Yibal Balansiyya: L'estret de les aigües.

L'ESTRET DE LES AIGÜES

L’objectiu del que us relate i dels propers és donar a conèixer llocs on poder gaudir en familia d’un temps que romandrà per sempre en nosaltres.
Vull començar amb un lloc d’especial interés personal ja que part de la meua infantessa s’arrela en l’Estret, on els records perviuen i em regalen sensacions diverses. Avuí, és un lloc on els meus fills comencen a construir el seu propi univers de percepcions, imatges, fets,... i que segurament formaran part de la seua personalitat.
Joan Pellicer i Bataller (1947-2007) també començà el seu llibre "Meravelles de Diània" amb l’Estret de les Aigües. És de suposar que no ha estat un fet aleatori, sinó més bé intencionat ja que en el llibre fa un recull de llocs totèmics i escenaris únics que es troben a les comarques centrals valencianes, d'ahí la seua rellevància.
Recórrer l'Estret és seguir l'artèria pulmonar que nodreix i oxigena Xàtiva i el seu terme. El riu Albaida fa la seua entrada per Bellús, on rics barrancs, correnteres i el riu Clariano fan del seu greixut cabdal l'eina que amb una ganivetada a la Serra Grossa, s’obrirà pas, comunicant així les comarques de la Vall d'Albaida i de La Costera.

Seguint el curs del riu gaudirem de la cova de la Petxina, obertura ovalada i harmònicament traçada i l'assut trencat, pas que ens permet comunicar-nos amb l'altra riba del riu. Ells dos són els qui ens donen la benvinguda oferint-nos, la frescor de la xopada per aturar el pas i fer una ullada.

Continuant per la senda arribem a la Font de l'Estret o de Bellús, pit de la mare serra que ens alimenta. L'aigua que brolla perenne és recollida en un sequiol iniciat pels romans, refet pels àrabs i cristians i en l'actualitat toscament conservat, que serpenteja al llarg de tot l'Estret en direcció a Xàtiva.

Poc després, ens paralitza la visió de la Penya de l'Esventador, tall on escaladors s'agafen fortament per escoltar el xiuxiuejar de la pedra.

La Casa de la Llum, antiga central elèctrica, en l'actualitat en vies de restauració, i els seus pradells, harmonitzen les condicions per gaudir de jocs, aventures, àpats, carícies i d'altres plaers. La senda serpenteja per la part més ombriva quedant embellida amb forçuts canyars, murtes, rudes, figueres, margallons i d'altres espècies botàniques que ens delecten fins topar amb la casa dels primers pobladors...

la Cova Negra, llar acollidora on els avantpassats vorien un Estret ben diferent com diu Pellicer: "en l'època de les glaciacions i interglaciacions. El riu seria molt més cabalós i les muntanyes més altes, coberts els cims de neu i els vessants d'una espessa fronda de boscos d'avets, teixos i roures. S'hi vorien cérvols, urs, cabres, cavalls, ossos i potser elefants i rinoceronts clapotejant les aigües del riu".

Una altra cova que passa desapercebuda és la Cova de Samit, molt a prop de la Cova Negra i sense rellevància arqueològica.

El riu gira i ens regala una postal de la Penya Blanca, enduridora de cames on les il·lusions esportives veuen els somnis complits, en 500m. es passa d'una cota de 200m. fins als 427m. als que cal afegir les vistes panoràmiques més boniques de les dues comarques.
Passem per un pontet i deixem la Font de la Cova Negra a la dreta amb la seua basseta per trobar Les Arcades, construcció formada per nou arcs, destinada a superar el desnivell del terreny i fer un continu discórrer de l'aigüa.
Fins fa poc de temps es podia accedir a la jovenívola Xopada d'Alboi per un senzill pontet de fusta. A l'ombra dels prims xops, hom esmorzadors es delecten amb la parla i el remugar de les aigües albaidines mentre la xicalla correteja amb tons de rialla.

Fins ací, el passeig amb xiquets, encara que la senda de l'Estret segueix l'Albaida fins arribar dalt de la carretera C-322 direcció a Genovés. En la fàbrica de ceràmica, posa rumb a ponent arribant a Xàtiva pel camí de Sant Antoni.

Bon viatge i salut.