divendres, 4 de març de 2011

Anem a portar-nos bé

Vinc de deixar un nou comentari al bloc de Xavier Aliaga. El de sota la creueta ha escrit sobre Pau Sif i ens ha regalat un poemeta seu: Propietats de l'Ikea. No em vaig poder estar de ser el primer a dir la meua en els comentaris. Però de seguida es revolta la tropa i hi ha algú que m'acusa d'anar mancat d'humor. Home, pôs segons en quines coses. Supose que això de l'humor va per barris, com moltes altres apetències. Algunes pel·lícules dels Monty Python em pareixen genials i d'altres no les he pogut aguantar: què hi farem?

Anit vaig estar veient i escoltant els Astrud & el Col·lectiu Brossa. Tocaven el nou disc.

(Em permet este parèntesi: Havia conegut Manolo Martínez (cantant d'Astrud) a partir de l'espectacle Ojos de mil años, un homenatge a Miguel Hernández. Les tres composicions de Manolo per a l'espectacle em van semblar genials: "Elegía", "Proceso" i "Autopsia". Les dos últimes inspirades en l'acta amb què se li commutava la pena de mort per 30 anys de presó i en el document forense que certificava la mort del d'Oriola. Esborronadores.
Als Brossa els conec de fa anys.)

A què ve tot açò dels Astrud? Ve al cas de l'humor. Des de bon principi que el concert d'Astrud ve determinat per l'humor. I així donen a entendre les seues cançons. L'humor regna per tot arreu. Les noves musicacions i les lletres de les cançons estan impregnades d'un humor fi i intel·ligentíssim, no us penseu; i el públic no podíem deixar d'escoltar-los i seguir-los amb un somriure a la cara. Què vull dir? Que també l'humor s'ha de cotextualitzar. Vos els enllace ací també. Segurament hi haurà algú a qui no li faran puta gràcia. Doncs això.

10 comentaris:

Artés ha dit...

Que justet, hui mateix he trobat per la xarxa aquesta caricatura de Joaquín Pasqual.

Alietes el del Corralot ha dit...

Joaquín Reyes?

Alietes el del Corralot ha dit...

Mestre Artés, mira açò: http://jenesaispop.com/2010/07/01/astrud-y-la-troupe-de-muchachada-al-festival-zumo/. Casualitats? Els extrems de l'humor es toquen. Visca la Muchachada!

Xavier Aliaga ha dit...

A mi Astrud i Muchachada m'agraden moltíssim. No és incompatible amb què t'agrade el poema de Sif. I tampoc amb el fet que no t'agrade el poema i tindre sentit de l'humor. Qüestió (intransferible) de gustos.ai

Aquil·les Sisternes ha dit...

Jo, molta molta idea de poesia no tinc, parauleta del nen Jesús, però els jure per l’escapulari de ma mare que mai no m’he pujat a cap pompa d’absenta en cap tertulieta.

I feta aquesta declaració de principis, he de dir que he trobat gracioset el poema de Sif, com també era gracioset l'epigrama que va escriure François Villon quan estava tancat esperant que el penjaren a la forca, per assassí: «D'una corda de cinc pams penjat, / sabrà el meu coll el que pesa el meu cul.»

Alietes el del Corralot ha dit...

No, clar que no és incompatible, Xavier! Alto, que no estic oposant estils; només òbric la reflexió sobre un concepte tan apassionant com el "sentit de l'humor". Un ventall que es desplega a gust del consumidor.

Fa temps que l'amic Pedrals em va parlar d'este poema de Sif. I quan me l'explicava, pôs em feia gràcia, però ara, així llegit, sense context, pôs no me n'ha fet, de gràcia. I ja està. Però si no passa res. Potser un altre dia, m'alce amb el peu canviat i em descollone amb el trop.

Tenia ganes de comentar l'última entrada del Juli Capilla al seu bloc, perquè parla de "La bicicleta estàtica" de Pàmies, un lectura contra la qual estic lluitant ara i que no acabaré perquè el llibre, tot i estar ben escrit, com a exercici narratiu (les peripècies que es conten) em pareix de molt baixa factura i com a reflexió sobre els valors que imperen en l'actualitat em pareix prou curtet de mires; però veient com és de susceptible la gent, em reserve l'opinió. Tot i que -ai!- ja l'he dita.

Alietes el del Corralot ha dit...

Visca François Villon!

Artés ha dit...

Això, Joaquín Reyes. Sempre els confonc!

el pidolaire entretingut ha dit...

Ja vaig dir fa temps a articles de Lo Pol que no estava al dia de la música pop. Però mira per on m'has descobert Astrud, Alietes... En un primer moment vaig pensar en Astrud Gilberto, la cantant brasileira que interpreta cançons de Vinicius, Jobim, Ivan Lins...
Però no, els he escoltat: les lletres o la forma com diuen coses és molt particular, curiosa. La música no és ratonera...
Tot un descobriment...
Després he passsat a l'espectacle del monòleg de Wittgenstein... Ja m'hauria agradat escoltar-lo.
Maemeua quantes novetats! Respire i gràcies...

Alietes el del Corralot ha dit...

Gràcies a vosté, Pidolaire.

Entre unes converses i altres hem passat per alt els Astrud. Són prou grans estos tios (salaos, originals i amb bones cançons). Parle sempre des d'una perspectiva pop.
Del disc amb els Brossa destaque les cançons: Lo popular, Europa, El vertedero de Sâo Paulo, Noam Chomsky, Minusvalía, La boda i La música de las supercuerdas. Em tenen el cor robat!