dijous, 19 de juny de 2008

Basat en una història real...

Tenia la taula plena de papers, no sabia per on començar. Mirà al seu voltant. Què collons feia envoltada d'aquella gent gris amb aquell olor...! Apagà l'ordinador i caminà pels carrers. Feia una estona que ja no feia aquella olor. De sobte, es mirà la sabata. La causa la tenia allí enganxada.

6 comentaris:

Capità Superflipo ha dit...

Menuda merda! Llegint la història m'arribaven les seues bafades... Hòstia! Si jo també tinc restes en la sola de la sabata... serà la mateixa? Bo, diuen que xafar-ne una dóna bona sort.

Una curiositat, Peguie: per casualitat, el dia que la xafares coincideix amb dia que t'acomiadares de les sabates de tacó?

Anònim ha dit...

No home! que les va guardar dins de l'armari!

Anònim ha dit...

Per cert, si voleu saber el que és xafar bones merdes, acosteu-vos a la Porta de Castella de la muralla. Però fins la porta, eh? I a més a més poseu-vos sabates d'eixes que porten sola de goma plena de ranures. És ideal per a conservar-les una bona temporada.

Capità Superflipo ha dit...

La meua curiositat és perquè m'olore (mai millor dit) que els dos microrelats de Peguie formen part d´una trilogia.

En la meua opinió, la xica de la història xafa una merda amb sabates de tacó (cap. 1: basat en una història real), açò provoca que prenga la decisió de guardar-les a l´armari (cap. 2: constatació). Amb les preses recorda que no les ha netejat... el seu marit no pot suportar este fet i acaba eixint de l'armari (cap. 3: ¿?).

Perlateuaculpa ha dit...

Tranqui Pegui, jo els il.lumine. No, si al final haurà de ser una dona la què us ho explique. Menys mal que som poquetes i bones:
La psicologia explica que una gran part de les nostres manies cap a els altres(els homes grisos que pudien) , no son més que un reflex de les frustracions o traumes que sempre ens acompanyen (la merda), que formen part de nosaltres i que ens costa tant de:
1.Descovrir-les.
2.Acceptar-les.
3.Desfer-nos d'elles.

Ah! i és cert; xafar-ne dona sort. Perquè ha sigut amb la sabata i no amb la cara.

el funambuliste ha dit...

m'agraden els seus relats, i esta xicoteta "obsessió" pels voltants dels seus peus...

ara, això sí, igual fan un telefilm d'aquestos que posa "basada en hechos reales" i el passaràn per Antena3 el diumenge després de dinar... són tan bons per a pegar una becadeta!