La tematització o agenda setting és un concepte (i una teoria) que, en comunicació audiovisual, fa referència a la construcció de l'espai públic per part dels mitjans de comunicació, els quals establixen sobre què, quan i com es parlarà. D'aquesta forma, al seleccionar uns temes i donar-los importància i excloure d'altres, es construix una visió del món i també una valoració d'aquest (tot allò del qual no parlem no és important).
Per descomptat, se sol considerar que al darrera d'aquesta tematització poden haver interessos econòmics i polítics. És a dir, empreses importants, poden subvencionar la tematització d'esdeveniments socials per tal d'augmentar el seu poder. A vegades, poden ser els mateixos estats els que subvencionen un esdeveniment. Altres, la confluència d'interessos per part d'empreses i estats pot fer la tematització més efectiva. Al respecte, un exemple destacat són les competicions internacionals, les quals poden servir per fomentar un nacionalisme barroer. Darrerament, el tenis, el futbol, la formula 1, o les motos, han estat una eina excel·lent al servei del nacionalisme espanyol. Poques vegades es pot utilitzar tant les paraules "Espanya" i "espanyol" en un telenotícies com durant els esports. Per tant, poc importa la indecència moral que implica que algúns esportistes cobren sous astronònimics. També importa poc la incoherència que suposa que algú siga considerat campió del món de motos o de cotxes, quan la majoria de la població mundial no té accés a un cotxe. Ningú es para a pensar, com de ridícul és que uns vint ricatxons hagen jugat sis partits de futbol aquest estiu i siguen considerats campions d'Europa. Campions de què? Fernando Alonso no és campió de res, i, si ho fora m'importaria ben poc. És només la repetició constant de la tematització televisiva la que ens fa creure això i reconeixer-lo com a tal. Una repetició que té com a funció complementària, fomentar el nacionalisme espanyol. Una repetició, que, a més, a més, és absolutament antidemocràtica. Mentre que persones triades entre tots com Gaspar Llamazares en l'ambit estatal o els representats del PSPV o EUPV i Bloc a les corts valencianes, no gaudixen quasi d'espai als telenotícies estatals i de Canal 9 respectivament, Fernando Alonso o virtuosos del verb com Pedrosa, Ferrero, Aragonés o el Niño, que a dures penes saben parlar i que ningú de nosaltres hem triat, ens informen sobre l'estat de l'asfalt o de la seua raqueta en un lloc recòndit del planeta que no ens interessa el més mínim. Al capdavall, més bé o més mal, els polítics no tindran més remei que ocupar-se dels nostres problemes, mentre que els segons s'ocuparan dels seus i utilitzaran la nostra audiència per comprar-se un nou descapotable i continuar consumint el món.
Per descomptat, se sol considerar que al darrera d'aquesta tematització poden haver interessos econòmics i polítics. És a dir, empreses importants, poden subvencionar la tematització d'esdeveniments socials per tal d'augmentar el seu poder. A vegades, poden ser els mateixos estats els que subvencionen un esdeveniment. Altres, la confluència d'interessos per part d'empreses i estats pot fer la tematització més efectiva. Al respecte, un exemple destacat són les competicions internacionals, les quals poden servir per fomentar un nacionalisme barroer. Darrerament, el tenis, el futbol, la formula 1, o les motos, han estat una eina excel·lent al servei del nacionalisme espanyol. Poques vegades es pot utilitzar tant les paraules "Espanya" i "espanyol" en un telenotícies com durant els esports. Per tant, poc importa la indecència moral que implica que algúns esportistes cobren sous astronònimics. També importa poc la incoherència que suposa que algú siga considerat campió del món de motos o de cotxes, quan la majoria de la població mundial no té accés a un cotxe. Ningú es para a pensar, com de ridícul és que uns vint ricatxons hagen jugat sis partits de futbol aquest estiu i siguen considerats campions d'Europa. Campions de què? Fernando Alonso no és campió de res, i, si ho fora m'importaria ben poc. És només la repetició constant de la tematització televisiva la que ens fa creure això i reconeixer-lo com a tal. Una repetició que té com a funció complementària, fomentar el nacionalisme espanyol. Una repetició, que, a més, a més, és absolutament antidemocràtica. Mentre que persones triades entre tots com Gaspar Llamazares en l'ambit estatal o els representats del PSPV o EUPV i Bloc a les corts valencianes, no gaudixen quasi d'espai als telenotícies estatals i de Canal 9 respectivament, Fernando Alonso o virtuosos del verb com Pedrosa, Ferrero, Aragonés o el Niño, que a dures penes saben parlar i que ningú de nosaltres hem triat, ens informen sobre l'estat de l'asfalt o de la seua raqueta en un lloc recòndit del planeta que no ens interessa el més mínim. Al capdavall, més bé o més mal, els polítics no tindran més remei que ocupar-se dels nostres problemes, mentre que els segons s'ocuparan dels seus i utilitzaran la nostra audiència per comprar-se un nou descapotable i continuar consumint el món.
8 comentaris:
Interessant però ara es millor que la gent escriga microrelats...ja tornarem a culturitzar-nos a l penjoll
No tematitze! que cadascú escriga sobre el que vulga quan vulga!
COLLÓ QUE MALA LLET!SI EL SEU ARTICLE M'AGRADA...!
Ah, doncs, ara que ho diu l'anònim, eixe podria ser un bon títol per al seu article, refelet:
M'IMPORTA UN COLLÓ SI FERNANDO ALONSO ÉS EL CAMPIÓ!
A mi també m'ha agradat l'article de Refelet. Els mitjans de comunicació fan una tria conscient del que volen oferir-nos com a notícia. A TVE, per exemple, li donen una enorme importància a les carreres de motos. Curiosament, són ells els que tenen els drets de retransmissió d'estes carreres. I això és només un exemple. D'ací la importància de la pluralitat informativa, i d'ací la importància de coses com El Penjoll.
Pel que fa a carreres de cotxe, motos, etc., jo crec que són una obscenitat social i medio-ambiental. ¿Quina necessitat hi ha de malbaratar litres i litres de combustible en tanta carrera? Jo les prohibiria, sense més. Posaria a Fernando Alonso, Valentino Rossi i companyia a córrer maratons.
En el fons estic d’acord amb Refelet, però no s’ha de ser massa purista. Més combustible gasten els exèrcits (dels països imperialistes i dels altres). Generalment, per un excés de purisme, la gent d’esquerres sol estar molt allunyada de les manifestacions esportives. I quin és el resultat? Que quasi tot l’esport (l’amateur, el professional, l’esport base, l’esport d’elit...) està en mans de la dreta (de vegades, de la dreta reaccionària). No sé si les motos són un esport o no (tampoc no sé si ho eren les quadrigues romanes), però arrosseguen molta gent. I rarament es veuen en aquests esdeveniments símbols externs, banderes per exemple, en què es puga reconèixer la gent progressista. Serà per això que alguns voldrien eliminar certs espectacles de masses?
Ha donat vostè en el clau, refelet. La televisió sembla ser un arma massa poderosa com per a deixar-la en mans de persones... Però em tem que la vessant pública de la TV acaba, de vegades, supeditada al totpoderós "share"; el qual pareixia circumscrit a les cadenes privades. Molts programes que pretenen ser innovadors o amb certa aura cultural, solen ser esborrats fulminantment al cap de dues emissions amb una discreta audiència. Fins i tot les noticies son víctimes d'aquest filtre o redireccionament. Encara que, personalment, el tractament de les noticies esportives, crec que mereix un "assignatura" a banda. Donat el paper no sé si al.lienant o de "tub d'escapament" ideal que representen les competicions esportives. Com digué el bocamoll de Jorge Valdano: "El fútbol es una excusa para ser feliz". Per exemple. I no deixà de tenir la seua "raó"; sense puritanismes.
Aquesta és la famosa i "xicoteta" perversió de la democràcia: a voltes la majoria demana merda, mentre el caviar s'amuntega pudent a la vora de la porquera. Però, què hem de fer? A algú se li acut alguna mena de mecanisme democràtic que puguera equilibrar aquest "panorama"?
No sé.
S'accepten suggeriments.
Moltes gràcies Kurtz, Calinca i anònims per les vostres aportacions. Tarsan, no és mala idea, igual li faig cas i li canvie el títol. Anònim nº1, ho sent, però de tota manera, li he fet un poc de cas i he escrit tres microrelats més.
Publica un comentari a l'entrada