dimecres, 25 de gener de 2012

La mala imatge dels balenbongos




-         Em preocupa una cosa, Amparonga. ¿Per què la resta de tribus malparlen tant de nosaltres? Tu que eres una dona vella i sàvia: ¿Tens alguna resposta per això?
-          És una història un poc llarga...
-          Tinc temps. Ja he anat a per l’aigua i he donat de menjar els meus germans menuts.
-          Doncs bé. Fa molt de temps, quan tu encara no havies nascut, el nostre era un poblat agrícola i ramader, però també caçàvem i pescàvem. Fèiem un poc de tot. No ens clavàvem amb ningú i tampoc ningú contava amb nosaltres. Anàvem al nostre aire. Teníem, això sí, una imatge de gent un poc destrellatada. Supose que no va ajudar que, durant molt de temps, el nostre ball més conegut fóra el bakalabongo... O la mania de parlar bonga diferent a les tribus del voltant.
-          Sols això?


-         No. Els problemes de veritat començaren amb l’elecció de Francabumgo com a cap de la tribu. Ja vaig advertir que no podíem confiar en ell, però ja saps com són aquestes coses. A més, la tribu estava encantada. El nou cap ens digué que havíem de fer més conreus, fer caure més i més  arbres. Féu que tothom s’hi dedicara a això, nit i dia. La primera collita fou esplèndida. I la segona. I la tercera. Cada canvi de lluna hi havia una gran festa, amb molt de menjar i beure. Alguns, poquets, dèiem que no podíem sacrificar tants animals, que havíem de ser més previsors. Francabumgo no atenia a raons. I quasi tot el poblat l’adorava. La cosa anava bé perquè les collites continuaven sent bones i teníem de tot. Ningú no es privava de res: luxoses faldilles, barrets de fantasia, vidrets bellíssims, les millors llances i matxets de la contornada... Francabumgo i els seus gallejaven pels voltants de les altres tribus lluint boato i cridant: “Som la millor tribu de totes, els més rics, els més guapos, els més poderosos, mireu els nostres vestits, les nostres armes”. I la resta de tribus s’admiraven i es preguntaven com ho havien fet, i algunes començaren a talar els arbres de la selva i a cultivar els nostres cultius, esperant ser tan rics i admirats.


-          Tots?
-          No, tots no. Alguns continuaren pescant i caçant com sempre, recol·lectant el que podien i criant els seus animals. No eren rics, però vivien feliços en companyia dels esperits de la selva.
-          I aleshores arribà la gran sequera.
-          Sí. Els nostres conreus es llançaren a perdre. I el pitjor era que havíem sacrificat quasi totes les vaques, tret d’unes poquetes per obtenir la llet. Tampoc teníem quasi porcs ni gallines, els consumíem sense treva. I com que entre uns i altres havíem fet retirar-se la selva i els animals, caçar s’havia convertit en una activitat difícil. Començàrem a passar-ho malament. Mentre, alguns al poblat deien que Francabumgo reservava els millors aliments per al seu clan.
-          Però tornaren a escollir-lo!
-          Així és, Bisenbongo. Ell ho negava, deia que no ho enteníem, que tot ho feia pel bé de la tribu, que aquell era el camí. I li tirava les culpes al cap dels Espabumgos, deia que s’havia aliat amb els esperits per maleir la nostra tribu. Molts al poblat s’ho creien.
-          I el consell d’ancians i bruixo què en deien d’això?
-          Res, baixaven el cap i callaven. Francabumgo els havia promés més privilegis, que els seus no patirien fam. Jo ho sabia per què a mi els ancians amb els quals havia crescut no eren capaços de mentir-me mirant-me als ulls... La resta de tribus ens donaren l’esquena, ens miraven com si portàrem la malària...
-          Però no m’has contestat...


-          La supèrbia, Bisenbongo. Durant molt de temps els havíem mirat des de dalt, con si foren inferiors... Mireu quantes riqueses! Mireu, mireu!! I quan arribaren els mals vents i aquelles coses no servien per menjar, les altres tribus ens recordaren el passat altiu de Francabumgo i la seua tribu. Ens acusaven d’haver llençat a perdre tant de bosc que també ens donava de menjar. D’haver adquirit coses inútils, de no haver guardat pels mals temps. Deien que no havíem tingut memòria. I ens assenyalaven com si tots fórem corruptes i irresponsables.
-          Amb tot, la resta de tribus també hauran comés errades i hauran tingut caps corruptes...
-          Cert, Bisenbongo. Però el mal de la nostra tribu és que en lloc de ser discrets com la serp i silenciosos com el guepard fórem escandalosos com el mandril i expansius com els elefants. Se’ns veia vindre. Hem volgut pujar a l’arbre més alt. I la caiguda ha estat més gran. Per això ens assenyalen.
-          I això tindrà remei algun dia, Amparonga?
-          Així ho espere. Per això t’estic contant aquesta història, jove Bisenbongo.



1 comentari:

LOPOLONGO ha dit...

Zzzzz Zzzzzz Zzzzzz