VA DE POETES! (II)

Incloc la segona part de "Va de poetes!" arran de la discussió que els penjollaires heu establert sobre els filòsofs. Seguiré parlant de Lluís Solà, del segon llibre de Solà: L'arbre constant. Quede clar que Solà no és un filòsof sinó un poeta que s'atansa a l'ésser. Evidentment no és el primer que ho fa; vegeu alguns poemes de Carles Riba, vegeu Jaime Siles o Antonio Cabrera. En estos casos la poesia flirteja amb la metafísica, amb el reconeixement de l'ésser o de l'aparença, amb els cantons de la realitat, amb la fenomenologia,... Però seguim amb Solà, i per seguir amb ell cal que conservem allò que se'n va dir en la primer part. Ho recordeu? Seguim, doncs.

En L'arbre constant ens regala 6 llibres dins d'un mateix llibre, que són: Els camins invisibles, L'esperança i l'oblit, Clarors compartides, L'exili i la mirada, L'arbre constant i El lloc fidel. Formalment conjuga la prosa poètica i el vers: hi ha llibres de proses, llibres de poemes i llibres en qué la prosa acaba destil·lant-se en vers. Ací va la prosa que enceta el primer llibre:

"El caminant que aturat al fons de la vall sospesa, inquiet, el passat i el futur, i s'hi desconeix, veu com els núvols inflats llisquen mandrosament damunt el riu, els prats i les muntanyes. Els núvols són els pelegrins infatigables de la temporalitat."

Solà repén temes: la diàlectica entre el món interior i l'exterior, el temps, el personatge del caminant: vegeu Nietzsche (!), vegeu Espriu (El caminant i el mur). Però estem en el primer text d'un llibre de 150 pàgines. El temps, l'espai, la multiplicitat heraclitiana i també la innocència. XXXII proses per vagar-hi.

De l'exuberància de mots de les proses, a la síntesi en alguns poemes del segon llibre:

"Del tu al tu

la foscor

abrandada,

constant.

Al mig de l'ombra

la mà muda

de l'enyor,

surant."

Solà juga amb la rima per trobar nous llocs on viatjar i oferir-nos noves imatges on fer-nos arribar. Tot això afegint-ho al que ja hem dit sobre la seua poètica personal:

"(...)

Abraçat amb cada freixe

dormo i deliro de nit;

dins el silenci la grana,

dins la grana l'infinit."

Solà torna als concrets de la natura per buscar l'intangible dels aspectes de l'ésser. Aprima al màxim el vers per reprendre el devessall de paraules en prosa, este sembla el moviment dels dos últims llibres: de la delícia de cada síl·laba al corrent impetuós de la frase. Als amics d'El Penjoll, la prosa XXIII d'El lloc fidel, llibre que comença amb este aclariment: "Aquest és el lloc fidel, diligent, visible. El lloc de l'enlloc. Fidel i inconstant. Transitori i il·lusori. El lloc de l'enlloc. (...)". El lloc fidel, el pas de la lírica a l'ètica?

"L'actitud de l'escèptic rigorós té una atracció fascinant, i és comprovar fins on i fins quan podrà mantenir el rigor. Paradoxalment, l'abatiment progressiu de tots els valors i de totes les creences proporciona una força admirable al demolidor. Però fins on podrà arribar i fins quan aguantarà?

L'individual és indicible."