecte paral·lel de Jon Spencer, insigne roquer que junt amb els seus Blues Explosion han usurpat durant anys els altars del més genuí rock sense contemplacions . Amb Heavy Trash, i ajudat per la banda The Sadies (habituals acompanyants de Neco Case, però açò és tema a part), Jon Spencer ens mostra la seua faceta Rockabilly, amb l'elegància i dignitat que només els més grans poden lluir (a Múrcia fa dos setmanes Brian Setzer i els renascuts The Stray Cats van donar mostra d'este tipus d'elegància amb tupé).




Eff Barzelay es la segona referència. L'enfant terrible del pop melòdic nord-americà, alma mater i veu del grup Clem Snide, ara en el seu projecte en solitari encruelix la tendresa en les melodies de Clem Snide, les electrifica sense perdre un àpex d'emotivitat i elegància. El seu segon disc, homònim, i editat enguany és aclaparador (o a mi m'ho sembla).




Per a finalitzar presentaré a Nina Persson, més coneguda com la vocalista del grup suec The Cardigans. Amb els seus mèrits i demèrits, les constants aproximacions d'esta formació a les corrents comercials i majoritàries, poc tenen a veure amb el fins ara únic disc de Nina en solitari -A Camp-2001. Amb evidents paral·lelismes amb el grup Sparklehorse (el seu cantat i líder Mark Linkous va produir el disc), este treball transpira esencies d'americana pels quatre costats, sense complicacions però carregades de bon fer i matisos mes que destacables.