Amb les meues excuses per l’oblit. No sé si en aquest cas servirà d’alguna cosa allò de “més val tard que mai”. Ara bé, doneu per descomptat que no ha existit mala voluntat. Ha estat pur despistament i falta de coordinació. La informació no figurava ni tan sols al blog de la pròpia Associació.
25 comentaris:
Moltes gràcies. El Penjoll ha de servir un poc per a açò. Segur que més val tard que mai.
Un apunt. La frase "més val tard que mai" és una castellanada. El seu equivalent en valencià seria: "no és mai tard quan arriba (o quan Déu ajuda)". De res
Posats a donar notícies culturals una mica massa tard, diré que esta setmana s'ha estat celebrant la Mostra de Mim a Sueca, i que demà dissabte és el dia amb més actuacions. Ací teniu el link: http://www.mimsueca.com/
Hi ha una secció off-MIM, on actua entre altres l'ínclit Xavi Castillo i un xativí de nom Xavi Tormo a qui no conec de res. O millor dit "actuava", ja que acabe de vore que la seua sessió va ser ahir per la nit.
En realitat, la versió nostra és "mai no és tard que arriba". Per això vaig utilitzar el calc entre cometes. Vaig pensar que s'entendria millor. Però queda rebuda l'estirada d'orelles. Efectivament, és millor utilitzar les formes genuïnes.
Francament, no he sentit mai la frase "mai no és tard que arriba". No sé si és genuïna o una de tantes 'catalanades' que ens han arribat en els últims temps, com allò de "bufar i fer ampolles". No entenc massa bé per què una 'castellanada' ha de ser intrinsecament pitjor que una 'catalanada'. I tampoc entenc per què els 'estirons d'orelles' són sempre en la mateixa direcció.
Doncs està clar, perquè assumim que el que parlen a Catalunya és el mateix que el que parlem ací. Es tracta, per tant, de solucions genuïnes de la nostra llengua. Algunes, inclús són frases o paraules que abans es deien ací i que s'han perdut. En tot cas, això no ens empobrix, sinó que augmenta els nostres recursos en la llengua valenciana. Per contra, utilitzar castellanismes ens deixa una llengua més pobra en recursos i afavorix la diglòssia, és a dir, que acabem per no parlar ni català ni castellà, sinó un català castellanitzat o un castellà ple de catalanismes. Possiblement això, a vosté, que se sent tan espanyol, li resulte divertit. Per la meua banda, ja que vosté va de crític i lluitador contra els mites, ja que li molesta tant la filosofia, li recomane que s'ocupe d'Espanya. Aquí té vosté un dels grans mites metafísics d'Occident. Tirar pedretes és fàcil, però prove amb el cudolot, valent!
El concepte d'unitat de llengua basada en arbres genealògics és propi de la lingúística del segle XIX, que encara perdura. Com no, la unitat de llengua ve acompanyada del concepte de puresa lingüística. Ara resulta que hem de tancar les portes a les influències del castellà perquè són impures, mentre que no importa si ens arriben milers i milers de paraules, expressions, frases fetes i tota mena d'usos lingüístics propis de Catalunya i que ací no s'han utilitzat mai. Tot això és pura ideologia. No hi ha dubte: la lingüística històrica basada en la genealogia de llengües és amiga del nacionalisme, i també de l'ultranacionalisme racista de Sabino Arana, Adolf Hitler o Francisco Franco, entre altres.
Disculpen que intervinga:
La millor defensa un atac, veritat? Sr Calinca, en el seu cas no es pot parlar d'ideologia, sinó de pura i simple confusió conceptual i argumentativa.
El racisme de Hitler, ja ho diu la paraula, no tenia a vorer amb la llengua. Per què ho barreja ací? perquè li queda bé?
Sabino Arana, li pese a qui li pese, no és comparable als altres perquè no era cap dictador i a més va escriure eixes coses en el segle XIX i, com vosté ha dit, això és d'altra època.
Franco és el més imperdonable de tot el que ha dit, ja que aquell senyor va voler fer creure a tothom que el valencià era un dialecte del castellà. No content amb això el va perseguir ací i a Catalunya.Conscients que en democràcia això era inviable, els seus seguidors inventaren això del valencià llengua diferent del català.
Com pot vosté ara invertir els termes i considerar al perseguit (encara avui) perseguidor? i al desunificador unificador? No li fa vergonya?
A mi, almenys, si me la fa haver de vindre de la selva a explicar aquestes coses...
Sr Tarsan, gràcies per deixar per uns moments el seu paradís selvàtic i dedicar-nos la seua atenció.
En el meu anterior comentari he posat a Arana, Franco i Hitler junts en allò que comparteixen: una ideologia ultranacionalista i racista. És evident que, a banda d'això, hi ha diferències notables entre estos tres personatges. Per exemple aquesta: Sabino Arana és l'únic dels tres impresentables que encara desperta públiques simpaties en algun sector polític, el del nacionalisme basc.
Jo no confonc les coses. Això sí, no faig anàlisis en termes de "pèrseguits i perseguidors", ni de "víctimes i botxins". Potser per això vosté i jo discrepem.
Per últim, dir-li que l'ultranacionalisme hitlerià, arrelat en teòrics com ara Rosenberg, va utilitzar, com tots sabem, el mite de la raça ària com al seu principal leit motiv. Entre altres coses, perquè van fer una mala lectura de les teories de l'Indoeuropeu, en plena efervescència en aquella època. Això és típic en política. Els nacionalistes d'ahir, de hui i de demà aspiren a unificar llengua, pàtria, i en ocasions raça (pensem, p.e., en Arzallus), per constituir unitats trascendents que aspiren a la puresa.
No cal dir-ho: em passe els nacionalismes i la puresa (lingüística, ètnica, etc.) pel forro.
Benvolgut Sr Calinca:
Parlar d'ultranacionalisme i puresa quan es parla d'una llengua en situació crítica com és el xativí (ja sap, això que parlen a València i Catalunya) és mesclar les coses. Ací ningú ha parlat de puresa. Es tracta sols de preservar i potenciar un patrimoni cultural que està en situació crítica. Ací, si hi ha un nacionalisme que ha parlat de puresa, és sense dubtes el nacionalisme "espanyol" (no recorden En torno al casticismo d'Unamuno, un altre basc que continua despertant simpaties?). Intentar relativitzar les coses i no admetre que aquest nacionalisme ha perseguit la llengua catalana no és que siga fals, és que és poc seriós per no dir còmic.
Per acabar, només dir-li que, a dia d'hui, vosté no es troba en disposició dir moltes coses en aquest camp. Sr Calinca, vosté que tant ha desqualificat als demés amb l'adjectiu "fanàtic" s'ha convertit, paradoxalment, el sant patró d'una colla de fanàtics anomenada ESGLÉSIA CAL·LINQUISTA (no sé si del primer o del darrer dia). Punxe si no s'ho creu en el perfil del nostre amic el Funan i vorà, vorà...
Ara si vol, diga això de "m'ho passe pel folre" i no vull ni imaginar-me que serà el següent que faran aquestos fanàtics!
¿Església Calinquista? Sona fatal. De tota manera, i mogut per la curiositat, he volgut entrar al mencionat enllaç però l'accés no està obert al públic en general. Estem parlant, potser, d'un 'culte' privat.
Yo vuic apuntarme! com hia que fer?
Ui, ui, ui, senyor Calinca, està vosté d'un secessionista tan pujat que m'estic començant a espantar! Quina dèria li ha agarrat ara? Vosté sap que en qüestió de llengües no es pot anar tan a l'engròs: Qué vol dir això de "catalanades"? Tal com ho ha deixat escrit fa que sone molt lleig! Amb això de les llengües no hi ha ratlles ni fronteres ni mans de filòlegs per fer malabars. Ja sabem que l'stàndar és una invenció, però una volta inventat, existeix. De la mateixa manera que l'escriptura és una altra invenció. Però, clar, ara que ho pense, segons el seu reduccionisme, esta escriptura que emprem també deu ser una "catalanada". Coneixent la seua ciència m'estranya veure'l embolicat en estes discussions absurdes.
Vosté també és dels que veu "la catalana" en compte de la TV3? I no em dirà que no hi ha malícia en el rebateig de la cadena televisiva.
Efectivament, Sr Alietes, les llengües escrites, o llengües estàndar, són una convenció i per tant tenen molt d'artificial. Però vaja, en les nostres societats modernes, ja siga a València, Espanya, Anglaterra o a Bielorrússia, els estàndards compleixen la seua funció i semblen útils. No es pot dubtar. Jo mateix seguisc l'estàndar valencià, encara que en faig la meua pròpia versió (tots en tenim una) i em permet almenys una llicència de les grosses: prescindir de l'ela geminada, per motius que ja he exposat alguna vegada.
El que passa és que alguns, per desconeixement o per ideologia, confonen "llengua estàndar" amb "llengua en estat pur" o "llengua correcta". D'aquesta actitud prové certa tendència a corregir els altres, i d'anar per la vida com a purista de la llengua o sacrosant aplicador de normes de tota mena, desenmascarant i denunciant qualsevol desviació de la norma. De puristes hi ha hagut i hi ha molts en aquestes terres, i jo personalment estic fins al pirri. Em molesta, "em trau de polleguera", em sembla de mala educació, que algú corregisca la forma de parlar d'un altre, o pitjor encara, que se'n riga. La llengua estàndar, amb els seus diccionaris i gramàtiques, no és més que una convenció abstracta. La llengua, el que parla la gent, és una altra cosa, infinitament més viva. Evidentment, les correccions emanen d'un determinat tipus de postura ideològica. Els puristes blavers corregeixen d'una manera i els puristes catalanistes d'una altra. Ni uns ni altres tenen raó, perquè per molt que s'empenyen no existeix cap cosa que siga LA LLENGUA en majúscules, compendi del que s'ha de dir i de com s'ha de dir.
Parlar de normes implica, com a conseqüència lògica, parlar de desviacions. No hi ha norma sense desviació. Els puristes del bàndol pro-català veuen la llengua dels valencians com una forma que s'ha desviat de l'origen per culpa de la influència del castellà. Vore eixe fenòmen com una "desviació" és una qüestió ideològica, no lingüística. Una cosa és defensar un estàndar com a cosa necessària (¿per què no?) i voler donar-li dignitat i coherència, i una altra ben diferent és aplicar conceptes de 'norma' i 'desviació de la norma' respecte del que parla la gent. Perquè, com deia, l'aplicació de les normes no és mai, MAI, inocent. I contínuament es diuen coses sobre les llengües que són falses, o estan basades en confondre el concepte de llengua.
Com deia, la tentació del purisme està present en la societat i hi ha alguns que la manifesten de tant en tant. Això no és privatiu de la societat valenciana. Ni molt menys. Hi ha notables puristes lingüístics als EEUU (Steven Pinker els va ridiculitzar en un inoblidable i demoledor capítol del seu llibre "The Language Instinct"). Per el cas més lamentable que conec és en l'àmbit del castellà. Es tracta de Fernando Làzaro Carreter i els seus "Dardos en la palabra": pura basura ideològica, purisme lingüístic en la seua pitjor expressió. Però alerta! En el terreny de la llengua valenciano/catalana hi ha també uns quants puristes del tipus Lázaro-Carreter.
Però sr Calinca, per favor, la llengua de Lázaro-Carreter es troba en molt bon estat i en canvi el català del País Valencià es troba en situació de minorització.
A banda de tot això, una persona que ha contribuït a rescatar moltes de les paraules i expressions autòctones que ara resulta que vosté tant vol defensar, és justament Toni Cucarella. Gràcies a això, aquest escriptor no és del gust dels editors catalans. I com a premi per la seua tasca vosté s'ha dedicat a insultar-lo i tractar-lo de radical del Països Catalans.
Perdonem si li ho dic en rima i tan clar, però sembla que vosté igual va arrere que avant. A vegades no sap on pixa i no se sap plantar. Una cosa és obrir debat, i altra dir barbaritats!
Senyor Calinca:
No hi hauria major inconvenient a acceptar les seues teories (certament gens originals; recordem que Juan Ramón Jiménez mantenia unes posicions semblants respecte de la ”g” i la “j” castellanes), si no fos perquè la nostra llengua pateix una doble problemàtica: d’una banda, encara és el centre de múltiples controvèrsies sobre els seus orígens, la seua denominació i la seua normativa; i d’altra, encara no està del tot assentat el seu estàndard, polícèntric com vostè deu saber (en efecte, després de moltes discussions, sembla acceptar-se l’existència de diversos estàndards per al català i/o el valencià). Per tant, si donem pàbul, en un panorama ja de per si polèmic, a noves i pintoresques teories, açò serà com la cançó de l’enfadós (en castellà, “el cuento de nunca acabar”). Dit d’altra forma: propiciar ara mateix l’anarquia lingüística és com voler apagar foc amb benzina. Això parlant en termes generals; altres qüestions, com si tal o tal forma és genuïna o un calc sintàctic, són absolutament anecdòtiques.
M’estava referint, naturalment, a l’ús de la llengua en contexts formals (en què és desitjable un major acostament a la norma). Perquè si ens referim als usos informals, a les situacions en què parlem un registre vulgar o col·loquial, llavors estaria d’acord amb vostè. En aquestes situacions no és d’aplicació el concepte de correcció lingüística; seria aplicable, en tot cas, el d’adequació. Està clar que parlar vulgar o col·loquial en situacions informals no seria inadequat. És mes: voler filar prim en aquests contexts seria una estupidesa. Qui gosaria corregir un espectador, durant un partit de futbol, per haver dit a l’àrbitre ‘cornut’ en comptes de banyut? Seria per a partir-se de riure.
Puntualitzacions:
No crec que jo haja insultat a ningú en este blog, ni a Cucarella ni a cap altra persona. Fins i tot crec recordar que. en el seu moment, vaig matisar alguna de les paraules que livaig dedicar, per si podien entendre's com un insult.
Sr. Refelet, no conec molt bé la trajectòria de Cucarella com a escriptor, i no sé fins a quin punt la seua llengua literària puga influir en què l'editen o no. Diu vosté que el Sr. Cucarella fa una important tasca recuperant paraules i expressions autòctones. Això està molt bé. Només un dubte: ¿Ho fa amb alguna base científica? (Ho dic sense segones intencions, simplement com a curiositat).
Sr. Escrivà, no és la meua intenció promoure estats d'anarquia lingüística. Certament, el debat sobre la llengua dels valencians continua obert i em resulta normal que així siga. ¿Pot ser d'una altra manera? ¿Existeix alguna 'solució' definitiva? Jo, de moment, pose moltes coses en dubte. I m'opose, com no, als puristes de la llengua.
Per cert, ¿quin problema hi ha amb la paraula "cornut"? No sé si l'exemple que ha triat vosté, Sr. Escrivà, és el més clarificador. ¿O és que està sugerint que "banyut", que ve de Catalunya, és preferible a "cornut", que és més propi de València?
Sí, però la bona qüestió és que ens fa vergonya dir paraules com 'banyut', genuïnament valenciana, i consentim que, a poc a poc, siguen substituïdes per equivalents castellanes. Amb aquesta actitud covarda (senyor escrivà, per què li ha traduït a Calinca l'expressió 'cançó de l'enfadós'?) anem empobrint el nostre lèxic. En resum, castellanitzem la nostra llengua. Hauríem de ser més valents i dir les coses pel seu nom!
Té vostè raó. Efectivament, no és (malgrat el que diu l’anterior anònim) un bon exemple. Tan normatiu és ‘cornut’ (de ‘corn’) con ‘banyut’ (de ‘banya’). Hi hauria exemples millors, bé que entraríem als territoris del políticament incorrecte; l’espectador li podria haver dit a l’àrbitre, posem per cas, ‘maricó’ —expressió no normativa— en comptes de ‘faldilletes’ o ‘marieta’ —expressions que sí figuren al diccionari). En qualsevol cas, crec que vostè ha entès perfectament el sentit d’allò que jo volia dir.
Tranquil, escrivà, jo li done l'exemple: el que a vegades es diu és "cuernut"! que em sembla clar que és una deformació per influència del castellà "cuernos".
A banda d'això i contestant-li a vosté, sr Calinca, no sé què dir-li, la veritat. Tot i que em diu que no porta segones intencions, no puc evitar pensar que igual m'eix vosté amb que la filologia no és una ciència.
Per parlar més clar, jo diria que Cucarella intenta recuperar paraules i expressions pròpies de Xàtiva i voltants i que ho fa respectant l'estàndar o estàndars vigents. De tota manera, el millor seria que ho comprovarà vosté mateix. Per una altra banda, la recuperació de paraules i expressions autòctones seria un tasca interessant per abordar a El Penjoll. No s'animen vostés?
Parlant de ciències, preferisc parlar de "lingüística" en comptes de "filologia", però supose que és una mera qüestió terminològica.
Sr. Refelet, em sembla interessant la seua proposta de recuperació de termes autòctons, i crec que el Penjoll és un bon lloc per anar fent. Això sí, sense perdre el bon humor i sempre amb ànim d'amenitat. Passem a un cas concret, per començar: entre els meus records d'infància està el nom d'un riu prop de Xàtiva, o d'un tram d'un riu, anomenat "Palanca". El nom en sí em sembla interessant, però he estat buscant (fins i tot al monumental "Onomasticon Cataloniae" de Coromines)i no he trobat res al respecte. ¿Algú em sabria dir alguna cosa d'aquest "riu Palanca"? ¿Existeix en realitat? ¿S'usa encara el nom?
Tot açò em pregunte jo en aquesta trista i plujosa tarda, gairebé de tardor.
En realitat, es tractava d'un tram del riu Albaida anomenat "Les Palanques", possiblement perquè la gent es llançava a l'aigua des d'unes roques. Recorde que, als anys seixanta, molts xiquets hi anaven a prendre el bany per un camí que discorria paral·lel a la piscina "Bixquert". Temps aquells!
Què gran és Sr. Cal·linca! Trista tarda? Collons! si no ha parat. Menut concert! Que, per cert, era el títol de l'entrada.
Publica un comentari a l'entrada