M'acabe d'assabentar en llegir La Veu de Xàtiva que el dilluns va morir a València Pep Benet. Pep Benet tenia 55 anys i era de Xàtiva. Va gestionar durant molts anys el Café Lisboa. Encara que ja fa molts anys i molta gent no ho recorda, aquest bar va ser un lloc d'encontre d'escriptors durant part de les dècades dels huitanta i dels noranta. En aquella època no estava situat darrere de la Llotja com ara, sinó al carrer Cavallers. Tots els dimarts es feien allí recitals de poesia on acudien molts poetes de València i d'altres llocs del País Valencià. També hi acudia molta gent de Xàtiva, molts sols perquè coneixien a Pep, però molts altres, com jo, acudíem atrets pel suggerent nom i per contemplar amb els nostres propis ulls aquell zoo d'escriptors pedants. I finalment tots acudíem perquè la colònia xativí era tan autoreferencial com la pròpia Xàtiva i com el mateix Penjoll. En qualsevol cas, allí estaven tots els poetastres importants de l'època, algun professor de filosofia ans famós a Xàtiva, una coneguda fotògrafa, alguns futurs politicastres locals i altra gent vinguda de comarques centrals, la facultat de filosofia o la de filologia, Dret o qualsevol altra facultat. En tancar-se el Café Lisboa de Cavallers, cap bar va tornar a concentrar a la colònia xativí ni a tants poetes valencians, ni tan sols el nou Lisboa de la Llotja, i tots dos van semblar engolits en el no res.
El cas, és que alguns anys després, uns amics i jo necessitaven organitzar un recital de poesia per una mena de congrés de joves que no ve al cas. Jo després de vorer a aquells poetastres pedants del carrer Cavallers ja no creia en la poesia, però calia organitzar-lo. Era un compromís. Llavors em vaig en recordar de Pep. El vam visitar al nou Café Lisboa. Li vaig dir que era de Xàtiva i de seguida em va dir que cap problema. Ell posava un copa d'aigua de València per a tots. Nosaltres donaríem una invitació als que participaven en l'esdeveniment i organitzaríem l'acte: "tracte fet, moltes gràcies Pep". Va vindre un jove Elies Barberà, que ningú coneixia ni rebia premis. Van portar a altres poetes i poetesses (algun va rebre després el premi de poesia més important que es dóna a l'estat espanyol). Es van llegir poesies en diferents llengües d'autors d'arreu del món. El recital va ser dels millors que recorde. Tothom estava tan emocionat que van pujar uns quants espontanis a recitar poesies. La gent es treia poesies que portaven doblegades a la butxaca del pantaló. Tots estaven feliços. Però en acabar-se tot em vaig adonar que la persona encarregada de fer les invitacions les havia fet amb tan poca cura, que es podien fotocopiar. Alguns espavilats s'havien dedicat a fer aquestes fotocòpies. El resultat era que havien saquejat el Café Lisboa. Em vaig acostar a Pep avergonyit per tal de donar-li alguna explicació. De fet, no posava bona cara, però es va refer i em va dir: "s'ho haveu passat bé? això és el que és important". Jo no el coneixia de res, només sabia que xativí com jo, no el vaig tornar a vorer mai pràcticament, no puc contar res més. Però crec que de tant en tant continue organitzant recitals de poesia arran d'això. Gràcies Pep.
2 comentaris:
Porte dos dies torbat amb la notícia.
El més interessant és que Refelet li ha posat a l'esquela l'etiqueta de poesia.
El Café Lisboa forma part dels nostres mites: allà es rearmava la cuirassa del vaixell de la poesia valenciana dels huitanta i principis dels noranta: cada dimarts, un recital o una presentació de llibre: Francesc Collado, Pere Bessó, Manel Rodríguez Castelló, Vicent Berenguer, Jaume Pérez Muntaner... Molts d'ells formaven La Forest d'Arana. Escrivien, estaven bojos per publicar on fóra, discutien i a vegades es barallaven entre ells.
De la poesia mai ningú no s'ha fet ric; crec que Pep el del Lisboa tampoc. Però per sort seua, tenia atracat el vaixell del Lisboa en el millor carrer de tots: quan el barri del Carme va començar a fer-se pijo li van oferir una morterada de diners pel Café. No va poder dir que no.
El Lisboa de la Plaça del Doctor Collado ja no seria el mateix: a la segona edat del Café arribaren els seus poetes ja massa madurs, la majoria amb responsabilitats que els pesaven més que la poesia.
Sé que el Pep hi anava cada vegada menys.
Sempre ens féem dos besos: muà-muà.
Ostras, Pep el del Lisboa!
Jo, aquell café Lisboa del Carrer Cavallers, també el freqüentava amb els meus amics, cadascun/a d'ells d'una comarca diferent del País. "Per aquell entonces" també vaig acudir a alguna tertúlia de La Forest d'Arana (i també vaig flipar alguna vegada amb les coses que es deien els poetes entre ells).
En la nova etapa de la plaça Collado, vaig continuar frequentant-lo. De fet, El Lisboa es va convertir en un punt d'encontre entre la meua gent. A Pep el consideràvem un amic, ens l'estimàvem i ell a nosaltres també.
Per cert, també vaig coincidir amb ell diverses vegades, en l'antiga seu de la UPV, ensobrant com a bojos paperetes electorals.
Feia ja molt de temps que no l'havia vist i no sabia res d'ell (ja no visc a València).
La notícia de la seua mort m'ha sobtat.
Quina putada!
Publica un comentari a l'entrada