dimecres, 30 de juliol de 2008

VA DE POETES! (IX)

I per fi una dona en esta secció! Hadjira Oubachir és la poetessa amazic algeriana de l’expedició. Va nàixer a la Cabília el 1956. Ja s’ha dit en el capítol anterior que els amazics no són moros; Hadjira fa més aspecte de mamma italiana, una gran dona siciliana o napolitana, ben arrelada a la terra. És professora de francés, actriu, locutora de ràdio i escriptora. Però per damunt de tot és una lluitadora pels drets de la dona i una dona lliure a Algèria. I això és dir molt.
En un dels trajectes amb autobús, Salem (un altre dels poetes algerians) em conta que quan ell era xicotet, Hadjira ja era un símbol a la Cabília. Hadjira, que l’ha entés, retruca dient que tampoc no seria “tan xicotet”. Riem.
A l'hora dels recitals Hadjira s'abilla amb una falda llarga de molts colors, típica del seu país, i amb una brusa blanca i elegant.

Veureu que la lírica amaziga corre molt a la voreta de la vida. Pocs artificis, poques metàfores. Sense embuts. Les coses que assenyalen són urgents.
Ací van dos poemes de Hadjira:

SÓC
Sóc la flauta del pastor
els meus somnis color de sol
dels meus desitjos espurnejants.
Sóc la llum del món
el turó dels verds amors
el corall, fíbula de plata.
Sóc la portadora de pau
a les muntanyes
i al cor dels nens.

Sóc història testimoni
la de les guerres als maquis
la meva sang ha alimentat aquesta terra.
Contra la violència, la injustícia
contra els silencis culpables
sóc l’astre al cel.
Per als mariners en dificultats
i els seus fills a l’aguait
dels durs capricis del mar
sóc tendresa infinita.

Sóc rondalla, sóc cançó
sóc faula i després poema
Tifinagh el meu aliment.
Sóc guardiana dels tresors
dels valors de la meua pàtria
i l’obertura al món.
Sóc tuareg algeriana
als Aures, la Cabília
sóc portadora de cultura.

Sóc valentia i desafiament
al fons de les onades de la vida
visc els patiments del món.
M’abaixe i somric
us porte narcisos
com una muralla als vostres crits;
doneu-me una sola flor
un somriure que vinga del cor
en faré un paradís.

ÀNIMA ERRANT
T’estimava Amor
sense mi deies
el meu món es consumeix
T’odie Amor
quan a ta casa
he begut l’amargor

T’estimava Amor
quan les nostres trobades secretes
estaven perfumades de flors
T’odie Amor
quan al meu jardí de roses
només subsisteixen plors

T’estimava Amor
ploraves de tendresa
que jo creia sincera
T’odie Amor
quan has denigrat
l’educació de ma mare

T’estimava Amor
quan amb la mà a la mà
abraçàvem les estacions
T’odie Amor
quan sobre la meua llibertat
has construït la meua presó

T’estimava Amor
quan als debats
parlaves dels drets humans
T’odie Amor
a l’oceà encolerit
has deixat anar els rems

T’estimava Amor
per a tu els drets de les dones
eren l’essència de la vida
T’odie Amor
quan em dius
sóc l’home de la casa

T’estimava Amor
foren quines foren les nostres diferències
prou ens réiem de les lleis
T’odie Amor
quan per demostrar el teu valor
em vas alçar la mà

2 comentaris:

calinca ha dit...

Alietes, poeta itinerant i cronista itinerant de poetes, ens obri una nova porta al món poètic. Llàstima no poder escoltar aquests versos amazigs en viva veu.

Parlant de tot un poc: resulta que acabe de vore la película "Ossama", que ens va recomanar el nostre bard Alietes, i he de dir que sí, que és una gran película.

Anònim ha dit...

Alietes, sóc la Peguie, et felicite, m'ha encantat.
Senzilla si, però sentida i amb molta sensibilitat, paraula de dona, que defensa els seus drets, amb conciència de gènere, genial...
Fan falta dones con ella,a tot arreu. Té molt de mèrit.
Fes-li arribar la meua sincera felicitació.