dijous, 16 de desembre de 2010

Les valls de la Marina


L’interior de la Marina Alta amaga valls perdudes, d’accés difícil, ocupades per viles i poblets menuts, i paisatges propicis per a l’excursionisme i la petita aventura. Foren valls de moriscos, que hi mantingueren els seus costums i les seues tradicions culturals sense pressió dels cristians nouvinguts. La difícil orografia els ajudà a romandre en aquestes terres allunyats del control dels nous ocupants. Llurs noms, Gallinera, Ebo, Alcalà i Laguart, evoquen paradisos recòndits. L’itinerari comença a Pego. Una esquerda oberta pel riu Gallinera és l’únic accés possible a la vall, vigilada pel castell estratègic de Benirrama i per Forna, llogaret situat en un vessant de la serra de l'Almirall presidit pel castell que manté completa la sòlida estructura i un gran pati d’armes. Els vuit pobles de la Vall de Gallinera formen un sols municipi centralitzat en Benialí. El nom de la vall no fa referència a cap au sinó als còdols enormes, coneguts pel nom de galgues, que baixaren a bots des dels cims i reposen al fons, on és possible contemplar-los. Des d’antic, és un paradís de la cirera; entorn d’aquesta fruita s’han configurat nombrosos hàbits de vida i gastronòmics. Es conrea en amplis bancals heretats de les transformacions dutes a cap pels àrabs i els seus successors, els moriscos. Altres arbres típicament mediterranis (tarongers, llimeres, ametllers, oliveres) fan de la vall un verger. En ser definitivament expulsats els moriscos, la contrada fou repoblada amb gents de Mallorca. Els parlars salats han mantingut, doncs, la seua presència fins a dates molt recents, bé que avui estan a punt de desaparèixer.


La torrentera es troba voltada d’altes muntanyes, pertanyents a les serres de Mustalla i l’Almirall, pel nord, i d’Almudaina i Alfaro, pel sud. Crida l’atenció, als primers quilòmetres, la serra Foradà, pel misteriós forat semicircular que hi ha al cim. El seu ascens, de 700 metres, és possible des de Benissivà i Benitaia, i també des de La Carroja i Alpatró. Sobre Benissili, s’alça un castell en ruïnes, espectacular, perquè està penjat de la penya Blanca com si fos un autèntic niu d’àguiles. Al punt més alt de la vall, un mirador permet donar un últim repàs general a tot allò que s’ha anat descobrint durant el trajecte. Es pot sortir de la vall pel port que desemboca a Margarida i que permet prendre a l’esquerra la pintoresca carretera que, per la Vall d'Alcalà i la Vall d'Ebo, duu de nou a Pego. Seguint cap a la vall de Planes, a la dreta, es troba el bonic paratge del Barranc de l’Encantada, llaurat amb aigües que van a morir al riu Serpis, junt a l’embasament de Beniarrés. Una llegenda popular assegura que en aquesta vall dorm una donzella que sols desperta cada cent anys. Sols ella coneix on està un tresor amagat pels moros quan foren expulsats. També ací proliferen els cirerers.


A la Vall d'Ebo, se celebra, a finals d’abril, la Fira del Bescanvi, que artesans i grups alternatius de la zona han posat en marxa per a recordar que no tot és societat de consum. El seu caràcter tranquil i aïllat permet que ecologistes, agricultors biològics, artesans o seguidors de Buda s’assenten a la comarca i practiquen, uns dies a l’any, l’intercanvi de productes i serveis sense utilitzar moneda. La cova del Rull afegeix exotisme a la zona. Altre al·licient natural que ofereix aquest petit municipi és el barranc de l’Infern, probablement un dels més llargs del País. La seua part final, situada al terme municipal de Benimaurell, és intransitable. Des de la Vall d'Ebo, es pot tornar directament a Pego. Però si encara es disposa de temps, paga la pena d’entrar a la Vall de Laguart per Fontilles. Els pobles Campell, Fleix i Benimaurell integren un sol municipi, com a la Gallinera. També és una vall tancada, adornada per bancals d’ametllers, i punt de partida d’interessants excursions per a muntanyencs i escaladors. En resum: uns paratges dignes de ser visitats.

2 comentaris:

josepmanel ha dit...

Escrivà, ens hauria d'explicar (almenys a mi) com s'ho fa per penjar les fotografies tan ordenades. És la seua habilitat com a col·leccionista de segells, potser? A mi això em porta de cul, com quan vaig néixer.

escrivà de cort ha dit...

Doncs, deu ser la inspiració d’alguna deïtat —no sé si de l’església calinquista o d’una altra. Però no, ara seriosament: no sabria com explicar-li per escrit, en un comentari, com m’ho faig.