El PP estima molt Catalunya. En realitat, no calia
que ho proclamés a través de You Tube, en uns vídeos sentits i emotius.
Ja fa temps que ho sabíem. Concretament, n’estàvem assabentats des de l’època
en què governava Aznar. És més: Jose Mari parlava català en la intimitat. Ara,
però, hem sabut més coses. Soy gallego, es mi tierra. Mis hijos han nacido en
Cataluña y también es mi tierra. Me gusta Catalunya, me gustan sus gentes, su
carácter abierto, su laboriosidad. Son emprendedores, hacen cosas, exportan, crean
trabajo, la gente cumple, deia Mariano Rajoy entre arqueigs de cella, obertura d'ulls, escapaments d'aire, anacoluts i
faltes de concordança —per l’emoció, supose.
Javier Arenas
es declarava admirador de Catalunya, del seu ànim emprenedor i de la seua capacitat
d’integració, especialment amb els andalusos emigrats, que se senten catalans, però
conserven les seues arrels. Carlos Floriano assenyalava que el PP està
compromès amb esa parte del corazón de España que es Cataluña.
Atenció, Botella admira Barcelona per les Olimpíades que organitzà el 1992, que
li serviran de model per als Jocs de Madrid de 2020. Cospedal afirmava amb cara
de mosqueta morta: He trabajado mucho aquí y he visto una integración y una
relación entre Cataluña y el resto de España que hoy algunos tratan de evitar,
pero que es una gran realidad. Jo, mentre veia el vídeo, em vaig
aborronar.
Altres
alcaldes peperos també deien la seua.
Uns estimen Catalunya pel pa amb tomaca i les mongetes amb botifarra; altres
perquè hi tenen amics; l’edil de Sanxenxo ponderava el talant acollidor dels
catalans; el de Salamanca, la seua tolerància; l’alcaldessa de Marbella lloava
el caràcter obert i plural de la societat catalana. En fi, només tiràrem a
faltar alguna frase lapidària d’Alfonso Rus. ¿Els quatre milions de firmes
contra l’Estatut i el “mos volen furtar la paella i l’aigua de l’Ebre”? ¡Brometes
innocents! ¡Enuigs d’amants despitats! En realitat, els dirigents centrals del PP estan perdudament enamorats de
Catalunya.
Els peperos valencians també estan enamorats, com demostra la proclama
de González Pons, senzillament sensacional: «Catalunya és la terra que està al
costat de la meua terra. La gent de Catalunya és la gent que està al costat de
la meua gent. Som de la mateixa pell i de la mateixa sang. Mōatros vullgem molt
a Catalunya.» Doncs bé, els penjollaires no anem a ser menys. Mōatros també vullgem
molt a Catalunya. Tenim amics allí —Alietes el del Corralot, per exemple. I ens agrada molt el Paral·lel
barcelonès i les seues sales mítiques (El Molino, Bagdad...). Jo, per exemple,
adore la Feliu i la Forcades. I altres
penjollaires adoren les platges de Sitges. I no ens fa vergonya de proclamar
els nostres sentiments. Als peperos sí, perquè han retirat els vídeos de
You Tube.
2 comentaris:
"hacen cosas" al més pur estil "a vesses veo muertos". quin coi de "cosas" devem fer? tic preocupada doctor Sisternes. Salut i tot aquest tipus de coses.
—Veo, veo.
—¿Qué ves?
—Una cosita.
—¿Y qué cosita es?
Ni idea, Clidice. Haurem de repassar els llibres de Patologia Clínica.
Publica un comentari a l'entrada