dilluns, 25 d’octubre del 2010

Literatura fictícia I: Entrevista a Belén Esteban


A la persona que es troba entre un Pidolaire Entretingut i un Príncep de les Milotxes

Encete un viatge pels fascinants i apassionants amagatalls d’allò que algú ha barrejat i batejat amb el nom de literatura fictícia. Com no és tan senzill, com pot semblar, donar el primer pas per introduir-nos de colp i volta en la profunditat del seu univers, en este primer post, vos presente una entrevista, en exclusiva, que vaig mantindre a Las Vegas, la coneguda cafeteria de Xàtiva, amb un dels personatges que més sap sobre literatura fictícia: Belén Esteban. Però, compte, perquè este nom i cognom no ens ha de dur a la princesa del poble, que no para de contribuir a la cultura socarrant les neurones dels vampiritzats voyeurs dels mitjans de comunicació cardiòpates; com tampoc a l’autora dels dos exhaustius i ja exhaurits volums dedicats a El joven Wittgenstein, recentment publicats per l’editorial Andreita, cómete el pollo, coño, Cooperativa Granjera, SA. La Belén Esteban que anem a entrevistar no té cap relació ni física ni metafísica amb les esmentades i esmenades senyores Esteban. La nostra Bélén és una altra. La nostra és tota una erudita de la literatura fictícia.

EROs: Actualment, Sra. Esteban, és calumnista ocasional en varis periòdics i, malgrat no haver escrit cap llibre ni article sobre literatura fictícia, és considerada com una de les majors expertes mundials en literatura fictícia. No puc començar esta entrevista sense preguntar-li ¿què és açò de la literatura fictícia? Per tant, no ho faré…

Belén Esteban: Què no farà? La pregunta o començar l’entrevista?

EROs: La pregunta.

Belén Esteban: En este cas, li agraïsc que no la faça, perquè així no em coarta la meua resposta i puc esplaiar-me. A més, no hi ha millor resposta que la que es fa sense pregunta. Aleshores, li puc dir que, de la mateixa manera que el meu nom i cognom no ha de portar a confondre'm amb altres persones o personatges, la literatura fictícia tampoc ha de confondre’s amb la ciència ficció, ni la literatura de ficció. Si que té a vore, això sí, amb la literatura fantàstica, en tant que la bona literatura fictícia ha de ser fantàstica, extraordinària, meravellosa, magnífica, sublim… La literatura fictícia no només obri una fissura en el sistema epistemològic del món, també, i sobretot, en la manera d’utilitzar el llenguatge. En la literatura fictícia, la ficció no es deu a la temàtica o al contingut sinó a la forma com es presenta. Es desafien les estructures racionals i lògiques que dominen el llenguatge (i, per tant, als seus usuaris), deambulant amb total normalitat per les seues possibilitats irracionals, il·lògiques, absurdes i contradictòries, cercant formes comunicatives desconcertants. I ací és on es juga amb la ficció. La literatura fictícia és inútil, prescindible, imprevisible i, sobretot, paradoxal, aporètica. És un tipus de literatura que es fingeix, arribant a fingir-se ella mateixa. És el que s’anomena com paradoxa de la literatura de fictícia.

EROs: Vol dir que la literatura fictícia es mentida?

Belen Esteban: Anem a vore: La mentida és fruit del llenguatge. Hi ha mentides perquè hi ha llenguatge. Si no tinguérem llenguatge, les persones no mentiríem. Podríem enganyar, però no mentir. En este sentit, la literatura és mentida o, com pot arribar a atrevir-se a afirmar algun escriptor inexistent: tot és mentida. Per tant, no passaria res si la literatura fictícia fóra mentida. Però no és així exacta i contradictòriament. Hi ha mentida quan es falta a la veritat. A la literatura fictícia no hi ha veritat que valga, ni falta que li fa. La literatura fictícia no cerca la versemblança. El problema el tenim, justament, quan genera veritats. Per ficar un exemple, imagine’s que està llegint un text que diu: “mire per la finestra i veurà un burro que vola” i s'aguaita i, pam, davant els morros li apareix el burro volador… Què ha passat ací? És el que es desconeix com la conjectura de Kapuscinski. Però enunciar-la ens ocuparia una altra entrevista i, a més, és un problema no resolt per la teoria literària en el que és probable que estiga intentant donar una solució matemàtica Grigori Perelman.

EROs: Deu haver hagut una gran influència en la literatura fictícia de moviments com la Patafísica, el Dadaisme, el Surrealisme, l’Antiart…

Belén Esteban: Irremeiablement! Com diu la cita que m’acabe de trobar en este sobre de sucre: “No hi res nou sota el sol, però hi ha tantes coses velles que desconeguem”. La literatura fictícia pren de la Patafísica el mètode científic d’aplicar solucions imaginàries a problemes inexistents. Del Dadaisme, l’oposició al concepte de raó instaurat pel positivisme. Del Surrealisme, l’interés per l’inconscient, els processos onírics i, sobretot, la idea de l’existència d’altres mons o realitats possibles. Del moviment Antiart, la seua concepció àmplia d’art i cultura, així com el qüestionament dels seus paràmetres econòmics i classistes...

EROs: Aleshores… Què aporta de nou la literatura fictícia?

Belén Esteban: Ja ho deia subtilment l’anònima cita del sobre de sucre: No-res. Des de l’època dels hittites, a la literatura ja està tot, pràcticament, dit. Ara toca dir-ho d’altres maneres, amb altres protagonistes, altres situacions i altres arguments i temes. El No-res acaba sent-ho tot. I si combinem les aportacions dels anteriors moviments amb l’Existencialisme i radicalitzem la diversió, l’humor i, potser, la provocació tenim la literatura fictícia. Si de cas, la novetat de la literatura fictícia estaria en fer este còctel dins d’un entorn virtual, interactiu i multimèdia. El mitjà canvia la forma literària. Els grans canvis en la literatura esdevenen pel mitjà. Fer literatura cuneïforme era una manera de fer literatura diferent a escriure-la en papirs, mitjançant la impremta o, hui en dia, mitjançant l'escriptura electrònica. Estem en l’era digital, electrònica, cibernètica o d’Internet. Internet abans no existia, no era res, i a poc a poc acabarà sent-ho tot; no només en la literatura postmoderna, sinó també en la postcontemporània. Internet obri a la literatura les portes d’un nou món: el virtual.

EROs: Clar, abans d’Internet la literatura només jugava en dos mons el real i el fictici…

Belén Esteban: No, exactament perquè el Surrealisme ja va començar a utilitzar també el món inconscient i l’oníric. Però, ara mateix, en l’era d’Internet, la literatura ha d’entrar en el món virtual. No té mes nassos.

EROs: Per cert, quants mons hi ha?

Belén Esteban: Buf, més que mones! Està el món real, el món fictici, el món inconscient dels surrealistes, el món virtual, el món taverner (no hem d’oblidar que l’epicentre de la narrativa fictícia és eixe extraordinari poble de la Vall d’Albaida)...

EROs: I, a més, la teoria dels mons possibles també té la seua paraula en la literatura fictícia.

Belén Esteban: Sí, però l’última paraula la té la teoria dels mons impossibles que també tenen cabuda.

EROs: No ens marejarem amb tant de moviment i ens perdrem amb tant de món.

Belén Esteban: Tant de bo ens perdérem. Qui està perdut, cerca. El que no està perdut, no es meneja del lloc i no arriba a cap Lloc Nou d'En Fenollet. De totes maneres, encara que hi ha molts mons, estan en este… I, com mai va dir Rick Blaine, sempre ens quedarà este món. Perquè en el moment què este món no hi estiga, tampoc hi estarem nosaltres.

EROs: Parlant de mons, què em diu de les mones? Escriure no és un poc fer la mona?

Belén Esteban: Així ho expressa el teorema de les mones infinites, segons el qual si un grup infinit de mones, cadascuna amb el seu ordinador, estigueren teclejant infinitament combinacions de lletres de l’alfabet català i de signes de puntuació acabarien escrivint per atzar tota l’obra literària catalana, inclús la que no s’ha escrit i la que mai s’escriurà. La literatura és una mera qüestió de mones i temps.

EROs: Vaja, se’ns ha tirat el temps damunt així que li faig una última pregunta per acabar: Quin sentit té escriure?

Belén Esteban: En la literatura fictícia, escriure és una manera de fer riure.

EROs: Moltes gràcies, pel café, Sra. Esteban.

Belén Esteban: A vosté per l’entrevista. Per cert, qui m'havia dit que era vosté?

EROs: Després d'esta entrevista, "no em pregunte qui sóc, ni em demane que siga sent el mateix", que diria Foucault.

Mentre transcric esta entrevista al post d'El Penjoll que esteu llegint no deixe de pegar-li voltes i no acabe d'entendre per què, si esta Belén no té res a vore amb les altres senyores Esteban, li van ficar els seus pares este nom. I també em pregunte si valdrà la pena seguir esta sèrie...

11 comentaris:

Superagent Pardo ha dit...

El temps infinit li ho dirà, senyor Eros.

Alietes el del Corralot ha dit...

Em pensava que mai arribaria el dia que veuria les paraules "Belén" i "Esteban" juntes en El Penjoll. Per desgràcia, això ja ha passat, encara que després EROs ho vulga maquillar inventant un altre personatge que podria arribar a tindre gràcia, però que per al meu gust es perd en un maremàgnum de parauleria no sempre ben esmolada. I això sense poder traure'm del cap la imatge borrosa d'aquell fetus televisiu.
És definitivament una entrevista "lletja".

M'agradaven molt més les entrevistes d'ultratomba del Capità Supeflipo, en glòria estiga (si és que les feia ell, que ja no m'enrecorde).

Príncep de les milotxes ha dit...

Quin gran descobriment el meu!

No li faça molt de cas amical Eros; l'Alietes està una mica neguitós amb la música del Jazz eixe, i sembla que no acaba de saber-se els contes... per això dispara a tort i a dret.
Parla quasi com els advocats; voldrà fer-nos caure en una encerrona?

- Em pensava que no arribaria...Mâ que ho fa difícil! no diu, - Pensava que algun dia veuria les paraules...

Mite'ls quins intel·lectuals!

Esteban és un capellà del meu poble i Belen una escultura d'un neoprogresnob, un tipet d'eixos que s'apunten a tot allò que dóna rèdit financer i companyia de dos rombs.

Com està el pati!

Escolte mon senyor Alietes, vosté no sap que l'NJK-2000 li ha fet un ungüent a base de bicarbonat, sal i glicerina que posat a la pell oculta i bucal li fa dir una mena d'Ars amandi sense afany de lucre... i per això l'envegen -com bé diu un tal del Corralet- els estranys i interns del Penjoll?

No li calen maquillatges que no és ni la N. Portman, ni la Fangòria.

Veig que vosté és capaç de lligar - com si d'allioli es tractès- el concepte de fetus televisiu amb el d'entrevista lletja.

On vol a anar a parar?

Amb qui ha parlat per vendre els drets de dicció? Tenen copyraigt?

Això vaig veure escrit en la pàgina 23 d'aquella obra titulada "Consideracions davant l'espill" d'una entitat a mig camí entre el Pidolaire i el Milotxero dels Maquials, terme ben regat i beneït de La Vall d'Això.

Espido en l'aire entretinguda. ha dit...

Na de naaa!
Ostris, no serà aquesta dona la Belen fumant-se puros de l'Hava?
Na de naaa!

El pidolaire entretingut ha dit...

Eros, seguint amb les Tesis de Ianus, resta demostrat que el Penjoll és la vuitena veu; però la g gent t no s'entera de naâââââââ.

EROs Ramatxoto ha dit...

M’alegra la seua crítica, senyor Alietes. Encara que és un dels post que he escrit que més content estic… A més tinc moltes expectatives ficades en esta sèrie (que espere siga alguna cosa més que una sèrie).

Belén Esteban, ens agradarà més o menys però no ens passa desapercebuda. Quasi tots tenim una sèrie de prejudicis sobre ella. Normalment, quan es fa humor partint de persones es tendix a caricaturitzar-les, ridiculitzar-les. He intentant fer una altra cosa distinta. La paròdia es situa en l’autèntica Belén Esreban. Ella és qui la fa. El meu personatge fictícia no fa paròdia d'ella. És un altre personatge distint. Està en un altre món que no té res a vore. Fixe’s bé en la foto, tal volta poguera ser l’autèntica Belén Esteban d’ací trenta o quaranta anys. Una Belén Esteban en potència. Una possible Belén Esteban als setanta o vuitanta anys. Una possibilitat de tantes. També volia jugar dins d’eixa dificultat de trencar els prejudicis que hi ha darrere el nom Belén Esteban, en ficar-se en la pell de les dones que tinguen el nom Belén Esteban… Quina càrrega!

En qualsevol cas li podria dir que substituïra el nom de Belén Esteban per un altre però, clar, el que em sap greu no és no haver encertat en el nom i cognom d'este efímer personatge, sinó en no haver-ho aconseguit amb el “maremàgnum de parauleria no sempre ben esmolada”. Ni el perosnatge ni el post tenien res a vore en la vida i obra de la xica de Sant Blas.

En quant a les entrevistes d’ultratomba, les feia el Santíssim Pare. I esta sèrie no va d’entrevistes. Esta primera era per situar el tema. I d'açò sí que m’agradaria que em donaren l’opinió. Com veuen açò de la literatura fictícia?

EROs Ramatxoto ha dit...

Ah! I en el tema del nom i cognom de Belén Esteban és important tindre en compte dues coses que es diuen en el text:

1) La cita de Foucault: "no em pregunte qui sóc, ni em demane que siga sent el mateix".

2) El final de l'entrevista, quan dic: "no acabe d'entendre per què, si esta Belén no té res a vore amb les altres senyores Esteban, li van ficar els seus pares este nom."

Davit del carré Blanc ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Davit del carré Blanc ha dit...

Un parell de coses, Ramatxoto, i disculpe'm per no haver entrat abans a comentar-li el post (darrerament em sembla que visc a un altre fus horari). En primer lloc, a mi m'agrada el tema de la literatura fictícia; a més, vosté pregunta a l'Esteban sobre l'ascendència que ha tingut aquesta literatura a moviments com el dadaisme: trobe que ahí hi ha un filó interessant, es poden pensar entrevistes també sobre aquests moviments com conseqüència de la literatura fictícia (per cert, hi incluoria vosté la literatura científica com una branca de la fictícia?).
En segon lloc: cada vegada que entre a El Penjoll i veig la foto del seu post no puc parar de riure, és realment impactant.

EROs Ramatxoto ha dit...

La veritat és que jo no sé res de literatura fictícia, per això faig la sèrie i, per això, he començat entrevistant a un personatge versat en la matèria. Ara estic indagant en institucions dedicades a la literatura fictícia. Però ja li dic que no és una sèrie dedicada a fer entrevistes. Tampoc és el meu interés entrar a parlar de Dadaisme, Surrealisme, etc. Vull centra-me en la literatura fictícia. Algú ha escoltat parlar d'ella i em pot orientar un poc?

EROs Ramatxoto ha dit...

Ah! i una altra cosa, home del carré: La literatura científica fictícia és una de les branques més prolífiques.