dilluns, 1 de novembre del 2010

Editorial amb tarongers pintats, novembre 2010

Viatge cap a Xàtiva i, tot just haver pujat al tren, una noia delicada pela una taronja clementina amb un tovalló de paper. Uns minuts abans s'ha fregat escrupolosament les ungles amb paper de vidre.
Pretendrà amb el paper immaculat que no li arribe l'àcid a la carn dels dits? L'aroma envaeix tota l'estança.
Ai, aquest olor tan agradable del meu país!
Ara comprenc per què és tan fàcil enamorar-se tot i les infidelitats i la desídia en què vivim!

Davant meu, una bella dona eslava mira el sol naixent amb uns ulls tendres, poderosos, blaus transparents. Libèl·lules fràgils ballen al voltant dels seus
pòmuls, que no mai sabran d'aquest pintor secret.

Avui vaig a retrobar-me amb els amics i amigues del Penjoll. Una cinquantena de correus han estat l'aperitiu.

És per això que en la distància regalada pel tren, bese l'horitzó que, amb Jana, ara recorre la dona dels núvols.

Tant de bo ara s'endinse en la pineda!
Que la veneren els bolets i les llavors enlairades!
Ella, satèl·lit d'aquestes mans que escriuen, fulgor fugaç del temps!

Amb Partènope, Eros, Glòria i Vicent hem pujat al castell sota un cel grisenc; camí d'un migdia ventós hem trepitjat la història al ritme de les banderes. Des del punt més alt de la ciutat, hom podia veure les ermites del Puig i Santa Anna, la Cova Negra i els ametlers perduts de Cucarella, requalificacions
estèrils de terrenys, els badalls de les piscines tristes, les finques postisses tot berenant-se les muntanyes... i una catifa viva de tarongers pintats.

Lentament hem anat baixant cap a Cuinart on havíem reservat taula per menjar. S'han acostat la resta d'amics, també els absents imaginats: David del Carré Blanc, Lo Pol, el Mestre Ximo, Rafel, Peguie i la dolçor d'Olímpia, l'Àngels que sostenia el cor amable de l'escriptor inexistent, el Gran Cal·linca enamorat del tofu, del seitan i de "l'el·la" GeRMiNaDa i, sense guitarra malgrat haver-ho dit, Toni de l'Hostal.

Arribada l'hora i els menus demanats, -a taula parada- bruixes i follets ens han servit l'encanteri d'uns Alcusses i Rafael Cambra per xarrar: - Déu meu quin misteri! De sobte han brollat anècdotes, llocs, llengües vives i ressuscitades, llibres pensats i creguts; els perduts per no editats, els premis imaginaris,literatura bella i també aquella que -allunyada de Blancaneus per poma caramel·litzada- diríem ens enganya...

En la justa harmonia del moment, hem tastat -de la dona dels núvols- el pastís de coco i pastenagues: murmuris, paraules, dringadissa de copes, somriures.

Ara, envoltat al si nocturn del viatge de tornada, mentre un home ciclotímic no para de pujar gratacels amb els sudokus, faig repàs del viscut i del regal de les hores argentades d'aquest final d'octubre: al Penjoll també collim aquests petits amors, senzills bocins de cel.

Quanta llum i calor discret ens mostrarà el Penjoll?
Aviat ho sabrem...
Amics i amigues, trenem més vida paraula a paraula. La partida, ni de bon tros és acabada.
Cal que somiem i somiem molt més encara: és hora de treballar.

11 comentaris:

refelet ha dit...

Els i les penjollaires estan tan desangelats que necessiten sovint una dosi d'estima.

Una editorial molt bonica, penjollaire entretingut.

Davit del carré Blanc ha dit...

M'encanta veure les persones que pugen gratacels de números: molt bonica la imatge del sudoku.
Supose que tothom voldríem pujar un gratacels per poder arribar prop d'on viu dona dels núvols i tastar de nou el seu pastís geològic de coco i carlotes.
Enhorabona per l'editorial!

Alietes el del Corralot ha dit...

Bona editorial i bona crònica d'un dissabte socarrat en companyia penjollaire, o com matar dos pardals d'un tir. Enhorabona, Pidolaire de les milotxes.

Partènope ha dit...

La desvirtualització, si més no per la part que em pertoca, fou molt enriquidora, malgrat que l'arròs el van haver d'anar a collir al delta de l'Ebre, sembla ;)

El pidolaire enttretingut ha dit...

Sempre gràcies per les vostres paraules; crítiques, iròniques o encoratjadores són i han estat una bona forma de desemboçar aquest cervellet meu.
;)

EROs Ramatxoto ha dit...

Tot un plaer compartir taula, passeig i escrits, com esta editorial, amb amics.

Anònim ha dit...

No em canse de llegir l'editorial. Els fets especials es mereixen paraules especials. Ara bé, un altre tipus de taula a l'hora de dinar hagués fet la trobada "rodona".

el pidolaire entretingut ha dit...

Tensión multa raó, amic existent... Haurem de cercar per la propera ocasió una "taula rodona", encara que puc assegurar-vos que tots sou uns cavallers i dames amb una altíssima qualificació moral i Intel•lectual. Així que flors autèntiques i no de plàstic per vosaltres, els presents i també els absents que en un altre moment coneixerem.
I m'agrada el nou avatar que t'has agafat. Diria que té una certa resemblança a la persona real, no creus?

Anònim ha dit...

Ho crec, senyor pidolaire, ho crec...

peguie ha dit...

Jo També et felicite Pidolaire per l'escrit. Gràcies per les rosquilles i pel meravellós pastís!

el pidolaire entretingut ha dit...

Parlaré amb la dona dels núvols i us passaré la recepta pel canal privat, tal com havíem quedat.
Un beset per a la nostra princeseta del seu Príncep entretingut.