divendres, 15 d’agost del 2008

EL CAS DURRUTI. Part I

Estic prou espantat després d’haver llegit els comentaris que s’han vessat al voltant de l’Escrivà de la Cort. En general tenen prou mala folla i així, estimats i estimades amics i amigues d’El Penjoll, no és com havíem quedat. Però el que més em disgusta és que amb tot plegat, jo no podré rellegir les dos biografies que l’Escrivà havia penjat.

Conten les males llengües que Buenaventura Durruti es va matar a si mateix. Que tot va ser un accident. Davant la parada de milicians que s’hi havia reunit, Durruti referma de colp vigorós la culata del seu fusell a terra. Incomprensiblement, l’arma es dispara i la bala li travessa la barbeta i li rebenta el cervell. Les males llengües conten que així va ser. La desfeta de les diferentíssimes faccions de les esquerres espanyoles es va precipitar a partir d’aquell tir infaust. Câ u pâ ell, com Sorell: impossible assolir un projecte comú: bocasses, anònims, disputes, baralles, batusses. Calen baioneta i peguen furgada. Envestixen a discreció i sense sentit. Es deixen dur per un impuls egoista de destrucció, assenyalant-se els uns als altres amb el dit de les enveges i les diferències mal enteses i pitjor païdes. Pistolers a tort i a dret. Divergències per veure qui és més autèntic, més tossut, més estúpid.

Mentrestant els altres, com sempre, seguixen avançant amb el riure de la superioritat en la cara. Porten l’estendart amb el lema de tota la vida: “Pa i circ!” (Però això ja és un altre tema).

5 comentaris:

Capità Superflipo ha dit...

Totalment d’acord Alietes! Només vindre de la meua setmaneta de vacances em vaig trobar amb el foc creuat dels comentaris anònims de l'entrada del llibre alternatiu que em va deixar bocabadat i amb ganes de dir alguna cosa al respecte, però la teua entrada és magnífica. Tens més raó que un Kant! A més, una cosa són les crítiques (el mestre Cal•linca és tot un expert en brunzir-ne a destra i sinistra) i altra, ben diferent, son les desqualificacions personals que al primer que desqualifiquen és a qui les fa, per això, segurament, s’amaguen baix l’anonimat.

Anònim ha dit...

Però això de Durruti està comprobat històricament? doncs no s'hauria de dir...

refelet ha dit...

La llibertat de l'anonimat cibernètic encara no ha estat ben digerida a Xàtiva. En lloc d'una possibilitat creativa, la gent la veu com una prolongació del graffiti i una forma d'atac personal. Sembla que a molts els agradaria que El Penjoll fora com un dels blocs que proliferaren en les eleccions. La gent té nostàlgia d'eixa època en que podia divertir-se insultant i fent atacs personals a tort i dret. Un circ de l'esquerra, però un circ. Però, nosaltres, ja sabeu, com si passara un carro.

Anònim ha dit...

Encertada reflexió i encertats els comentaris. Ja em pensava que entre brofegades i insults acabaria perdent un dels millors entreteniments del meu exili gironí... Digueu-me egoista si voleu, però és que jo m'entretinc amb les vostres històries.

Alietes el del Corralot ha dit...

Resposta a l'anònim:
esta llegenda sobre la mort de Durruti la conten les males llengües, i he volgut seguir contant-la per si no la sabíeu.
Pense vosté que si això succeí així, els primers interessats a amagar-ho serien els mateixos integrants de les esquerres.

Per sort, en El Penjoll les llegendes són molt ben vingudes. Llegenda no és sinònim de Mentida. I, en tot cas, la documentació històrica (escrita per un historiador) tampoc no assegura la Veritat del que es conta.