dissabte, 3 de maig de 2008

ECLIPSI (Esperança Camps)

Bé, el filaoret ja està ací. D’una manera o altra havia d’estrenar-me en aquest projecte al que, tan amablement, la gent de “El Penjoll” m’ha convidat a afegir-me. He decidit fer-ho amb una de les meues aficions quasi obsessives: llegir (no és l’única, afortunadament per la meua dona...). Així que, sense que puga servir de precedent, vaig a començar recomanant-vos un llibre força interessant: “Eclipsi”, de la menorquina Esperança Camps.
La protagonista de la història, Maria Mercadal, és una crítica literària d’èxit. Casada amb un home més gran que ella, advocat de prestigi i amb una vida quasi perfecta. Fins que un dia, sobtadament i dramàtica, el corrent d’aquella existència compartida s’hi trenca. I comença una davallada als inferns que la pròpia protagonista va relatant-nos sense estalviar-nos cap detall de la seua turmentada ànima, posseïda per un afany de destrucció que mira de fer-se efectiu més enllà del seu propi cos inclús. “Eclipsi”, editada per Bromera i escrita en primera persona, és el relat d’una tragèdia i de com un ésser humà, a qui han arrabassat la seua quota de felicitat, va deixant-se engolir per una espiral que la protagonista mou lentament però imparable...
És una novel•la dura, pertorbadora, però literàriament excel•lent (Premi Bancaixa de narrativa VAE 2006). La seua autora aconsegueix endinsar-nos en el món dolorós de Maria Mercadal. Llegim com si bracejarem contracorrent de la seua voluntat destructiva, esperant albirar a cada moment la llum que ens faça eixir del pou. Però l’eclipsi és total. No solament recomane la seua lectura, sinó que us convide a visitar el blog de la pròpia Maria Mercadal, ja que aquest personatge de ficció, d’alguna manera, ha aconseguit transcendir els límits de la invenció, i fer-se present en la virtualitat de la xarxa. Allí podreu seguir el periple de la seua decadència voluntària.

15 comentaris:

calinca ha dit...

Hola, filaoret,

No sóc autor del Penjoll però aprofite per donar-te la benvinguda. Podríem dir que sóc almenys un "viejo del lugar". M'he estat mirant el teu blog i m'han agradat algunes de les coses que hi he trobat, per exemple aquesta: la qüestió dels "blogs" vs. els "blocs". Estic totalment d'acord amb Biblioni i amb tu: utilitzar la grafia "bloc" per al que a tot el món es coneix com a "blog" és una autèntica parida mental sense cap fonament de cap mena. Curiosament, El Penjoll ha vingut des del principi definit com a "bloc", amb "c". Jo votaria pre "rebatejar-lo" com a "blog". Ja està bé de xorrades, no?

Alietes el del Corralot ha dit...

Gràcies, Filaoret, per esta entrada. Em remous el cap i això està bé. Vull preguntar-te una cosa sense embuts: l'Esperança Camps és una bona narradora o és una bona narradora dins la lliga d'escriptors catalans? Ja sé que tot això va a gustos, però m'avorrixen sobiranament els escriptorets catalanets: són tan sonsos! Per anar aclarint les coses ja et dic d'entrada que jo m'he avorrit llegint "Mil cretins" del Monzó. El Monzó és, per a mi, un escriptoret de segona (o de tercera), absolutament sobredimensionat per crítica i editorials. Amb la pregunta vull dir si la Camps en qüestió vola per damunt de la memada general catalaneta o s'hi manté en este trist i gris establishment de la narrativa d'ara que tanta polseguera va alçar per anar a Francfort. Et faig una altra pregunta: El que narra la Camps està al nivell de Roberto Bolaño, per exemple? O al nivell de Vila Matas? O al de Houelebec? Veritat que m'entens?

calinca ha dit...

M'unisc a les reflexions d'Alietes. Jo també veig sovint bastant autocomplaença en el món literari català quan en molts casos no hi ha per a tant, ni de bon tros. Ho faria extensiu fins i tot a la literatura espanyola, on costa trobar alguna cosa que valga la pena. Alietes menciona alguns autors com a exemples d'alt nivell literari. A Bolaño el conec ben poc, de Vila-Matas tinc el dubte de si és un escriptor o més bé un enamorat de la literatura que intenta escriure literatura, i d'Houlebec em queda un regust inqualificable. Posats a mencionar noms excelsos de la literatura recent, jo em quede sense dubte amb aquest: RICHARD FORD. No em canse de recomanar aquest novelista nord-americà.

Capità Superflipo ha dit...

Primer de res, Filaoret, donar-te la benvinguda i també l’enhorabona perquè amb la teua entrada has encetat un interessant debat que, de moment, seguiré des de la barrera.
En quant al tema complementari afegit pel crític Cal•linca (el de la qüestió de dir bloc o blog), propose que feu una entrada (com que Cal·linca em dirà que no, li ho suggereix a Filaoret), debatem el tema i després decidim si ens diguem bloc, blog, weblog o patablog.

filaoret ha dit...

Collona! Acabe d’arribar i ja tot el món mira de posar-me deures! Com sou! No, no, tranquils. Bromes a banda, si us sembla començaré pel tema de l’Esperança Camps. A mi no m’agrada pontificar sobre ningú perquè, entre altres coses, no tinc autoritat per fer-ho i perquè les meues crítiques literàries són originades des de les emocions que vaig arreplegant durant la lectura. El meu bagatge per fer una cosa pareguda (de ben lluny) a la crítica literària són anys i panys de llegides d’allò més inversemblants, i l’atreviment més ingenu. Però això no lleva que puga recomanar un llibre com “Eclipsi”, sense por d’afegir que es tracta d’una novel•la honesta i sense pretensions. Si la literatura catalana està sobredimensionada o no, això ja són altres calces. I donaria per un comentari prou més llarg del que acabe d’encetar. Només un apunt: potser la grandiloqüència que s’utilitza en el tracte a certs escriptors busca prestigiar una literatura qualificada com perifèrica, amb el seu pòsit de minoritària i prescindible. I, en alguna gent, tal vegada s’han excedit. Les vostres crítiques el que sí que deixen clar és que la lectura en català ja no pot passar només per la pura i dura militància. Se’ns ha fet el paladar més fi. Som més exigents. Això és bo, molt bo. Tenim el nostre Bolaño? Jo, ara per ara, no puc atrevir-me a contestar aquesta pregunta. El que sí que puc és reivindicar autors com Francesc J. Bodí, Jesús Moncada, Joaquim G. Caturla (i me’n deixe un fum en aquesta llista breu i precipitada) que fan (un dels anomenats ja no) productes de molta categoria.
Pel que fa a la qüestió del company “calinca”, això ho deixarem per a un post i la seua posterior polèmica discussió en la que espere la seua participació.
Per cert, Esperança Camps és (o ha segut) periodista de Canal 9. Voleu dir-me que això no dóna prou experiència per fer un relat turmentat com el que proposa la novel•la?

calinca ha dit...

També s'ha de dir que en el nom d'aquesta autora es dóna una barreja explosiva entre Esperanza Aguirre i Francisco Camps.

refelet ha dit...

Sí! quina fatalitat!

En qualsevol és molt interessant tot el que han comentat sobre literatura.

Anònim ha dit...

uep!!! moltes gràcies per tots els comentaris. de tots, el que més m'agrada és el darrer: aquest de la conjunció dels dos personatges peperos. sobre el meu cognom he hagut de donar moltes explicacions al meu lloc de treball.
salut a tots els penjollaires. amb el vostre permís,i de franc abocaré unes quantes opinions que ningú no em demana:
sóc una lectora compulsiva de bolaño. hi ha centenars d'escriptors catalans molt millors que jo. no vaig ser a francfurt perquè ningú no m'hi va convidar. mil cretins em va avorrir molt però no consider monzó un escriptoret de segona o de tercera. continui trballant a canal 9. jo no sé si sóc o no de la perifèria: ni tan sols sé d'on sóc: vaig néixer a menorca, vaig estudiar a barcelona i visc a valència.
salut

Anònim ha dit...

perdó, he oblidat identificar-me, evidentment, el comentari anterior és d'esperança camps. salut

calinca ha dit...

Hola Esperança, benvinguda al Penjoll.

Només dir que el joc de paraules amb el teu nom no prové tant d'allò peper, sinó més bé del caràcter de conflicte interpersonal entre un i altre, independentment del seu partit polític. D'ací la "barreja explosiva".

Siga com siga, és tot un honor que la pròpia autora d'un llibre aparega per aquestes pàgines.

refelet ha dit...

No hi ha res evident en esta vida.

Capità Superflipo ha dit...

Evidentment!

el funambuliste ha dit...

clar!!! i et pots caure cap a un costat o cap a l'altre!!!

el funambuliste ha dit...

ara! si la xicota "anònima" aquesta és realment l'autora del llibre... quina passada!!! ens lligen per ahí fora... quina por!!!

Alietes el del Corralot ha dit...

Hola, Esperança Camps, hola penjollaires.
Escolta, Esperança, si hi ha centenars d'escriptors catalans molt millors que tu, passe de llegir-te. Com enyore els escriptors de la talla moral del Nietzsche d'Ecce Homo! Però quina manera de fer-se publicitat és esta? No entenc res! Jo vull escoltar-te dir que la teua novel·la és definitiva dins el panorama de la narrativa actual!
Mantinc la meua opinió sobre Quim Monzó: un escriptor ocorrent però incapaç d'anar més enllà (tant en forma com en continguts) dels seus primers llibres. Incapaç d'abordar nous tons, noves històries,...
Algú em pot il·luminar? Hi ha algun narrador que escriga en català i que haja anat més enllà de Jesús Moncada?