El racimo d’Ángel Cebrián “Mòmia”

La ressenya que dedica Cope Onda Naranja als Premios Bloques de las Comarcas Centrales, organitzats per El racimo arte de palabra, i les al·lusions d’Escrivà al futbol m’han fet recordar que l’Olímpic anunciava els partits de la lliga passada amb uns cartells que recuperaven imatges d’antics jugadors que havien militat a les seues files. Aquestes imatges tingueren la virtut d’evocar èpoques remotes del club i alguns dels seus protagonistes. Recorde, per exemple, haver sentit parlar molt d’Àngel Cebrián, més conegut com Mòmia. Aquest jugador, fill d’un militar, era cèlebre entre els adolescents xativins per una circumstància totalment aliena al seu joc: es remorejava que el seu membre viril era descomunal. I clar, se sentien freqüentment, entre la jovenalla, frases o expressions de l’estil «en tal la té més llarga que Mòmia». Altre personatge, Fernandito Borrás, també era cèlebre per idèntic motiu. Costa d’esbrinar si aquestes històries llunyanes són pura mitologia —llegendes urbanes, que diem ara— o tenen un fons de realitat. Les anècdotes protagonitzades per Mòmia estan voltades d’una aura que remet inevitablement al realisme fantàstic. Els rumors sobre el futbolista sortien generalment del vestidor de l’Olímpic. Els qui eren presents —o han somniat que ho eren— diuen, posem per cas, que el míster empentà Mòmia a dins de la caseta un dia que el jugador havia sortit amb una tovallola enrotllada i el seu badall treia el cap per sota. També es conta aquesta altra anècdota: en certa ocasió, el futbolista es va agarrar el penjoll amb la mà —el racimo, en expressió gloriosa de Cope Onda Naranja— i va fotre uns copets tendres al cap de Paquito Coloma, molt aficionat a rondar per la caseta quan els jugadors sortien de la dutxa (Paquito estava en aquell moment ajupit, arreplegant equipatges escampats per terra: botes, calcetins, calçons, samarretes...). Avui, després de visitar la pàgina que enllaça Escrivà, m’imagine un titular de l’estil La momia le da golpecitos con el racimo a Paquito Paloma, i m’entra una rialla incontenible.