dilluns, 30 de juny de 2008

ACTA DEL 1er CONGRÉS DE PENJOLLAIRES

Despús-ahir, dissabte 28 de juny, es va celebrar de manera totalment il·legal i clandestina el 1er Congrés de Penjollaires en un lloc prop de casa del Rus. A l’esdeveniment es congregaren els següents penjollaires: Sir Drac Montdúver, Peguie, Refelet, Alietes, Superflipo, Funambulista, Filaoret, Albert Compte, Calinca i l´Escrivà de Cort, a més d’alguns espontanis interessats en el software lliure o en tindre un gin-tònic en la mà.

Refelet va tindre la deferència d’arribar sols una hora tard, el que va provocar que ens assentàrem en taula cap a les 14:30h. Va servir de benedicció de la mateixa el discurs inaugural “El Penjoll és meu!” fet per l’Home Emmascarat. Un discurs emotiu, treballat i sense trellat del que més avall reproduïm el vídeo de la seua part final (
Annexe I), així com la transcripció, lletra per lletra, de tot el discurs (Annexe II). Finalitzades estes sàvies paraules, començàrem a acompanyar la cerveseta amb un dinar de picadeta respectuós amb els hàbits alimentaris de Calinca (a excepció del fetge que va aparèixer en el plat combinat). En acabar, mentre ens férem els cafenets i alguns li oferien a Calinca aire pur provinent dels seus Cohibes, feren les seues ponències Alietes (que la tenia preparada), Refelet (que li la tenien preparada) i Superflipo (que no la tenia preparada). A partir d’ací, cadascú va dir i callar el que va voler. I així aclarírem les coses de El Penjoll i quedàrem en continuar com estem, però implicant-nos un poc més perquè El Penjoll és de tots.

ANNEXE I: PART FINAL DEL DISCURS INAUGURAL

video

ANNEXE II: TRANSCRIPCIÓ DEL DISCURS INAUGURAL

Ja estem una vegada més, tornat a escriure alguna cosa per a una colla de gent que bàsicament venim a ser uns indesitjables, uns desmesurats, uns pertorbadors de xiques, en el cas dels homes, i les xiques tanmateix em fa, són igual de pertorbadores però amb una passió pel sexe diferent als homes. O això pense jo, no cal parlar que aquestes no són les úniques besants sexuals, aquí està tot permès.

No espere que tingueu un vocabulari agraït cap de vosaltres avui pensem estar dient-nos i dient-me, atipant-nos i atipant-me de brofegades, disbarats, bestieses, animalades, coses mal sonants, sexuals, ardents, luxurioses, emprenyadores ( que a ningú li passe, toquem fusta.) paraules que no ens faran sentir, gens còmodes , perquè qui sou vosaltres?, qui sóc jo?, en el cas dels homes ho tinc clar, un de vosaltres ja va dir un conte “ l’home minvant,o una cosa així, eixe home som tots els homes quan en hivern ens dutxem i ens acabem rentant amb aigua freda i el piu o la polla, o la cigala, o com ca u vullga dir-ho minva molt.

Així estan les coses, som qui espia pel forat d’una porta com ella es fa una masturbació, amb un penis de plàstic que ens dobla en grandària al nostre, som qui somiem que podem arribar a tocar la realitat i canviar-la, som qui posem els carrers al matí, som qui ens encadenem i encadenem mots, paraules, i fem de les veritats mentides, per tot això hi ha algú que diu que sou escriptors, en quan veritablement som:
canalles de la paraula escrita.
Signat: El Runa

ANNEXE III: UNA CONTRIBUCIÓ DE L´ESCRIVÀ DE CORT
FETA AL DIA SEGÜENT



La trobada d’ahir fou sensacional. Estic content d’haver trobat un grup de persones que, de veritat, m’han semblat molt serioses (en realitat, ja en coneixia algunes). M’ho vaig passar molt bé. Heus ací un petit homenatge al contertulià que, viatjant per terres de Nàpols, degué ficar-se a la gola del llop; només així s’explica que li duplicaren la tarja de crèdit.


Runa i un amic seu tenien ganes de conèixer Nàpols i la Campània, una terra plena de reminiscències valencianes. En arribar a la capital, s’adreçaren cap al petit hotel de la Via della Incoronata en què s’havien d’allotjar, a quatre passes del Castel Nuovo. L’endemà, de bon matí, sortiren de l’alberg i entraren en un baret de Piazza Francese, per a prendre un desdejuni lleuger. El local estava pràcticament buit. Un home malcarat rentava gots darrere del taulell. Dos parroquians, amb el mateix aspecte bergant, xarrupaven sengles cafès fumejants en un extrem de la barra. Runa preguntà al seu amic:

—Com es diu croissant en italià?

Cornetto, però ves amb compte, que et conec.

Buon giorno, signore. Un cornuto e due caffè.

Es va fer un silenci espès. Un dels dos bergants dibuixà un somrís pertorbador.

—Runa, l’has cagat. L’ultratge més greu que es pot infligir a un italià és dir-li cornut. Damunt, aquests perdularis tenen pinta de pertànyer a la Camurra. Que no pots estar callat ni un minut, mante?

El silenci, que només interrompia el soroll dels gots, s’allargava amenaçador.

—És que m’he embilocat —féu Runa.

—Voldràs dir que l’has embolicat —rectificà l’amic.

De sobte, semblà que l’home del taulell anava a parlar...

Un cornuto? Sì, ma... quale dei tre? —va dir, posant-se la mà al pit i mirant de reüll els dos possibles membres del sindicat del crim.

Finalment, després d’un breus segons d’incertitud, els tres italians esclataren a riure. Els dos amics socarrats respiraren alleugerits.

—De noba ens hem lluirat —digué Runa en veu baixa.

—Jo et mate, Runa —xiuxiuejà l’amic mentre es prenia el seu cafè.


Signat: l’escrivà de cort


ANNEXE IV: LA CRÒNICA DE FILAORET


Crònica apòcrifa d´una desvirtualització

7 comentaris:

josepmanel ha dit...

He deixat al meu blog una "crònica apòcrifa" de la nostra trobada. Si cal esmenar alguna cosa m'ho feu saber...

el funambuliste ha dit...

el dinar fou complit i agraït en idees i propostes per al futur "penjoller", i la companyia ben enriquidora per a un senzill funambuliste com jo...
ara, Escrivà, diga'm la veritat...vosté era eixe amic agosarat, no?

Tarsan, President de la República de les Mones ha dit...

Molt bona la crònica de Josep Manel. Jo que no vaig poder anar, però conec aquesta gent de El Penjoll, vos la recomane!

calinca ha dit...

Com a dissident oficial del Penjoll diré que no pense tornar a cap simposi del mateix si es fa en un lloc on es fuma.

l’escrivà de cort ha dit...

No sóc l’amic agosarat, però no m’hagués importat ser-ho.

Peguie ha dit...

La reunió del dissabte va estar molt bé, tot perfecte : els parlaments, les aportacions, valoracions...Jo crec que no es pot demanar més. Segur que ningú de nosaltres s'imaginava que el Penjoll anava a rular d'aquesta forma.

Per cert, les cróniques m'han agradat molt i el relat de l'escrivà de Corts també.
( crec que hauria de convertir-se en un autor)
Penjollers, ànim que jo crec que estem en el bon camí!

Capità Superflipo ha dit...

Gran Simposi el del passat dissabte. Vaig tindre sensacions molts bones. I ja sabeu que, com mona que sóc, tinc un sext sentit per a estes coses. Vaig vorer uns ànims pujats entre els vells coneguts i també uns nous fitxatges més que esperançadors.

Del Simposi, destacaria que, sense adquirir cap compromís ni obligació, sembla que li anem a donar marxa a açò d'El Penjoll. Hem de paladejar la llibertat de no estar inscrits en cap registre com associació, de no dependre de cap institució, de no rebre subvencions, de no tindre normes, de no oferir càrrecs entre els participants i de continuar existint confiant amb la bona actitud i criteri dels amics de la paraula que, de manera autònoma, participen en un projecte tan anàrquic i autàrquic.

Continue sentint El Penjoll com un projecte il·lustrat on la paraula no s’utilitza per dirigir, obligar i prohibir sinó per imaginar, crear i raonar... entre altres coses.

Gràcies a tots per continuar trempant El Penjoll... però aneu espai amb les esguitades que taquen.