Perdoneu que m´adrece a vosaltres com cavallers, però es que encara no vos conec gaire bé. El Capità Superflipo ha interromput el meu descans per tal que vos felicite el 2008. Si bé és eixe el meu comés, que l´escometre d´immediat, no vull deixar passar l´oportunitat de fer una breu referència a Doña Encarnación Palomino. Simplement dir que tot el que vaig arribar a ser en vida va ser gràcies a aquesta senyora de cul atapeït, a la que li vaig dir que, si es casava amb mi, mai tornaria a mirar a cap altre cavall (cosa que vaig complir, encara que ella mai es va casar amb mi). Si encara visquera el món sencer parlaria de Doña Encarnación perquè tindria vora cent quaranta anys, malgrat haver nascut a una edat molt primerenca.
Ja fa dies que no puc dormir pegant-li voltes a un assumpte. Clar si dic de què es tracta igual els que no podeu dormir sou vosaltres. No sé què fer: ho dic o no ho dic?. Vinga va ho dic: quina semblança tenen Johnny Weissmüller i Bud Spencer? Veges tu, per què collons em plantege jo aquestes coses?. Qui em mana clavar-me en aquestos “fregaos”? Segur que és obra de l´esperit de Doña Encarnación Palomino!. Algú em pot tirar una maneta per tal de resoldre aquest dubte i poder dormir d´una vegada?
Els creadors i col·laboradors d’El Penjoll vam nàixer tots al voltant de l’any 1970, enmig del baby boom. Vam anar a escoles massificades, a instituts massificats, a universitats massificades. Ens tocava fer el servei militar però també podíem substituir-lo amb el servei substitutori o evitar-lo per raons mèdiques o declarar-nos insubmissos. Als anys noranta vam conéixer les oficines de l’INEM i en aquelles llargues cues retrobàvem els vells amics de l’escola, de l’institut, de la facultat, i ens contàvem les penes contemporànies sense conéixer encara les del futur (trobar pis, trobar sentit a la vida). Qui sap, potser també ens espera, el dia de demà, una mateixa fossa comuna que ens acollirà a tots.
La nostra generació és també la de l’abisme amb els nostres pares. L’educació universitària, la societat de consum, els avanços tecnològics ens separen de la generació anterior, ens fan pensar que vivim en mons diferents. Però van passant els anys i semblen diluir-se poc a poc les anteriors fronteres. Per sort ens queda el temps, no només com una línia recta que ens du cap a algun lloc, sinó també com allò que ens retorna, que ens porta de nou allà on érem.
