Joan Baldoví i Serneguet (Xàtiva, 1874 - Bombai, 1953)

Conegut també amb els malnoms de Joanet el Socarrat i el Senyoret de la Triaca, va ser un polifacètic esportista xativí de finals del segle XIX i primera meitat del XX.

Va nàixer al carrer la Triaca de Xàtiva. La sobtada mort dels seus pares, quan tenia quatre anys, va fer que anara a viure amb la seua avia materna a Valls (Tarragona). Allí és on va començar la seua trajectòria esportiva com casteller, formant part de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Va ser el participant més jove i que més amunt va arribar en el primer quatre de nou sense folre de la història, descarregat al 1881 davant la catedral de Tarragona.

Amb la mort de la seua avia, quan Joanet tenia quinze anys, va tornar a Xàtiva. Només arribar, es va iniciar al joc del raspall on va apuntar maneres des que s’arreglava les mans. Els aficionats prompte li van traure el malnom del Senyoret de la Triaca per l’estilisme i elegància dels seus moviments i la depurada tècnica dels seus colps. Als dos anys ja era conegut arreu del País Valencià.

La superioritat d’este pilotari era tan manifesta que, per igualar-lo en joc, en les partides per equips, el ficaven amb jugadors retirats, xiquets, minusvàlids, inclús una vegada amb una dona embarassada i, en partides individuals, sols li permetien jugar amb la mà esquerra (ell era dret). Així i tot, sembla que va estar invicte del 1898 al 1910 quan va perdre un mà a mà, al trinquet de Pelayo a València, amb un jugador amb qui no s’havia enfrontat mai, Nel de Murla, i en una modalitat acabada d’inventar per este últim pilotari: l’escala i corda. Eixe any, el Senyoret no sols va perdre la partida amb Nel sinó també els dits anular i xicotet de les seues dues mans en un accident que va tindre en altra de les seues passions: córrer els Sanfermins. L’amputació de quatre dits de les mans va significar la seua retirada com pilotari.

Va retornar a Valls iniciant-se en la pràctica de diverses especialitats esportives, arribant a participar en esdeveniments com les dues primeres edicions de la Volta Ciclista a Catalunya i els Jocs Olímpics d’Estocolm, del 1912, en la prova de pentatló modern que s’acabava d’introduir al programa olímpic. Durant esta competició un tir accidental d´un dels participants, George S. Patton, li va pegar en la cama esquerra, deixant al Senyoret coix de per vida. En l’hospital va conèixer a la dona amb la que tres anys després es casaria. Ella el va iniciar en el joc de l’escacs que el va captivar des del primer moment.

Malgrat la seua dedicació i ambició per convertir-se en un gran jugador d’escacs, mai va destacar. En les quatre edicions que va participar del campionat d’Espanya (de 1929 a 1933), la seua millor classificació va ser la setze. L'obsessió per este joc el va acabar trastornant. En 1945, la seua dona, davant un intent d’assassinat, decideix internar-lo al Sanatorio Psiquiátrico Nuestra Señora del Pilar de Saragossa, on acabava d’arribar com director un antic amic del Senyoret, l’ex-jugador d’escacs, el Dr. Ramón Rey Ardid (precisament el guanyador de les edicions del campionat d´Espanya on va participar el Senyoret). Allí va ser tractat amb una teràpia basada en el Xaturaji. Els efectes van ser positius i, en 1948, va abandonar el sanatori, traslladant-se a viure a la India on va destacar com jugador de Xaturaji. En 1953, a l’edat de 79 anys va morir a Bombai mentre disputava un torneig.