Massa pa la carabassa.
Carabassa que embarassa
com espasa llepassa
esguits d’argamassa...
Pudor a gallinassa,
arreu la paperassa.
Açò és massa.
De Massalfassar a Massamagrell,
de Massarrojos a Massanassa,
de Massalavés a Massachussetts
i de Massachussetts... al cel!
13 comentaris:
"El secret està en la massa"
"Mamonassa!"
"M'amassa massa la maça, Schuster."
Possible títol: "La solicitud del Massai".
"Entre el poc i el massa, hi ha una tassa"
Massapà
després del "dia del blogaire en crisi" s'imposa el "dia del blogaire avorrit?" ai mare!
neeeeeens a fer bondat i escriure coses de veritat de la bona!
la padrina
A mi m'ha agradat l'entrada d'EROs. No sé, té massa específica. I és qualsevol cosa menys avorrit. Conec més d'un autodenominat 'poeta' o 'escriptor' que és incapaç d'escriure una puta merda que valga la pena. Això sí, van per la vida d'escriptors, i guanyant-se les amistats dels cercles literaris.
EROs és espontani.
Visca el dadaïsme!
Estic amb Tadeus: visca l'EROstisme!
I és un gran poema, impecable dins del seu estil.
Moltes gràcies pels títols suggerits.
M'alegra que paladars tan exigents com els dels senyors Cal·linca i Alietes aprecien el poema.
A la senyora Clídice li done les gràcies per la seua sincera crítica, encara que li pregue una segona oportunitat però, esta vegada, no lliga el poema: escolte'l. Què algú se'l prepare un poc i que li'l llegisca en veu alta, convicció i seguretat. I oblide's del contingut, de la normativitat i de la racionalitat que hi puga haver, per casualitat, en el poema. Centre's només en el ritme, en l'entonació i en la sonoritat dels versos. Deixe's seduir per l'entabanadora bellesa fonètica que té el xiuxiueig de l'essa sorda entre dues as. No li sembla captivadora? Quin títol li ficaria vosté al poema?
ai senyoret Eros! prou que m'agradaria, però no tinc cap parlant de la seua varietat dialectal a mà i, n'estic convençuda, ha de perdre molt amb accent de bassalona. ;) Això o que la meua falta d'imaginació em fa més procliu a apreciar les bondats de la poesia assagística, què hi farem! :)
Está bé això de reivindicar els jocs fono-poètico-dadaistes. Als huitanta hi havia a València un parell de poetes que formaven un invent d'allò més interessant: "texto poético". Feien coses molt xulis com ara:
Los años pasan.
Los años pesan.
Los años pisan.
Los años posan.
¿Por qué no pusan los años?
Espera, aquesta no era d'eixa gent... o sí...
Que llegisca en veu alta, convicció i seguretat MIKE CANON.
Amb la música de fons.
Aixó seria dadaísme es estat pur.
Publica un comentari a l'entrada