VA DE POETES! (I)

Arran d'una conversa amb l'amic Pol publicada en un altre lloc, el senyor Refelet em va proposar que donara notícia d'un seguit de poetes dels quals jo parlava allà. Agafe el suggeriment d'en Refelet i comence amb esta sèrie d'articles.
Allà jo parlava de poetes com Ausiàs March, Estellés, Carles Riba (no confondre amb el cantant Pau Riba, tot i que este siga nét d'aquell), Espriu, Leopoldo María Panero i d'altres. Comence pel, segurament, menys conegut per vostés: en LLUÍS SOLÀ (Vic, 1940).

Lluís Sola fou mestre meu de Dicció catalana I i II a l'Institut del Teatre de Barcelona. Cabells blanquinosos, celles negres, ulleres grosses, cara prima tirant a quadrangular, llavis carnosos, pit enfonsat i cos retorçut com un ganxo. Saborejava els fonemes de cada mot com mai no ho he escoltar fer. Sobretot els oclusius. Potser pecava massa d'expressionista, però era el seu estil. I això, tenir un estil propi, ja és dir molt. Poc després vaig saber que era poeta de llarga trajectòria, i que també havia estat traductor, entre d'altres, de Kafka. Per aquells dies eixia a la llum la seua obra poètica completa en dos volums editats per Proa. Vaig córrer a la llibreria. Hui us parle de l'Obra poètica 1 (1960-1999), que es recull en el llibre De veu en veu.
De veu en veu és un llibre de llibres (5 en 1!: Laves, escumes; L'herba dels ulls; La mà frondosa; La vida silenciosa i De veu en veu), de manera que només el compres ja et sents recompensat (estes gangues s'han d'aprofitar sempre!).
Lluís Solà és un poeta de paisatges: exteriors i interiors. Solà coneix els noms dels arbres, de les herbes, dels vents, dels indrets, dels espais, dels llocs,... i els utilitza quan i com cal. Amb ell viatjaràs pels elements i per l'elementalitat del món natural plantat davant els ulls de l'home (un vell tòpic del romanticisme, però en el cas de Solà la natura no és una força abrupta, sinó quasi maternal). És un poeta impressionista i un poeta del detall; el seu coneixement del lèxic el fa ser precís com un bisturí. Exacte i sintètic, com la bona poesia ha de ser. Pel que fa als paisatges interiors de l'ésser humà (el millor exemple és el quart llibre: La vida silenciosa, un recull de 63 proses poètiques delicioses, potser la clau de volta de tot el llibre) és capaç d'arribar a l'ànima de les coses (a les passions, als afectes, als sentiments...) a partir de la descripció i la indagació d'un gest quotidià. L'important d'un poeta és que tinga una veu pròpia. La veu de Solà sempre emociona. Almenys, a mi. Ha mamat tota la tradició, ha sabut recrear el seu propi món i és capaç de poder-lo compartir amb el lector. D'estes tres coses es tracta.

Perqué li tasteu el mots recull ací uns versos a tall d'exemple. Són d'un poema del primer llibre: Laves, escumes.

Ací perdurem, doncs,
entre la vinya magra
i l'intens eco del mar,
i cada nova conquesta
significa una vella derrota
i cada gest que confiem al dia
és un abrupte deliri de roses;

(...)

no la pau
sinó la inquietud
es desclou entorn de la vella font
d'ombres, i pertot creix la llavor
més densa que la mirada,
darrere els ulls pesa, gravita, furga
una pedra més dura
que la mirada, i tot es refusa
al nostre furor,
i tot menteix
als nostres llavis o mans,
i viure a l'hostal del vespre
és habitar sempre un altre lloc
i un altre temps,
naufragar en el record del temor
o del goig d'una tarda d'estiu,
aprendre en un glop d'aire
com és possible contenir-se;

però l'excés, l'abundància
de gestos i de veus, la multiplicació
dels cossos i dels miralls,
la profunda certesa
del desig que es mou
i es debat
com un peix agilíssim
ens consumeixen,

oh, respirar, bescanviar
el propi ésser,
durar i perdre's en l'instant!