dijous, 3 de juliol de 2008

Els nostres amics sahrauís...

Aquest cap de setmana tornen per a passar les seues vacances a la nostra comarca, i a la resta de l'Estat, els xiquets i xiquetes sahrauís procedents dels Camps de Refugiats del Tinduf.

Des d'ací volem tornar a felicitar als integrants de l'associació "Amics del Poble Sahrauí de Xàtiva" pel seu esforç i la seua tasca tan solidària. i com no, continuar oferint-vos aquest "Penjoll" a la vostra disposició per que ens informeu de les vostres activitats.


I esperem que ens deixen nous contes com el que ens ha deixat el nostre amiguet Salek...

Hola, em dic Salek i sóc sahrauí. El nostre país és el Sàhara Occidental
però molts de nosaltres no vivim allí. Som a Algèria al bell mig del desert.
Ja fa molts anys, quan la mare i el pare eren molt petits, érem espanyols.

Bé, diu l’àvia que nosaltres sempre hem estat sahrauís però que el Sàhara
era d’Espanya. Després els espanyols van marxar i van venir els marroquins.
Ens van prendre les nostres cases i la nostra terra. Alguns van marxar cap
al desert per a fugir dels trets i de les bombes.


Ara vivim en haimes unes tendes de lona molt grans i boniques si no fos perquè hi fa molta calor al dia i molt de fred a les nits. També tenim casetes que fem amb totxanes de fang assecades al sol. Som als Campaments de Refugiats, a la RASD
(República Àrab Sahrauí Democràtica).


Tinc parents que viuen al Sàhara de veritat. Allí no s’ho passen gaire bé. Sabeu? La
policia els pega, els tanca a la presó, entra a les cases i s’emporta a la gent
que, de vegades, no tornen mai més. Tot això ho escolte quan ho parlen la mare
amb amigues seues, a la nit, mentre fan el te i es pensen que jo dorm. Jo em
tape el cap amb la manta i escolte.


El pare és lluny, amb els soldats. La Toufa, la mamà, és educadora, treballa a la tarbia (escola bressol) i quan ix fa el dinar i té cura de la mare del meu pare i de nosaltres, els seus fills.


Jo ja sóc gran i vaig a l’escola. Allò que m’agrada més és jugar a futbol i amb
un cotxe de llaunes velles que em va fer el meu pare. Sempre sóc a fora.

Avui no, perquè bufa el vent que porta sorra i l’àvia m’ha dit que
m’estiga a dins i que us escriga una carta. No es pot eixir perquè la sorra
es posa pels ulls, pel nas i per la boca i aleshores et podries posar malalt.

Sí, us escric a vosaltres la gent de Xàtiva i la Costera perquè d’ací a molt poc vindré de vacances i m’estaré a casa d’una família que no conec.

Els nens petits, fins als dotze anys eixim dels Campaments i anem tot l’estiu a altres llocs on no fa tanta calor. He vist fotos del vostre país. La gent va polida i neta, les cases són altes, hi ha molts cotxes i el mar!!!!

Diu l’àvia que el mar és molt bonic que sembla un desert però tot d’aigua blava com el cel. Després mig remugant diu que ja és ben trist que el nostre país siga a tocar de l’oceà i els nens l’hem d’anar a conéixer a l’estranger.

També sé que quan serem ací, amb vosaltres, ens portareu a cal metge. A mi em sembla que no n’estic de malalt però hi ha nens i nenes que sí. Van marxar i van tornar curats, com la Hadi, la meua veïna o com el Halihenna que quasi no hi sentia i ara sí.

La veritat és que ací també en tenim de metges com el germà del meu pare, va estudiar molt de temps a Cuba i ara treballa a l’hospital.

La Toufa, quan té un moment cus una bandera sahrauí.
- Per a qui és? –li vaig preguntar.
- És un regal per a la teua família nova, em va respondre mentre retallava l’estrella de cinc puntes.
- Saps Salek? Ens han de conéixer i tu hi vas per això: per a que ens coneguen i per explicar-los la nostra història.
I jo em vaig quedar... si no sé parlar l’espanyol, si tindre molta vergonya, si ...
La mare va riure, a mi m’agrada molt quan riu, i em va dir que això no era
important que encara que jo no trobe les paraules vosaltres ja ho entendreu.

- Els nens i nenes heu de veure coses i ser ciutadans del món perquè un dia vindrà la llibertat i tornarem a casa nostra.
- I quan vindrà la llibertat Toufa? Demà?
- Sí, potser demà si Déu ho vol, Salek, si Déu ho vol.
Després, no sé si m’ho deia a mi o parlava tota sola, va dir molt baixet, tant que gairebé no la vaig entendre:
Ens han de mirar, han de sentir com nosaltres, els ha d’importar el nostre destí perquè si no ho fan, si ens obliden, haurem desaparegut per sempre.

Aleshores va continuar cosint l’estrella a la roba blanca i jo em vaig adormir pensant en què demà potser serà el Dia, mentre el vent xiulava fora i ho feia bellugar tot.

SALEK



Ja sabeu si voleu més informació:


amicsaharaxativa@hotmail.com


http://www.todosconelsahara.com/

6 comentaris:

Peguie ha dit...

Un assumpte oblidat que hauria d'avergonyir alguns. Es de justícia que se li done una solució!

calinca ha dit...

Perdoneu la meua ignorància, però: ¿això de "sahrauí" vol dir "provinent del Sàhara Occidental"? ¿Què li ha passat a la "a" que va entre la "h" i la "r"? ¿Se l'ha menjada algun lingüista?

APS Xàtiva ha dit...

Gran Diccionari de la llengua catalana


sahrauí

[de l'àr. sahra'wi, der. de al-Sahra' 'Sàhara']

[ pl sahrauís ] 1 adj 1 Natural del Sàhara Occidental.

2 Relatiu o pertanyent al Sàhara Occidental o als seus habitants.

2 m i f Habitant del Sàhara Occidental.

sah_ra_uí.

calinca ha dit...

Comprenc que vostés utilitzen les formes 'normatives', les que apareixen als diccionaris, enbcara que siguen, en la meua opinió, absurdes. Però vaja, demane disculpes perquè potser aquest comentari no venia a cuento en este lloc. L'he fet un poc de rebot, ja que acabava de topar-me amb allò del "bloc", i de sobte m'he trobat amb el "sahrauí", un altre exemple del que jo considere grafies absurdes del català, com ara "Kíiv", etc. Perdonen. Com diuen en anglés, "I got carried away".

refelet ha dit...

Benvolgut Calinca:

Per què acusa a la gent de no ser realista i després vosté es comporta com si les acadèmies normatives, els diccionaris i les facultats de filologia no existiren i qualifica les seues solucions d'"absurdes"?

Això és realista?

Alietes el del Corralot ha dit...

Preciosa entrada, emotiva del tot. M'ha agradat molt.

Porte uns dies entre poetes amazigs de la regió de la Cabília d'Algèria. Els amazigs són els altrament dit berbers (que no significa altra cosa que "bàrbars", un qualificatiu despectiu, com ja sabeu), el poble autòcton de l'extensíssim nord d'Àfrica, anteriors a la penetració aràbiga. Deixaré complida notícia en una entrada pròximament. Els amazigs d'Algèria no són àrabs ni musulmans, de fet, són cristians i de cultura amaziga (mengen porc i beuen vi i cervesa). Sé que els xiquets i xiquetes sahrauís que vénen a Xàtiva són de religió musulmana, però no sé si són de llengua i cultura amaziga. Algun amic del poble sahrauí m'ho podria aclarir?

Gràcies.