dilluns, 7 d’abril de 2008

VA DE POETES! (IV

Salvador Espriu era notari i fill de notari, i en conseqüència feia cara de notari. També feia cara de capellà, segons com te’l mires. I amb un poc més de distància també fa cara de tortuga, amb tot el que això representa: dur una gran closca sempre damunt: cuirassa i pes.

De xicotet va vore morir dos germanets i ell mateix va passar dels 10 als 12 anys al llit, recuperant-se d’una operació de pulmó. Era un cabet. L’any 30, a la facultat trava una profunda amistat amb el poeta mallorquí Rosselló-Pòrcel, entre molts d’altres. Huit anys després mor Rosselló-Pòrcel. Esta mort (i les altres) és present en molts llibres d’Espriu. Les morts físiques i les espirituals (les que s’esdevenen a partir de la Guerra d’Espanya i de l’adveniment de la dictadura franquista) bastixen els fonaments de la poètica d’Espriu.

Abans d’aparéixer el seu primer llibre de poemes havia publicat cinc o sis llibres com a narrador. Ara, però, tot ha de ser destil·lat mitjançant la lírica. Ara només la intimitat del poema. I en Espriu els poemes són síntesi, condensació, hermetisme. El pes del solatge en cada síl·laba. Et passaries hores dient un vers, com qui es passa per la boca un Werther’s Original, per exemple este: “damunt la mar en calma”; o este: “Quina petita pàtria”; o este: “un poc de pols sorrenca”; o este: “d’un ordre arquitectònic”. Però no ens enganyem: els caramels són d’un profund regust amargant.

El seu primer llibre de poemes és CEMENTIRI DE SINERA (1944-45). La condensació està en el títol: Res més eloqüent que la imatge d’un cementeri per il·lustrar la situació social, nacional i personal que es viu. I Sinera. Supose que ja sabeu que Sinera és Arenys escrit al revés. I Arenys és Arenys de Mar, el poble dels seus pares, el lloc de l’origen i de la infància, de la puresa, dels estiuejos... Amb este encert comença la visió poètica d’Espriu! La reducció del Món a un espai concret, Sinera, respon a la necessitat de re-crear el lloc davant la realitat històrica que se suporta. La mitificació de l’espai poetitzat. Ens parla del lloc com si el lloc es mantiguera fora del temps: en un llunyà passat mediterrani o en un present immòbil: heus ací la dimensió mítica dels llocs. Des de Sinera tot és possible. Recollir-se a Sinera davant l’espant de les perspectives posteriors a la Guerra (d’Espanya, de la Guerra Mundial) és l’opció d’Espriu. Recollir-s’hi i pensar ¿quin futur? des d’allí. Si tot és mort, només hi ha cementeris. Sinera (el cementeri de Sinera) és el lloc des d’on es pensa, s’entreveu, es recorda, s’imagina, s’inventa, s’espera, es mor.

Quan s’inclouran en els llibres d’història poemes per explicar el significat, per exemple, de l’exili interior durant la dictadura franquista i, per extensió, durant totes les dictadures del món? Ací en van dos de Cementiri de Sinera:

XXVI

No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim,
abans terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.



XXVII

Somni, sentit, concretes
barques al vent, difícil
paraula que puc dir-me
encara, entre vells límits
de la vinya i el mar. No lluito
contra l’esforç de viure
no sabent com. M’encerclen
blanques parets, pau alta
i bona ran dels arbres,
sota la pols i l’ombra.

... Però, estimats i estimades, no tot acaba ací...

6 comentaris:

Capità Superflipo ha dit...

Aleshores Espriu té quelcom a vorer amb aquell acudit on un li pregunta a l´altre:
- Per favor, la notaria?
I l´altre li respon:
- Home, si me l´arrima.

Alietes la foto l´he afegida jo. Si no t´agrada la lleve, però entretant em lleve el barret i, fins la pròxima entrega, em distraure 'rosegant l´ungla d´un dit'.

refelet ha dit...

Personalment, només puc dir que este periode de la poesia m'és absolutament fosc i desconegut. I m'imagine que no seré l'únic. No sé com estarà el tema dels llibres de text, però de moment ja està al Penjoll!

refelet ha dit...

Per cert, els poemes expressen perfectament l'"esperit" de l'època. Quins anys més tristos degueren ser estos! no sols ací, sinó a tot el planeta!

Peguie ha dit...

Molt bé, Alietes m'agrada molt! interessantíssim!

el funambuliste ha dit...

gràcies Alietes, sempre aprenc amb tú...

calinca ha dit...

Una excelent introducció a la vida i obra d'Espriu. Ens parla Alietes d'exilis interiors i de llurs reflexos en els poemes d'Espriu. De tota manera, em pregunte, ¿no caldria més bé veure aquestes tristors personals, aquesta dessídia o pessimisme, com a quelcom més que la reacció a un determinat estat de coses? És a dir, tendisc a pensar que l'ànima humana i els estats d'ànim són molt complexos i que no responen a un únic estímul, per molt gros que siga. Tot i així, és ben cert que l'obra d'Espriu, com la de qualsevol altre autor, respon d'una manera o altra a una època determinada. Com no?