dilluns, 1 d’octubre del 2012

Tardor hitita

Ha arribat la tardor i, amb ella, l’enèsim declivi hitita. L’imperi hitita tingué per capital Hattuša, en terres de l’actual Turquia (amb dues "tes"; si fiqueu “Hatusa” al Google, sortirà l’adreça d’un concessionari Volkswagen de San Cristóbal de la Laguna, Tenerife). L’hitita fou un poble indoeuropeu que s’instal·là a la regió central d’Anatòlia entre els segles XVIII i XII aC. Parlava, per tant, una llengua indoeuropea, escrita primer amb jeroglífics propis i més tard amb caràcters cuneïformes manllevats d’Assíria. El terme “hitita” prové de la Bíblia. A l’Antic Testament apareix el nom hittim. En temps bíblics, els hitites passaven per un mal moment. Molts d’ells hagueren d’emigrar a l’estranger. Alguns homes es feren soldats mercenaris. En el Llibre II de Samuel (11, 1-21), s’esmenta l’hitita Uries, general dels exèrcits del rei David i espòs de Betsabé. Mentre Uries estava en campanya bèl·lica contra els amonites, enfront de Rabbà, el rei prengué la dona com a concubina i la va deixar embarassada. Després, per a evitar-se complicacions, féu matar el marit al camp de batalla. En altres paraules: el pobre hitita mai no arribà a saber que havia esdevingut un cornut. La peripècia d’Uries és un reflex de la història del poble hitita, plena de moments d’esplendor i èpoques de declivi. El més gran dels monarques hittites fou Subiluliuma I  —collons, quin nom—, que sotmeté la noblesa i engrandí l’imperi. Altre rei, Muwatalliš, féu front al faraó Ramsès II en una famosa batalla. En 1190 aC, els frigis destruïren Hattuša i provocaren l'enfonsament de l’imperi, succeït per una Baixa Època en què sorgiren diversos regnes neohittites a Cilícia i Síria. Combatuts, però, per Assíria, sucumbiren finalment. A pesar de tot, alguns hitites aconseguiren d’emigrar cap a la Mediterrània oriental —igualet, igualet que farien més tard els gitanos, tu. Aquests emigrants hitites s’establiren en Laketania —al nord-est de la Península Ibèrica— i en alguns enclavaments més meridionals. Durant la dominació àrab, els hitites del nord combateren heroicament. Més tard, van protagonitzar, de manera força efímera, alguns episodis històric rellevants, com el descobriment d’Amèrica o la batalla de Lepant. (Alguns estudiosos han descobert que Cristòfol Colom o Miguel de Cervantes podrien ser, en realitat, hitites.)  En fi, els antics guerrers anatòlics han maldat sovint per refer sengles regnes neohitites a casa nostra. L’últim intent és ben recent i encara no sabem com acabarà. (És possible que acabe com el rosari de l’aurora.) L’està protagonitzant Subiluliuma IV (veritable nom del senyor Mas i Gavarró). Quant a la nostra contrada, també hi ressorgí un corrent hitita, aquest de caire cultural i literari. Però els seus intents de recuperar l’escriptura cuneïforme no han reeixit, bàsicament a causa de la mandra i l’ensopiment. ¿Quin serà, per tant, el futur del nacionalisme hitita?

3 comentaris:

Tadeus ha dit...

Senyor EScrivà, ha escrit vosté una memorable entrada! Tots els filohitites li estem agraïts. A més, l'ha escrita vosté amb gran rigor històric... almenys en la primera part...

La cèlebre batalla que menciona és la de Kadesh, que ha inspirat almenys una novela contemporània, de títol aclaridor: "La batalla de Kadesh", de Christian Jacq.

escrivà de cort ha dit...

Sí, en la segona part, se’m n’ha anat una miqueta l’olla. Però no he pogut resistir la rauxa hitita.

hitutambé ha dit...

hi hi hi hi hi hi hitita