dimarts, 12 d’agost de 2008

VA DE POETES! (X)

Estimats i estimades penjollaires, la calor apreta però no ofega (o sí?). Quasi, quasi, que 40 graus són 40 graus! No permetrem, però, que la calor ens xafe del tot la gelatina dels cervellets i jo seguiré donant-vos notícia dels poetes amazics i del seu món.
Hui seguim amb Boualem Rabia (Azazga, 1957). Boualem guarda en el seu cap centenars de poemes, relats, i cançons del poble cabilenc. Després dels sopars, quan ja ens havíem entonat amb el vi, ell afinava les cordes vocals i es posava a cantar cançons (com el Botifarra fa). L’escoltàvem fent rogle, seguíem bevent i comentant la jugada.
És un escriptor total: poeta, novel·lista i guionista i documentalista de cinema. La primera cosa que em va preguntar en conéixer-nos va ser si aniria al seu país. Com a bon africà, du l'hospitalitat en la sang. D’entrada em va regalar una botelleta de vi negre d’Algèria. I com no podia ser d’una altra manera, jo li vaig regalar un doble cd de Raimon cantant poemes de Salvador Espriu. Em comentà que el punxaria a la ràdio de la Cabília. Supose que tots dos havíem fet país.

En el Va de poetes! (VIII) us vaig parlar d’una manifestació celebrada l’any 2001 a la Cabília en qué es reivindicaven la cultura i llengua amazigues. Allò va acabar en un bany de sang i 126 morts. Boualem hi era. Este poema n’és el seu testimoni:

“LES PEDRES DE LA REVOLTA
Déu meu quantes pedres sembren els carrers
desfigurades
pel dolor la cendre i el sutge
insurrectes aquestes pedres que reclamen justícia
quan topen amb els fusells
d’una vella por
que dispara i mata
la por té por dels jóvens

Pedres farcides de dolors i de rancor
més precioses que l’àgata i el robí
Àgata dels astres apagats
Robins de sang vessada per tots els minyons
que reivindiquen la seua primavera
del primer
al vinté graó del patíbul

Déu meu quantes pedres tirades
davant l’horda armada
per braus en la flor de l’edat
que només tenien aquestes pedres i el coratge
i doncs quants cors traspassats
quants caps esclafats

Però, tiradors acèfals,
no es disputa el cel als ocells
en aquesta primavera tenebrosa
de l’Algèria a mig pal
vinga tiradors plens d’odi
la història no podreu pas assassinar-la
pel que fa a vosaltres
nosaltres no enterrem els nostres hòmens
plantem oliveres
de cada tomba que hem cavat
sorgirà un brot de Llibertat.”

I recull també este cant d’esperança de Boualem que es diu JURAMENT:

“Aquest matí les nostres muntanyes han enrogit
i els rapinyaires han caigut del cel
Aquest matí la lava d’una antiga revolta
ha eixit a l’assalt dels camins falsificats

Aquest matí els falcons de Mammeri
han cridat la veritat de l’avantpassat espoliat
Aquest matí l’esperança ha donat una bufetada a la letargia
i ha assetjat les avingudes i els carrerons

Aquest matí hem tornat a trobar Iugurta
a tots els camins del país
Atàvics la seua fe i la seua veu virginal
Aquest matí ha sacsejat el Djurdjura
perqué la neu ja no tinga fred
Aquest matí s’ha alçat l’emblema dels pàries
Cap a la font han refet el camí

Aquest matí l’Avantpassat s’ha tornat a forjar ales
i del sepulcre han brollat brots
Aquest matí el poble poeta ha pintat una aquarel·la
i els caçadors de llum han cantat a l’uníson
Aquest matí el colom sublim august i rebel
ha begut el sol per aclarir la història
i tornar a daurar el jurament dels fills de l’atzur.”