Plourà silenci per tot el mal que fem i hem fet,pel conformisme i les plàcides omissions
d’aquest viure de xais escaldats i immisericordiosos.
Declinarem “ l’a,b,c ” descervellat d’un sistema
on la fi és l’inici de l’acomodament
més inhumà i parcial.
Adorarem l’euro,
la totpoderosa xarxa i el paper couchéde tants projectes nascuts ja morts;
dissenyarem
un món luxós i serem savis imprescindibles,llum per als cecs, guia per als pulcres moribunds.
Tot serà fet a la mida adobada d’una passarel·la
on white collars de gomina invisible xuclaran,
dels lliris blancs i, amb somriures, la darrera saba
i brindaran per la tristesa dels altres.
Ploreu amics, plorem
pels nens que fórem si hem desaprés de la plujaels seus pètals, els llamps de la veu,
car, és per tendresa que vindrà el sagrat judici
on regnarà la veritat blanca i la bellesa
dels qui construeixen la història –oblidats
pel present–.
Del Llibre Invisible, 2005.
Ací la continuació...
6 comentaris:
Apreciat amic/ga espantós/osa:
Celebre que t'haja espantat aquest poema, indiferentment si ha estat pel tema, per la forma o per totes dues coses alhora. El que jo tenia al cap ha realitzat la seua funció en els teus ulls cerebrals.
Sigues benvingut/uda al Penjoll tu i les teues apreciacions; has pogut comprobar que paradísos així en queden pocs...
Ha, ha!
Voilà la gràcia!
Abans d’entrar en altres fondàries, si preguntar no és ofendre, m’agradaria saber per què ha renunciat en el quart vers a la forma eixelebrat, genuïna —i ben bonica—, per un estrany descervellat que sona a neologisme de la seua collita. I encara altra pregunta: com veig que no està massa preocupat per la mètrica —cosa sobre la qual no tinc res a dir—, per què utilitza, en el vers anterior, el barbarisme immisericordes en comptes de l’expressió sense misericòrdia, normativa i molt més contundent?
Té tota la raó Aquil·les, la primera és collita pròpia, però s'utilitza a Mallorca i Eivisa.
La segona és un gran error; no me n'havia adonat del barbarisme; corregiré per immisericordiosos.
Gràcies per les notes. Així és fàcil millorar.
Aclarits els meus dubtes, he de dir-li que trobe ressonàncies religioses en aquest poema. És com si retratés un món ple de desgràcia en què tots penem a l’espera del «sagrat judici / on regnarà la veritat blanca i la bellesa / dels qui construeixen la història —oblidats / pel present.» Açò sembla l’anunci de la parusia, del dia en què els mansos seuran a la dreta de Déu regnant.
Si troba ressonàncies religioses, serà, per atzar, que tant vosté com jo hem tingut una influença religiosa innegable en la nostra educacio? Ni que siga perquè hem estat sota els dominis d'aquesta cojuntura en què la religió era considerada important des de la política (nacional-catolicisme). Ningú no pot defugir de la seua pròpia història, però pot superar-la en el sentit marxista del terme.
Però més allà d'aquesta primera aproximació, no li sembla que el poema (escrit al voltant del 2003) parla, descriu dues classes socials força enfrontades: els qui triomfen ràpidament (grimpant, triturant el cor dels altres sense complexes, ni penediment, malversant recursos públics per fer carrera personal) i aqueixes persones anònimes que escriuen sobre la seua pell la història autèntica, els vertaders protagonistes de la Humanitat.
El poeta -sembla que ho deixa prou clar- per qui pren part: és una petita declaració de principis on la tendresa esdevindrà força vital, clau per viure i encarar-se a la vida per transformar-la.
Canviar aquest món mijançant la paraula; d'altres ho fan amb diners, armes, violència.
L'opció del poeta? Vàlida?
Que les persones parlen. Jo intente dir la meua.
Publica un comentari a l'entrada