El dissabte 31 de juliol vaig descobrir un tros de paradís en una fàbrica abandonada a Celrà, un poblet del Gironés, a tocar de la capital travessada per l’Onyar. Ens hi va portar el Tono. El tros de paradís es diu Papyrus i es tracta d’una associació que recull les donacions de fons de llibres de les biblioteques de la comarca o de particulars i revén cada llibre a 2€. A 2€! Entre la Marta i jo en vam comprar vint-i-quatre, tot haver anat aguantant l’animalet del morro. Vam trobar alguna meravella descatalogada, com ara Sota el bosc lacti, de Dylan Thomas, que feia anys que buscàvem per llibreries de vell de Barcelona. I jo vaig descobrir dos poetes nous per a mi: Adam Zagajewski i Eugénio de Andrade.
Comence hui pel llibre Ostinato Rigore (edicions 62, col·lecció Poesia del segle XX), d’Eugénio de Andrade, que suspite que plaurà especialment al Pidolaire, ja que com en el cas d’un pidolaire, la lírica del portugués, almenys la d'este llibre, està desposseïda de quasi tot. Heus ací la bellesa del seu estil, que, de més a més, entronca directament amb la tradició de la poesia assagística, tan arrelada a Portugal. Si de Andrade partix de la depuració de tot el sobrer, qué atrapa, doncs, la seua lírica? De Andrade renuncia al poema discursiu per atrapar només l’instant, la imatge; els seus versos són quasi paisatges japonesos. Per això els seus poemes són extremadament breus. Ací en van quatre:
«Vincla’t com la rosa
només quan el vent passi.»
«Despulla’t
com la rosada
en la petxina matinal.»
«Estic de pas:
em plau l’efímer.»
«Allà on espero morir,
serà encara matí?»
Si es fixen, de Andrade prescindix pràcticament del subjecte del poema, d’eixe conyàs insuportable que és el jo líric. Els seus ulls estan desenfocats de si mateix i oberts al món. I els versos capten les instantànies aparences del món:
«La sang matinal dels gerds
tria la blancor del lli per estimar.»
«El matí ple d’esclat i de dolçor
mostra en la poma el rostre pur.»
«En la taronja el sol i la lluna
dormen agafats de la mà.»
«Cada gra de raïm se sap de cor
el nom de cada dia de l’estiu.»
«De les magranes m’agrada
el repòs en el cor del foc.»
Sé que estic fent-li un magre favor a de Andrade, perqué el llibre s’ha de llegir sencer per assaborir-lo bé, però no volia deixar de presentar-los-el, ni que el pogueren llegir perqué potser els seus versos condensats i continguts retenen un poc la mala llet que últimament es destil·la per esta casa.
«El silenci és, de totes les remors,
la més pròxima a la font.»
I més simplicitat:
«De la pedra a la sal, de la sal a l’escuma,
estimo la pobresa i la blancor.»
I per acabar, l’adveniment de l’hivern en Abans de la neu:
«Els grans camps de blat
s’espolsaran la crinera,
la llum de setembre
caurà dels oms,
l’escuma del vi
s’haurà extingit
com foc d’encenall―
només aleshores la neu...»
3 comentaris:
Estava, ara, corregint selectivitat, però no m'he pogut resistir a la lectura d'Andrade i els teus comentaris, amic Alietes (tinc passió sempre pel que dius).
Dels quatre primers poemes semblen filosofia zen. No hi ha subjecte en la composició lírica, però se'ls adreçarà a sí mateix el poeta? (jo universal identificat amb qualsevol lector?) dels tercer i quart parla d'ell mateix. Hi ha un subjecte elíptic.
Dels poemes 5 al 9 són purament descriptius (Natura interioritzada, preciosos).
El de la pedra i la sal m'agrada, especialment (poema franciscà).
I dius que hi ha mala llet per ací?
No t'ho cregues; algun "tonto" que en lloc de suar aigua i sals, sua tinta. No faces calendari!
Et copie un altre de Los surcos de la sed.
Veure clar
Tota la poesia té llum,
fins la més fosca.
EL lector és qui, de vegades,
en lloc d'un sol, duu boira.
I la boira no mai permet veure clar.
Si torna
un cop i un altre
i un cop més
a aqueixes síl·labes enceses
li encegarà tanta claredat.
Beneït siga qui arribe.
Quines coses, Alietes!
¿ONG Catalana? Ji Ji.
Gràcies, Pidolaire, pel poema de de Andrade. És ideal.
Publica un comentari a l'entrada