diumenge, 17 d’abril de 2011

La representació del dolor


Que la vida està feta d’instants feliços i moments dolorosos és cosa ben sabuda. En general, tots els humans lluitem per assolir la mateixa meta: viure una existència com més plaent millor, cosa no sempre possible. Hi ha, però, una religió, la cristiana, que predica justament el contrari: el dolor. D’acord amb els postulats cristians fonamentals, una vida de privacions i patiments és el camí més recte cap al gaudi etern. I clar, des de fa dos mil·lennis, el dolor ha estat font inesgotable d’inspiració per a tota classe d’artistes cristians. Sense anar massa lluny, el proppassat dia 15 fou Divendres de Dolors —conec moltes xiques que es diuen Lola per haver nascut en aquest jorn del calendari eclesiàstic.

La festivitat de la Mater Dolorosa sempre s’ha celebrat divendres anterior a Diumenge de Rams. Antigament, s’interpretava aquest dia l’Stabat Mater, himne llatí del segle XIII dedicat a Maria i atribuït a Jacopone da Todi. El títol està pres del primer vers del poema, Stabat mater dolorosa («Estava la mare dolorosa»). El tema de l'himne, un dels poemes conservats més impactants de la literatura llatina medieval, és una meditació sobre el patiment de Maria durant la crucifixió de Jesús, el seu fill. El text del poema ha estat musicat per molts compositors al llarg dels segles. Una de les versions més conegudes, i d’una bellesa extraordinària, és la del músic barroc Giovanni Battista Pergolesi.

El patiment ha inspirat també pintors, escultors, fotògrafs i cineastes. Les representacions del dolor han oscil·lat entre els dos extrems dels quadres beatífics, d'una banda, i les escenes gore de, posem per cas, The Passion of the Christ, film de Mel Gibson classificat R als Estats Units —que ja és dir. Al primer grup pertanyen moltes de les obres de Josep Ribera lo Spagnoletto. El xativí establert a Nàpols pintava terribles martiris, els protagonistes dels quals exhibien rostres de gaudi celestial. A partir d’avui, Diumenge de Rams, aquestes fesomies joioses de tradició barroca ompliran places i carrers de tota la Pell de Brau. Escenes de sadomasoquisme que seran contemplades per tota classe de públics —inclòs l’infantil— sense cap tipus de censura (a la religió, ja se sap, se li permeten moltes coses, fins i tot la representació pública de la violència).

Diuen que els inicis estètics del cinema gore o splatter daten del Grand Guignol, teatre francès en què se solien representar escenes sagnants, matances... El nostre gore autòcton, de caire religiós, és molt més antic. La celebració de processons durant la Setmana Santa tindria el seu origen a finals d’època medieval, quan els franciscans s’encarregaven d’organitzar desfilades de penitents i flagel·lants. Des de llavors, l’exaltació del dolor no ha deixat d’inspirar —ai la inspiració— tota mena d’artistes. Ara, són els fotògrafs els qui han pres la torxa de Caravaggio, Ribera i tutti quanti. Ací tenim uns exemples.

4 comentaris:

el pidolaire entretingut ha dit...

Estimat Escrivà, interessant el teu article per la informació aportada i la manera d'enganxar-la, però l'afirmació que fas en el primer punt i apart "Hi ha, però, una religió, la cristiana, que predica justament el contrari: el dolor", crec que no és originaria del cristianisme primitiu, aquell que pogué existir abans del muntatge del que coneixem institucionalitzat i amb estructura de poder, l'Església actual.

Aquesta és una visió interessada i històrica molt particular del cristianisme emprada per manipular i enfocar la vida i història de les persones d'una manera molt determinada i que ha fet massa mal al plantejament simple i extraordinari del "lider":

Estima i fes el que vullgues , estima els enemics (a botons!)...si en qualsevol empresa enllestida pels humans existeix l'amor, tot és diferent, el món podria canviar; ens falta creure-ho de debó...

O sóc un bleda?

el pidolaire entretingut ha dit...

Es tracta d'una visió platònica i dualista integrada en els primers segles del cristianisme, bé-mal, plaer(mal)- dolor(bé, virtut)...

Aquest cristianisme estúpid fou criticat durament per Nietzsche i mantenia esclavitzades persones i consciències. però ppotser Nietzsche no va fer un pas més enllà i es tancà en el seu univers mental-sentimental. Criticà la raó i els seus atributs com un abús, i exigí els sentiment per crear un home nou, però per fer això mateix emprava la Raó (quina curiositat!)

Tu saps que hi ha interpretacions teològiques (Jon Sobrino, González Faus, José María Castillo, etc)... prou diferents a aquestes que són dominants en aquesta cultura de bes d'escorxador.

escrivà de cort ha dit...

Jo no tinc tan clar que el cristianisme primitiu fos tan aliè al caràcter redemptor del dolor. De fet, els primers màrtirs cristians —Sant Pere i Sant Pau entre ells— són coetanis del naixement de la nova religió. La mateixa immolació de Crist és fonamental per a entendre el tarannà dels primers cristians (possiblement perquè la tasca d’intoxicació ideològica duta a cap per la jerarquia sacerdotal començà a funcionar ben aviat). També és molt primerenca l’activitat eremítica. A mi, sempre m’ha cridat l’atenció la figura de Sant Simeó l’Estilita. Ara, també he de confessar que el cristianisme no és l’única religió amb tradició de penitents. En realitat, aquesta tradició ve d’orient. Tanmateix, cap religió oriental és tan restrictiva en matèria de sexe, posem per cas.

El pidolaire entretingut ha dit...

Escrivà tu saps que l'aparell conceptual existent i dominant en aquella època era la filosofia grega i especialment el platonisme dominava l'horitzó; aquest platonisme donava una cohesió a la forma de veure el món i fou introduït en les primeres comunitas cristianes per Sant Pau, que era metge i tenia una formació intel·lectual grega. ( No és igual el to de la Carta a Santiago, que les cartes paulines del Nou Testament).
A partir d'aquí i, més tard quan s'institucionalitza la religió oficial de l'Imperi amb l'Edicte de Milà 313 d.X, ja l'hem pifiada.

I aquesta mera platònica d'interpretar el cristianisme ha anat guanyant adeptes al llarg de la història. En nom d'ella s'han fet barbaritats històriques, s'han malinterpretat o interpretat a coveniència el missatge primitiu de Jesús de Natzaret.
Ara mateix la interpretació oficialista al nostre país és molt vergonyosa. De ben segur que si ell apareguera i alçara el cap agafaria el fuet i faria fora a molta gent que parla en nom de Déu, però parla en va.
Així i tot és veritat que s'ha fet del dolor tota una interpretació teològica que arriba fins i tot als nostres dies ( un negoci, també), però no ens poden vendre una moto, no creus?

Podrem continuar el debat de viva voce, potser algun dia... No anem a arrglar el món en quatre dies, ni fer canviar els paràmetres ideològics de l'Església.

Els actuals dirigents de l'Església saben que tot el blat no és net: el negoci al voltant d'aquesta religió costumista, tradicionalista i de pandereta i poca cosa més el pots veure en una notícia del meu poble ací
http://www.levante-emv.com/castello/2011/04/18/vall-aplaza-procesion-miercoles-santo-copa-rey/799851.html

Però aquesta no és una visió recta del cristianisme, sinó interessada.