dimecres, 1 d’agost del 2012

Cal·linquistes

 Lo Pol

No hi havia a València deu cal·linquistes com nosaltres.
Feroçment resàvem des del matí a la nit.
Tot ho recordem llegint El Penjoll.
Han passat mesos, molts mesos; han passat moltes coses.
De sobte encara ens pren aquell vent o l’amor
i beguem sidra entre abraços i versos.
No abracem l’església com un costum amable,
un costum pacífic, vegetarià i lliure de fums.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra, ens ajunta, ens empeny.
A llegir Faulkner i escoltar Georgie Dann, en tanga,
mentre ens pessiguem els mugrons­.
La nostra és una fe brusca i salvatge,
Amb l’enyorança amarga de la terra,
D’anar a rebolcons ebris de sidra i tabulé.
Què voleu que fem! Elemental, ja ho sabem.
Ignorem Big Score i ignorem moltes coses.
Els concursos literaris, els poetes sota la pilileta.
Després, tombats de qualsevol manera,
Comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
Que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València deu cal·linquistes com nosaltres
car de cal·linquistes en són parits ben pocs.

3 comentaris:

Davit del carré Blanc ha dit...

Quin començament del premi literari cal·linquista! Un gran text. La cosa promet!!!

Davit del carré Blanc ha dit...

Hi ha una imatge que em corprèn: si escolten Georgi Dann en tanga, com serà la cosa quan diu que "tombats de qualsevol manera/ Comprenem que som bàrbars"? Mâedéu, no vull ni pensar-ho...

Anònim ha dit...

Assumiràs la veu d’un grup
i serà la veu del teu grup
i seràs, per a sempre, grup,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

Però la resta dels mortals no et podrà seguir perquè parles d'una manera molt críptica i destinada, pel que sembla, només a una colleta d'amics.

Això sí, espectacular la versió del poema d'Estellés.