He estat seguint el munt de comentaris que ha suscitat un post penjat per l’amic Xavi Aliaga al seu blog i he comprovat divertit que el tema poètic fa vessar, una vegada més, rius i rius de tinta electrònica. M’ha cridat particularment l’atenció un dels últims comentaris anònims: «Quines palles mentals us féu els poetes o els crítics, no ho sé. Des del punt de vista de qui llegeix poesia sense tanta palla mental, he de dir que els poemes de Pau Sif m'han agradat, uns més que altres, com passa sempre amb un poemari. Amb Propietats de l’Ikea, simplement m'he divertit. Hi ha massa “fonamentalista” en eixe món.» (S’ha d’advertir, en tot cas, que aquesta pulla va dirigida només a dos o, màxim, tres contertulians.) Què entendrà l’anònim per no fer-se palles mentals? Donat el cotext (el context lingüístic) del fragment ressenyat, no crec que es referisca sensu stricto a cap acció masturbatòria, ço és, a cap autocomplaença; es referirà més bé a la mania dels lletraferits de donar-li massa voltes a les cabòries pròpies, de fer una dissecció exagerada de l’obra aliena —«d'una palla, fer-ne un paller», diu el refrany. En aquest sentit, dir que els poetes es fan moltes palles mentals és una banalitat; a tots els literats —poetes, novel·listes, dramaturgs, assagistes— els encanta traure’s punta els uns als altres, cavil·lar i blasmar d’açò o d’allò... Forma part de l’ofici! També ho fan els pintors, els arquitectes i altres artistes. I de vegades, pôs també es tiren alguna floreta. Jo trobe que tot això és bastant normal, clar que sí, però al comentarista anònim, li sembla fonamentalisme; ell, que no es fa, segons proclama, tantes palletes mentals —potser voldrà dir que és aliè al cercle dels lletraferits o que és un lector corrent— llegeix un llibre de poemes i, com sempre passa, troba que unes composicions li agraden més i altres menys. Em pregunte si aquest comentarista serà un lector corrent. Podria ser-ho, en vista de les seues paraules, però no crec. Les estadístiques diuen que la poesia té un públic molt minoritari, format especialment per lectors —lectores sobretot— amb gran sensibilitat i molta capacitat d’abstracció i comprensió dels llenguatges formals. Entre els lectors de poesia, no sovintegen, per tant, aqueixes persones corrents que tenen prou amb un «m’agrada / no m’agrada». O siga, que l’anònim deu estar dissimulant. O no. Jo què sé! Això sí, darrere d’un lector corrent sol venir allò de «totes les opinions són respectables» —com recorda de manera contradictòria altre comentarista que prèviament ha titllat de pedants altres aproximacions més pregones. Els crítics? Ai els crítics! Entre els lletraferits, són la bèstia negra. No crec, però, que ningú dels qui han mantingut un diàleg tan espurnejant sota la creueta es dedique de manera professional a la crítica —ço és a les palles mentals. Una cosa és certa: amb el seu post, Xavi ha batut la marca de comentaris.
4 comentaris:
Pense que en la meua penúltima intervenció al debat de ca Aliaga no hi havia contradicció, com he tractat d'aclarir a la meua última intervenció. No sé si està aclarida la confusió o confusa l'aclaració.
Ja que parlem de dites populars, ací tenim altra: «Hi ha qui veu la palleta a l’ull aliè i no s’adona de la biga que duu al propi.» Alguns comentaristes del post de Xavi han dit allò de cuan faltos de humores estamos. Mancats d’humor? Però si l’humor és en realitat de les poques coses que encara no hem perdut!
No sóc qui per a parlar en nom de ningú, però pense que ni Alietes, ni Tadeus, ni jo mateix hem fet en profunditat cap anàlisi estilística de res. Vam olorar des de primera hora que el camarada Xavi tenia ganes de provocar i li vam seguir el corrent. I uns quants pardals han caigut al parany.
I pel que fa al seu aclariment, m’ha quedat confusa una cosa: al final, som o no som uns recontrapedants? En quin costat de la dicotomia «formalisme objectivista / gust subjectiu» ens col·loca? I vostè, en quin costat està? Que continue corrent l’absenta!
Doncs... depén. Ara mateix, per exemple, tinc un mal de panxa de tres parells de collons. No té res a vore amb la qüestió que ens ocupa però em fa pensar en la definició que va fer de la poesia el Rimbaud quan es dedicava a traficar amb esclaus. Fotre, a més a més de panxut i adolorit recontrapedant.... ara torne si de cas...
Alto el dinero! Que se sàpia, Rimbaud només traficava amb armes (vaja, com continuen fent hui dia els governs més civilitzats d'Europa). Això dels esclaus és una llegenda urbana.
Publica un comentari a l'entrada