El mite de Sísif

Es deia que Sísif, personatge de la mitologia grega, havia fundat els Jocs Ístmics en honor a Melicertes, el cos del qual havia trobat estès en una platja de Corint. Sísif va ser promotor de la navegació i el comerç, però també un avariciós i un mentider. Va recórrer a mètodes il·lícits, com ara l'assassinat de viatgers i caminants, per tal d’augmentar la seua riquesa. Des dels temps d'Homer, Sísif tingué fama de ser el més astut dels homes; posà grillons a Tànatos, quan aquest anà a buscar-lo (i clar, cessaren les morts fins que Ares alliberà Tànatos i posà Sísif sota la seua custòdia).

Alguns governants de Grècia, com ara Kostas Karamanlís, també tenen fama de ser homes brillants. Karamanlís estudià dret i completà els seus estudis de postgrau a l’American College de Grècia i als USA, arrodonint  el seu currículum acadèmic a la Fletcher School of Law and Diplomacy de la Universitat de Tufts, on va rebre la llicenciatura en Ciència Política i Economia, i el doctorat en Història de la Diplomàcia. També és, però, un veritable mentider. Durant les dues legislatures en què governà Grècia, disparà la despesa pública, sobretot amb l’excusa dels Jocs Olímpics de 2004, i falsificà les dades macroeconòmiques de la comptabilitat nacional. Maquillà els deutes, amb l’ajuda d’assessors del banc nord-americà Goldman Sachs, presentant a la Unió Europea uns informes que no reflectien la gravetat de la situació.

Abans de morir, Sísif digué a la seua esposa que no oferís cap sacrifici als morts quan ell marxés. Ella seguí aquesta indicació, però ell, un cop a l'infern, es va queixar que la seua dona no complia els deures rituals, i va convèncer Hades perquè li permetés de tornar al món superior per tal de persuadir-la. De nou a Corint, refusava retornar a l'infern. Finalment, Hermes l'obligà a tornar-hi i a patir el càstig corresponent: va ser condemnat per Zeus a empènyer eternament fins al cim d'una muntanya una roca enorme. Com que, un cop a la cúspide, la roca tornava a rodolar cap al fons, Sísif sempre havia de tornar a començar des del principi.

Abans del traspàs econòmic, les autoritats hel·lenes van convèncer la Unió Europea que era possible tornar de l’infern financer i complir els deures rituals d’ajust: disminucions salarials als funcionaris, retalls de les pagues extres als treballadors, augment de l’edat de jubilació i augment de l’IVA i dels imposts d’hidrocarburs, tabac i alcohol. Aquestes mesures eren considerades insuficients pels inversors, que continuaven arrossegant Grècia cap a l’infern. Finalment, els déus del mercat ficaren el país a l’Hades. Els inversors internacionals començaren a castigar els bons grecs. Grècia anunciava una reducció de la despesa pública per valor de 23.000 milions d’euros i un pla de privatitzacions de 50.000 milions addicionals, però els mercats exigien més: 30.000 funcionaris enviats a una “reserva” prèvia al comiat o la jubilació; pèrdua d’un 40% de la pensió dels jubilats menors de 55 anys; reducció d’un 15% als salaris públics; nou impost a la propietat immobiliària; pagament d’impostos a partir d’una renda de 5.000 euros anuals. I clar, el país tornava a caure a l’abisme i no veia manera d’estabilitzar la situació i mantenir-se definitivament a l’Olimp de la zona euro.

El càstig és objecte de diverses interpretacions. Uns diuen que es tracta d’una ironia del destí: com que Sísif no volia morir i mai no morirà, haurà de pagar en canvi un preu molt alt. Segons altres, havia revelat als mortals els designis dels déus. Sísif també podria haver patit càstig pel seu hàbit d'atacar els viatgers. Totes les versions coincideixen a dir, però, que el puniment no cessarà ni que Sísif esdevinga vell. Quant als significats del mite, també són diversos. Per a uns, Sísif és la personificació de les ones que pugen i després cauen bruscament, és a dir, una personificació de la mar procel·losa. Altres han suggerit que el mite simbolitza la lluita infructuosa de l'home per assolir la saviesa.

També hi ha diferents explicacions per al càstig a Grècia. Uns diuen que els hel·lens havien volgut viure com els déus (com més alta és la pujada, més gran és la caiguda). Segons altres, com que Grècia vol romandre eternament a la zona euro, ha de pagar el preu d’un dur ajust fiscal. L’explicació més plausible és, però, la venjança dels mercats procel·losos, contrariats per l’engany continu que van patir, com si ells mai no hagueren enganyat ningú. Totes les anàlisis coincideixen a dir, però, que el país inventor de la democràcia  tardarà a reeixir molt de temps. Resulta cridanera la lluita infructuosa del primer ministre grec que volia apel·lar a la saviesa popular convocant un referèndum; l’Olimp l’ha desterrat. De fet, el Fons Monetari Internacional ja ha llançat una amenaça a Grècia: la deixarà caure si no accelera les retallades. En resum: el càstig als grecs serà tan durador com el de Sísif, i el patiran sobretot les classes populars.