Animat pel debat que Xavier Aliaga ha perpetrat al seu bloc (ha aconseguit 50 comentaris sense que els de la Socarrada es tiraren les dolçaines pel cap) i malgrat tot el que puguen arribar a teclejar els dits viperins de Tadeus, us deixe un poema sobre el poema.
PUNT DE FUGA
Pense el poema com a punt de fuga,
com l’espiell que altera el joc d’infants: escaramussa en el jardí.
Cara de prisma, color imprevist;
pense el poema, l’espai inventat per la nova pupil·la,
calidoscopi daguerreotípic.
(Dels plecs càrnics de la realitat
tallem el vers, asimètricament naixent.)
Nova pupil·la, dic, obrint-se com un sol,
creixent, inflant-se en l’horitzó dels ponts de l’aigua:
allò que abans no hi era i ara hi és
incidint en el món, la mà en el fang.
(I el vers, raïm de llum sobre la Cosa.)
El poema reté la Cosa: és l’espill inclusiu
que l’hostatja i la instal·la fora del seu temps,
i a l’afany d’altres ulls la fa aparéixer.
I llavors el poema és l’estima, la llebre,
el mussol, la promesa, el Centaure, la febre,
excelsa ofrena, collar de magnòlies,
i s’inaugura el més franc dels diàlegs.
Pense el poema com a incisió
gravada en pedra, cromlec, ermita, fundació;
la fonda a què s’arriba en nit boscant.
Abans que tu, lector, ja hi era, i t’esperava:
escalf de llar i llums enceses.
(I el vers, la fletxa sioux en el cor de Custer.
El vers apunta més enllà de les paraules,
travessa obstacles, venç distàncies.
El cos del vers és d’aire,
la seua sang és de silencis.)
36 comentaris:
Meravellós poema, Sr Alietes. Magnífic.
Els tres primers versos són del millor que he llegit en els darrers temps i els darrers versos també ho són, i del mig, ¿què dir?
A més, ha inventat vosté un nou gènere: el poema amb enllaços. ¿Què fer? ¿Llegir els versos i després vore els enllaços, o anar clicant? Meravellós dubte.
M'ha encantat això de "debat perpetrat...", honor que potser caldria reservar al nostre agitador de capçalera. Però encara m'agrada molt més el poema: m'he posat a fer l'ona mexicana tot sol. Genial.
Per cert: per descomptat, he enllaçat aquesta entrada en el blocg perpetrador. Naix també el blocg paràsit!!
El poema és magnífic... Els quatre últims versos són aborronadors. M'ha deixat impressionada, senyor Alietes. Però ni versos com estos salvaran El Penjoll.
Gràcies, Tadeus; gràcies, Xavier: vosté pot parasitar tot el que vulga mentre no ho impedisca la llei Sinde. Els malparits tornen a la càrrega!
Sí, Eris, és una espècie de cant del cigne.
Alietes, supose que no s'enfadarà. He penjat un poema inspirat en el seu Punt de fuga, que m'ha semblat, per cert, magnífic. Pel que es veu, Calinca pensa igual. Aleluia!
Pel que fa a Calinca, és el que té l'amistat: que fa que et mires les coses que fan els amics amb un plus de benignitat. Pensava ahir que potser a la literatura ens hauríem d'acostar amb este plus.
I com m'he d'enfadar, home? Ja sap que jo també sóc molt amic de les granotes raucaires reconvertibles -o no- en prínceps. A més, el poema acaba amb una considerable -"o això crec"- dosi de mala bava.
De cant de cigne a cant de granota.
Este peoma és prou roí!
Una mescla d'assaig i desideratum ordenat en versos sense rima ni ritme. Menut peoma!
Això que déiem de la benignitat.
Aplica't el conte cigne!
Hi ha gent que va llegir poesia per última vegada quan encara anava a escola i va aprendre de memòria allò de Vora el barranc dels Algadins. I, clar, es pensa que, si no hi ha una mètrica exacta i una rima consonant i encadenada, no hi ha poema ni res. En fi, com si no hagués existit ni Apollinaire, ni els cal·ligrames, ni Salvat-Papasseit, ni Joan Brossa! Poca benignitat, sí, però també molta ignorància!
I poca modèstia! ara resulta que Alietes i Aquil·les són Apollinaire i Papasseit! Què bo!
Mataria per ser Apollinaire! (Un acte, per cert, prou apollinerià).
Anònim, té vosté la gràcia en la regata del cul, just en el punt on comença a fer-se humida la zona. A vore si hi arriba amb la llengua.
Encaixes molt mal les crítiques. El poema és una merda i tu ho saps. Que els demés no se n'adonen és problema seu. Però tu què preferixes, escriure bé o tindre llepaculs? Ah, no, cal triar! Perquè els llepaculs obnuvilen la capacitat crítica.
I guarda't les teues desqualificacions per al patí de xiquets!
No sóc del seu parer, anònim Anònim.
Les crítiques ben fetes les encaixe de puta mare (i així les he encaixat sempre). "El poema és una merda" no és cap crítica. I "Una mescla d'assaig i desideratum ordenat en versos sense rima ni ritme", tampoc. Són apreciacions sense solta ni volta. La meua resposta ha intentat estar només una miqueta per damunt de les seues bajanades, perquè veja per a on van els tirs.
Si és gràcies a les seues "crítiques", segur que no millorarà el "peoma".
A manar.
Estimat Alietes...
Ahir vaig passar per casa del moribund Penjoll; em feia pena veure aquesta lenta mort aparent, i tan de bo siga així (solament aparent) i vaig llegir aquest poema teu, la variació d'Aquil·les i també tots el comentaris.
Em vaig quedar una mica sobtat.
De fet -i espere no t'ho prengues a mal- n'he llegit poemes teus que m'han arribat molt més que aquest. Em semblava, en llegir-lo, que hi havia intuicions interessants i paraules que m'agradaven, però no m'arribava del tot, com una totalitat.
Crec que més treballat esdevindria una composició més incisiva, però això és el meu criteri. No sé si t'ha eixit tot d'una tirada o l'has meditat. Tampoc açò darrer és el que més importa.
Et dic el que m'ha produit amb tota la llibertat que tinc i per l'estima tinguda per la teua obra.
Sempre no és un bon dia, ni tenim les idees o intuicions encertades de tot allò que volem dir.
Però podria donar-se el cas que això justament fóra el que tu volies dir.
Ja saps que tot açò de les lletres i la creativitat té massa vessants, potser tantes com ments veuen el món.
També saps que un poema no fa una obra. Respecte la teua, i, també, el meu pensament fregue la falibilitat.
Però honestament t'he volgut deixar aquesta sensació, el grinyolar provocat en la meua circuiteria.
Cert dia vaig escriure açò que hauràs llegit a L'amor http://espaiclaudator.blogspot.com/2010/01/much-ado-about-nothing.html
i nosaltres som nàufrags que no trobem consol en tot aquest etiquetatge que parlava -entre d'altres- Tadeus al blog d'Aliaga.
La nostra és escriure i més escriure, intentar la llum als dits i, humilment, si sabem o podem ofrenar-la amb la màxima llibertat.
Una abraçada.
Sens dubte, Príncep.
Agraït.
Agraït i ni cas, que jo sóc un gran poeta...
Va, de nou, completament errat, Anònim.
Tinc anotades les apreciacions del Príncep. I els hi vaig pegant voltes. Moltes voltes.
Impagable la seua discussió amb la jovenalla lletraferida, Príncep.
En definitiva,que reconeixes que,si ara vaig errat,abans anava encertat! Home, ja era hora!
Que no sap ni llegir comentaris, Anònim? El comentari diu: "Va, de nou, completament errat"
Errat, ara i abans. Perquè comprendrà que es pot anar errat en més d'una ocasió per qüestions diferents. O això tampoc no li cap al cabet?
Clar que sí home, però pensava que series més modest i admetries que et contradius. Si li pegues voltes és perquè no és tan perfecte com pensaves. Ja t'ho ha dit educadament el xic este de les milotxes. Si t'ho curres el peoma serà un poema, però ara per ara és una caca de vaca! ho entens? o no et cap en el cabet?
No només no sap llegir; tampoc no sap argumentar, Anònim. Segueix errant (en els dos sentits de la paraula: equivocant-se i vagarejant perdut).
Però centrem-nos en coses més interessants: el comentari del príncep de les Milotxes m'arriba just perquè el seu to és dialogant i benèvol. Just el que no té el seu to, Anònim: "Una caca de vaca!" comprendrà que no és una crítica.
Quant a la perfecció del poema... No m'ho he pensat mai.
Fins ara.
Ah, clar! vols dir que si te la llepen, un poc almenys pares orella, però continues tan sord com una rella, no?
De veritat creus que un poema amb el vers "la fletxa sioux en el cor de Custer" funciona? que no veus que és ridícul i infantil? que no veus que és un vers ramplón i chabacano?
No cal que contestes, que ja veig que no ho veus!
Ara anem millor. Parla vosté de concrets.
"Ridícul i infantil" com el "joc d'infants" del segon vers? Els poemes comencen per ser jocs innocents.
Anònim, atenga (si vol; si no vol, res, clar) com el ritme binari a colp de iambe guia la fletxa d'eixe vers en concret.
Molt bonic el ritme binari, però no salvarà a Custer de la fletxa ni al vers de la vulgaritat.
Tampoc veig res que justifique que la següent línia comence igual, "El vers...". Això tampoc et sembla reiteratiu ni malsonant, veritat?
Gràcies. Però, per favor, diga'm perquè troba vulgar el vers, perquè "ramplon" i "chabacano". Veu com jo li demane les coses amb benevolència?
No veu que hi ha un canvi de tonalitat (un joc de tons, si vol) entre "I el vers,..." i "El vers"? El segon és necessari per engegar el to conclusiu del poema.
Vós direu.
Home, Custer està més vist que el tebeo! i forma part de la rància tradició de la mitologia ianqui. Ens han donat per salar amb les seues pel·liculetes. A més, Aquil·les és un semidéu perdut en el passat més remot, però Custer és un assassí d'indis disfressat d'heroi nacional. Què vols fer, poesia amb la propaganda? t'ho hauràs de currar més, perquè de moment no pega ni amb cola!
I la repetició no calia, podies posar un pronom, que per això estan.
I què em dius de "poema com a incisió en pedra"? ai, ai, ai, què fatal! les incisions es fan amb ganivets o bisturís...i el primer que un pensa es que es trencaran al pressionar sobre la pedra...No s'entén el que vols suggerir!
Peoma, peoma, Alietes!
"¡¡¡¡Me aburro!!!!", cridava Rubianes quan feia d'Adam queferós pel paradís.
Però no em dirà, Anònim, que no hem acabat fent moltes de les coses que suggereix el poema:
Ha estat el nostre punt de fuga. Ha alterat el joc dels infants. Ha esdevingut un color imprevist. S'ha obert i crescut i s'ha inflat en l'horitzó del seu cabet xicotet xicotet com una llentia. No hi era i ara hi és, en vosté. Ha inaugurat este diàleg entre vosté i jo. És una incisió gravada en la pedra del seu monolític discurs, una fundació, una fonda a on ha entrat vosté cada dia (i ja en portem uns quants). La fletxa índia i rebel en el seu cor de Custer. Etc, etc, etc...
Acabe perqué ja m'avorrix vosté. Però deixaré que continue bategant una sang de silencis.
L'únic que ha alterat el teu discurs monolític he estat jo, pobra víctima dels Jibars! Perquè els demés s'han callat submissos davant la xorrada de peoma que t'ha eixit!
I no acabes! No t'equivoques. Senzillament no saps què dir i te'n vas en el rabo entre cames abans que acabe de destrossar-te el peoma amb les meus crítiques, juas, juas, juas!
Sr Alietes, vosté i l'Anòmnim asqueta han completat un dels diàlegs més patètics que es recorda en El Penjoll. No hi ha dubte: El Penjoll decau.
Alietes, t'ha pillat Tadeus! És un bon detectiu, sí senyor. Encara et falten 12 comentaris per arribar als 50 de X. Aliaga... Pensar per dos necessita menjar per dos i no és transtorn bipolar.
Però no et preocupes, el temps tot ho guareix.
No puc més que donar-li la raó, Tadeus. Ha estat realment patètic.
Pidolaire, no sóc tan retorçut com per a inventar-me la pantomima de què m'acusa. Li ho puc ben jurar.
Doncs m'ha fet dubtar per les excelses qualitats d'actor que posseix; si és com vostè diu, vaja amb la tropa que ens visita!
Si t'encantes, igual són provocadors de casa.
Segur que sí, que són de casa. Ja me'l conec jo, l'Anònim este.
Alietes, mariquita, vine ací i aguanta la crítica!
Publica un comentari a l'entrada