dissabte, 8 de gener de 2011

metamorfosi

Abans que res vull presentar-me i agrair públicament la invitació per desfer a les pàgines virtuals d’aquesta “llegendària” revista la meua escriguera. Sóc nou a l’escala. El meu nom és l’home de tinta i no, no vaig a parlar de Kafka. Vull referir-me al canvi o procés mitjançant el qual un cuc fastigós, després de fer el “capullo”, generalment a dintre d’una caixa de sabates amb la tapadora convenientment foradada amb la punta d’un llapis ben afilat i on rossega indolent fulles de morera, esdevé una altra cosa, una criatura sovint coneguda com a papallona. Ha estat sotmés a una mena de justícia poètica, podríem dir. La reinserció dintre del món de les espècies per formar part de la secció estèticament agradosa del paisatge. Tot i que el seu aparentment innocent batre d’ales pot enviar a fer la mà el món sencer, com bé diu un conegut “efecte” que porta el seu nom i sobre el que teoritza la meitat desenfeinada de la humanitat. I mira que hi ha coses per calfar-se el cap, marededéu! Aquesta metamorfosi —i ací és on volia anar a parar— sol donar-se, però, a l’inrevés, en certs membres de l’espècie humana. És a dir, sent al principi agradables personatges amb els que mantenir conversa i fins i tot relació marital o marítima, tant s’hi val, una vegada tasten els “caldets” de la popularitat, esdevenen autèntics “capullos”. 

4 comentaris:

El pidolaire entretingut ha dit...

No ha malversat ni un gram de tinta. Aplaudisc el seu apunt; alguns capolls els agrada de fer-se notar; esborrarem els pètals aparents, perquè tothom veja les punxes.

Clidice ha dit...

Una descripció taxonòmica molt encertada, caldria publicar-la al Nature potser?

Davit del carré Blanc ha dit...

Pense que no sempre es fan "capullos" quan arriben a la fama: hi ha qui ja és un/a mamó/na tota sa vida, sols que ho dissimula per arribar a la fama... i després ja sabeu, un cop dalt ens deixen caure la merderada.

l'home de tinta ha dit...

Senyor Pidolaire, anirem amb compte amb les punxes d'aquest capoll perquè de podrides són verinoses.

Confie, senyoreta Clidice, que anunciant-ho a El Penjoll ja tinga la difusió pseudocientífica que li pertoca.

El més curiós, senyor Davit, es que aquest bon home semblava fins i tot admirable amb les seues cròniques de guerra de la seua época del periodisme. Acabarà tan malament com sol acabar les seues novel·les...