dijous, 17 de juliol de 2008

de miopies i gats...

M'agrada pensar que la meua miopia és una espècie de favor, un do que m'ha concedit la vida per a poder veure este món de diverses formes, amb els seus prismes diferents… sols he de traure'm les ulleres i totes les perspectives canvien… tot el que veig molt clar, amb eixe simple gest, passa a ser nou per a mi, a ser térbol, borrós, com desenfocat …

aquest matí, de camí al treball, avançant un cotxe, i al tornar a la meua dreta no he pogut evitar passar per damunt del cos d'un gat que tristament jeia al negre asfalt… sempre que veig un animal mort en la carretera em produïx una irritada tristesa, el no poder haver-lo esquivat m'ha enutjat, no l'havia vist a temps… "i si no era mort?", he pensat, com un llampec… deu segons... vint... i en eixe moment ma incipient tristesa em murmura "potser sofria malferit i tu l'has alliberat d'eixe patiment…". de sobte, eixe canvi de punt de vista ha alleujat la meua conciència i l'alegria ha tornat conscientment …

baixant del cotxe, he pensat que sí, que buscar l'optimisme, buscar veure la llunyania, veure més clar, o més enllà és tan senzill com el gest de posar-se unes ulleres… però clar, per un instant també he pensat que si estiguera a la pell d'eixe gat la perspectiva seria molt diferent… totalment...

3 comentaris:

Anònim ha dit...

No vaja jugant que m'han dit que Alietes últimament s'ha fet amic dels gats!

Cul de sac ha dit...

Jeeei tu Siddharta, que t'has fumat ultimamet? Qualsevol dia entre el Yoga (familia de Yogui?) i aquestes reflexions, deixaràs la corda funambulera per a levitar sense ales, pardalll...

PROSTATA: Feliç natalici amb 6 dies de retard. Si es que no tinc temps ni per a torcar-me els mocs. Mimed, Mislata i demà Benicassim. Ja et faré la crònica in-person.

el funambuliste ha dit...

Ieeee! Culet! a veure quan ens fas una crònica dels festivalets als que has acudit... aixì els penjollers podràn gaudir de les teues sensacions... ja xarrem!