Ara fa vint anys

Ciclomotors aparcats a la porta per a lluïment de llurs propietaris, i quina propietat més preuada, una Vespino, una Derbi Variant, llarguíssims mano a manos als recreatius, els jugadors de futbolí es posaven en parella i movien els ferros entre suors, no valia passar-la en la davantera, sí arrastrar, música de fons: Barón Rojo, Leño, els Ramones, Mecano, Hombres G, eren els huitanta com si tal cosa.

Els creadors i col·laboradors d’El Penjoll vam nàixer tots al voltant de l’any 1970, enmig del baby boom. Vam anar a escoles massificades, a instituts massificats, a universitats massificades. Ens tocava fer el servei militar però també podíem substituir-lo amb el servei substitutori o evitar-lo per raons mèdiques o declarar-nos insubmissos. Als anys noranta vam conéixer les oficines de l’INEM i en aquelles llargues cues retrobàvem els vells amics de l’escola, de l’institut, de la facultat, i ens contàvem les penes contemporànies sense conéixer encara les del futur (trobar pis, trobar sentit a la vida). Qui sap, potser també ens espera, el dia de demà, una mateixa fossa comuna que ens acollirà a tots.

La nostra generació és també la de l’abisme amb els nostres pares. L’educació universitària, la societat de consum, els avanços tecnològics ens separen de la generació anterior, ens fan pensar que vivim en mons diferents. Però van passant els anys i semblen diluir-se poc a poc les anteriors fronteres. Per sort ens queda el temps, no només com una línia recta que ens du cap a algun lloc, sinó també com allò que ens retorna, que ens porta de nou allà on érem.