Alietes pensa el seu poema
com un punt de fuga, forat vítric, una nova pupil·la.
Jo, en canvi, gripau maleït,
condemnat a romandre invisible, dins el vidre mateix,
sols voldria tornar a l’indret
d’on un personatge fred
em va traure, crec,
amb un frec,
sec
—no sé si Lewis Carroll, la fada
o la implacable dalla del temps.
Delere tornar a ser el príncep
que, ben lluny de revolucions,
despreocupat, inconscient, foll,
celebrava les mels de l’amor
sense parar esment al rellotge.
Llavors, tombat al llit de nenúfars,
imagine que el versos raucats
(els bards canten, les granotes rauquen)
em tornaran el tresor perdut.
I el meu poema fuig del bassal.
Fuig del bassal i del Conill Blanc,
dels llits de lotus, del Barretaire,
del silenci, del Gat de Cheshire,
de la Reina de Cors, del pantà.
I sí, rauque i llance versos d’aire.
(Llavors, el cant, esdevingut gralla,
fosc ocell o flauta, figurant-se
que el bes trenca l’encanteri,
revoluciona,
o això creu,
la lírica,
sí.)
com un punt de fuga, forat vítric, una nova pupil·la.
Jo, en canvi, gripau maleït,
condemnat a romandre invisible, dins el vidre mateix,
sols voldria tornar a l’indret
d’on un personatge fred
em va traure, crec,
amb un frec,
sec
—no sé si Lewis Carroll, la fada
o la implacable dalla del temps.
Delere tornar a ser el príncep
que, ben lluny de revolucions,
despreocupat, inconscient, foll,
celebrava les mels de l’amor
sense parar esment al rellotge.
Llavors, tombat al llit de nenúfars,
imagine que el versos raucats
(els bards canten, les granotes rauquen)
em tornaran el tresor perdut.
I el meu poema fuig del bassal.
Fuig del bassal i del Conill Blanc,
dels llits de lotus, del Barretaire,
del silenci, del Gat de Cheshire,
de la Reina de Cors, del pantà.
I sí, rauque i llance versos d’aire.
(Llavors, el cant, esdevingut gralla,
fosc ocell o flauta, figurant-se
que el bes trenca l’encanteri,
revoluciona,
o això creu,
la lírica,
sí.)
7 comentaris:
M'ha agradat la fotografia Aquil·les.
Qui fóra la granota, panxacontenta i per amunt!
Això sí, sense cocodrils, ni llúdries, ni anònims.
La foto és bonica, però també ho es el poema. M'ha agradat el to irònic i les referències al conte del príncep transformat en granota i als personatges d'«Alícia al País de les Meravelles», una de les meues lectures preferides quan era menuda.
Jo no he pogut acabar-me l'"Alícia". Ho he provat dos voltes però hi trobe una lletjor rància i casposa en els personatges del text (en la personalitat de Carrol?) que m'assalta i em tomba d'esquenes.
I tanmateix l’«Alícia al País de les Meravelles» ha inspirat molts escriptors. Gabriel Cabrera Infante, per exemple, va escriure una novel·la, «Tres tristes tigres», que és un absolut homenatge a Lewis Carroll, des de la primera fins a l’ultima pàgina. Jo he llegit dos o tres vegades esta obra de l’autor cubà i cada vegada m'ha agradat més.
Ie, Sra. Tecla: no li agradaria a vosté ser autora d'El Penjoll ara que està prop el dia del juí final?
No estaria mal. No sovintegen les veus femenines en esta botigueta.
Envie'ns el seu correu electrònic a elpenjoll@gmail.com i li donem d'alta... Així estarà el dia del juí final (si abans no la incloguem en un ERO).
Publica un comentari a l'entrada