Robert Burns, nascut el 1759 i mort el 1796, és el poeta nacional escocès per antonomàsia; el seu poema Auld Lang Syne es canta tradicionalment a la festa de cap d'any i als comiats. (En català, se n'ha popularitzat la versió titulada L'hora dels adéus.) De ben jove, Burns començà a escriure en el dialecte escocès de la seua regió. Malgrat la popularitat de la seua obra, mai no guanyà diners suficients per a poder abandonar la feina de granger. És més: hagué d’acceptar un treball com a funcionari de duanes. La seua poesia tracta sobretot temes folklòrics i assumptes de la vida quotidiana, abordats des del punt de vista de les classes populars, cosa que contribuí a fer-lo famós. La seua ideologia republicana, radical i progressista és perceptible en temes com l’anticlericalisme, la denúncia de la pobresa i les desigualtats de classe o rol sexual, les crítiques a l’església (l’Scottish Kirk), l’exaltació de la identitat cultural escocesa, el cant a l’erotisme i la reivindicació de la socialització a través del cant, el whisky... La poesia de Burns fou mal vista per les autoritats de l’església escocesa i l’aristocràcia.
El poeta va morir als 37 anys, a causa d’uns problemes de cor agreujats per les dures condicions de treball al camp. La seua poesia encara continua sent molt popular. De fet, tots els 25 de gener, arreu d'Escòcia, hom celebra l'aniversari del seu naixement amb un sopar (que també celebra la gent d’ascendència escocesa a molts racons del món). En aquesta celebració, anomenada Burns Supper (Sopar de Burns) o Burns night (Nit de Burns), es menja el haggis (un embotit típic) i es llegeixen versos del poeta. Molts homes exhibeixen, durant el sopar, la tradicional faldilla escocesa (el kilt). Els salons d’àpats s’engalanen amb la bandera nacional escocesa, un drap blau amb la creu de Sant Andreu blanca. S’hi fan balls al so de la música autòctona que interpreten grups de gaiters. La Burns night ha esdevingut una celebració multitudinària. I clar, algú n’ha caigut en compte i s’ha preguntat: per què no fem el mateix al País Valencià amb la figura de Vicent Andrés Estellés?
Pensat i fet! El passat dissabte, es va celebrar un acte multitudinari a la Casa de Cultura xativina durant el qual es van llegir nombrosos poemes del poeta de Burjassot. Però cal fer una reflexió. Fou multitudinari perquè hi eren presents afiliats de mitja dotzena d’associacions culturals de diversos pobles de la comarca. Però eren absents alguns dels trets característics de la celebració escocesa. Als sopars de Burns, se sopa —perdó per la redundància— en família o amb la colla d’amics; hi acudeixen grans, joves i menuts; participa gent de diversa extracció ideològica i social... En poques paraules: és un moviment transversal amb què s’identifiquen, al marge d’ideologies o classes socials, nombrosos escocesos. Els sopars són quelcom semblat —per establir cert paral·lelisme— a les nostres tradicions de la Mona de Pasqua o la Nit del Ros. Hi participa tothom. S’ha de tenir present que el sentiment nacionalista està molt més arrelat en Escòcia que no entre nosaltres; ara mateix, l’Scottish National Party, amb 42 escons, governa en Escòcia (en minoria, això sí, i gràcies al recolzament d’altres grups polítics). En definitiva, si en aquesta tradició que es vol inaugurar —el sopar de Vicent Andrés Estellés—, hem d’acabar anant només progres, rojos, catalanistes —o valencianistes— i gent per l’estil, no aconseguirem gran cosa. Excepte —és clar!— trobar-nos els col·legues de sempre a l’enèsim quiosquet.
39 comentaris:
Encertada i valenta reflexió, Escrivà.
Quan vaig saber de l'acte (malgrat pensar que es tracta d'un acte necessari), vaig estar una estar una estona pegant-li voltes al tema i, més o menys com vosté apunta, vaig pensar que és difícil arribar a assolir el sentit que té la celebració escocesa sense tenir la mateixa cultura cívica (en el sentit que apuntaven Almond i Verba, disculpeu-me aquest apunt pedant, però seria llarg d'explicar), que no seria altra cosa que el fruit d'una particular història. Es més, els antropòlegs ens han mostrat que les pràctiques culturals tenen un sentit pels participants que és difícilment extrapolable d'un univers simbòlic a un altre.
Uf, disculpen l'extensió del comentari. En "refinitiva", només volia dir que em sembla encertada la reflexió i destacaria un tret del que apunta Escrivà: la confluència de vàries generacions als actes cívics, polítics, culturals... és molt important i l'estem deixant de banda.
La reflexió d'Escrivà em sembla sumament ingènua, una mera fantasia intelectual allunyada de qualsevol sentit de la realitat (per a això estan les fantasies, efectivament: per a evadir-se de la realitat).
Un parell d'apunts: el 'Auld Lang Syne' és una cançó escocesa molt popular en tota Gran Bretanya, i la canten a tot arreu l'any nou, agarradets del bracet; per altra banda, cada vegada em resulta més xocant allò de la 'cultura cívica' que menciona Davit i que he sentit dir altres vegades. ¿No tindrà eixe concepte un rerefons polític, del tipus 'grup de gent que es mou per una ideologia i això els fa semblar més 'cívics', quan en realitat són potencialment tan lamentables com qualsevol altra 'cultura' o 'poble'? ¿No confonem 'civisme' amb 'mobilització ideològica'? Si jo participara en una 'Estellés night', ¿seria més cívic? ¿Hauria de dur, per a tal fi, alguna disfressa?
Per ací també féiem alguna cosa semblant en honor als microcontistes polonesos, el Kolacja w domu cydr Cal·linca o sopar de la sidra a ca Cal·linca. Tindrà la seua supressió un rerefons polític? Encara estem a temps de no deixar morir una tradició tan arrelada entre nosaltres, els valencians.
Progres, rojos, catalanistas y "gente por el estilo". No creo. Más versiones de gente por el estilo no asistiria nunca a una cena así. Fachas, casposos e iluminados con banderita de España colgando del retrovisor interior del coche, cuando lean, nunca será “El llibre de les meravelles”. Nunca acudirán a tan ansiada cena organizada por nuestros progres en versión rural. Pero es algo natural. Los grupúsculos tienden a acotarse, dejar de mirarse el ombligo supondría minar los pilares de la feliz ignorancia, dejar de ser cabeza de ratón. Ni nuestra cultura ni nuestra economía ha caído en manos de “gente por el estilo”. Ya está bastante jodido así.
M'agrada la reconversió dialogant d'Alejandro VI. Qui t'ha vist i qui et veu, mateta de fenoll! Qui li ho haguera dit a vosté, eh, Alejandro VI, que xarraria amb penjollaires? A més, ens dóna un interessantíssim punt de vista.
Com hui estic un poc desmoralitzat, arrebossat de suor i cansat, estic en la línia pessimista del final del text d'Escrivà.
Ah, i no oblidem la gran diferència. Al sopar de Burns, la gent va a bufar-se, cantar i tocar la gaita. Al d'Estellés, celebrat en una solemne Casa de Cultura, es va anar a enaltir la figura d'un poeta nacional. Ai! (Encara que potser m'equivoque).
Sr Eros, en polonés no hi ha ela geminada. Potser quedaria millor escrit així: 'Całinca'.
Per altra banda, ¿qui ens assegura que el dia de la sidra és de caràcter cíclic, o anual, i no un esdeveniment únic?
Estimat Kalinca (sense el•la geminada): la clau de tot la trobem a l'adverbi "potencialment" que de forma molt adequada has emprat. Pel que dius envers la qualificació de "lamentable cultura cívica", et done una mica de raó, però tan sols una "mica": sempre ha hagut grimpadors i "trepes" que s'han agafat on fera falta per millorar personalment; aquests individus s'estimen poques coses; podem respectar la seua escala de valors, però per això mateix no podem caure en el parany de dir que totes les accions, actituds o defenses que puguem fer són iguals, valen el mateix.
Per altra banda, parlaves de no confondre civisme amb mobilització ideològica. D'acord, però la ideologia és una segona pell i es troba per tot arreu, la comparteix "todo hijo de vesino", llevat que tu o jo siguem animalons d'una altra galàxia. Les taronges oblidades al mercat, la tele que ningú escolta o els trages de Paquito no tenen ideologia, però sí poden ser valorats.
Fixa't, no és el mateix anar a un concert on canten o bramen per defendre la pena de mort per als qui tenen ulleres, grans i són calbs, que recitar i cantar poemes de Kavafis o Estellés en defensa de la Terra. I tot té el seu rerefons ideològic i polític.
Vaja Alejandro, perdó, volia dir Kalinca... tu ja m'entens i amb escreix.
Per cert, he perdut aquest comentari perquè se m'havia mort la bateria de la maquineta; era més graciós que aquest, però he fet el que he pogut.
Em pensaba en un primer moment que Escrivà s'havia passat a la poesía assagística tan reconeguda en les universitats mundials... Almenys a la Universitat de El Penjoll :).
Aquesta maquineta dels collons que té vida pròpia i Em canvia vocals, consonants i accents!
Sr Pidolaire, ¿què insinua vosté amb això de "Vaja Alejandro, perdó, volia dir Kalinca"? Em fa l'efecte que s'equivoca per complet.
No era una insinuació, era una forma indirecta de preguntar per provocar el teu aclariment. Però és clar que amb tants teatreros és difícil saber les personalitats múltiples.
No acabe d’entendre a quina fantasia meua es refereix Calinca. Si precisament la meua reflexió va en la línia de mostrar l’enorme distància que separa el Burns Supper del pretès Estellés Supper, i mostrar el meu escepticisme sobre el caràcter multitudinari de l’acte. És més: acabe dient que, si a la nit d’Estellés anem en alegre companyonia els mateixos que ens solem trobar en altres quiosquets semblants, la cosa no arribarà enlloc. ¿Són aquestes observacions meues una «fantasia intel·lectual allunyada de qualsevol sentit de la realitat»? ¿No serà que vostè està fent una metalectura de les meues paraules?
Encertada reflexió, però per què en lloc de proposar alternatives acaben parlant del tema de sempre? Són vostés incorregibles!
Tadeus, política i militància partidista no són el mateix: la política avarca més aspectes. D'altra banda, per descomptat que la cultura cívica a la qual em referia té a veure amb la política; és una de les fòrmules de la cultura política que poden tindre les societats. Però que siga "política" no vol dir que es traduïsca únicament en l'adhesió a una ideologia entesa com un conjunt dogmàtic de principis, sinó que es refereix a les nocions i maneres d'entendre els afers col·lectius que té una societat. Responen igual un noruec i un valencià a la corrupció dels governants? Ahí pot veure un exemple de distintes configuracions de la cultura cívica.
Sr Escrivà, parle de 'ingenuitat' i de 'fantasia' perquè vosté, en el darrer paràgrafa, presenta els fets escocesos com una mena de cosa desitjable, a la qual s'hauria d'arribar. Fantasia, ilusió. I en el fons del seu article el que hi ha és un discurs merament intelectual. 'Intelectual' ve d'intelect. A vosté li sembla bé la Burns Night, o alguns aspectes de la Burns Night, perquè té un puntillo literari, intelectual. Per a la immensa majoria d'escocesos que participen en la Burns Night el tema poètic és una excusa per a la borratxera (recordem, per cert, que l'alcoholisme és un greu problema al Regne Unit, més que en Espanya). A vosté, segurament, li sembla civilitzat, literari i bonic que es faça una cosa com la Burns Night a València i conseqüentment fa la seua proposta. Seria allò de la 'cultura cívica' a la qual, segons Davit, podríem aspirar. En qualsevol cas, la Burns Night és, en primer lloc, un esdeveniment ranci i folclòric amb un contingut nacionalista més o menys claramente reconeixible. El lloc que ocupa la Burns Night en Escòcia el tenim ben ocupat a les nostres terres amb les Falles, els Moros i Cristians, etc. I amplificat. Multiplicat per cinquanta. Fa uns anys, des d'una òptica intelectual, i per tant elevada, menyspreava les Falles. Ara les valore. Volem una 'societat cívica' perquè no ens agrada el que tenim, però ¿no serà que el que tenim, per exemple les Falles, té un regust ideològic que no agrada a alguns? D'ací que alguns, com ara vosté, Sr Escrivà, escriguen sobre estes coses utilitzant el futur simple (p.e. "aconseguirem") com a enyor d'un futur basat en un passat idealitzat i destriat, adaptat a les necessitats intelectuals del grup al qual es vol pertànyer o es pertany.
Dit això, comentar que em sembla molt bé que es facen Nits Estellés. EL que s'ha fet a Xàtiva és una iniciatica imaginativa que se li ha ocorregut a algú, i és una idea encertada. Buscar-li dimensions, fer comparacions, atribuir-li valors, enquadrar-la en un àmbit, postular-la com a acte trascendent potser siga desvirtuar el propi acte.
En conclusió, Sr, Cal·linca: Afine les maraques? Diga dia i hora de la Kolacja w domu cydr Calinca... I que rebente el biscúter!
No se sofoquen los más pasionales. No vale la pena. El verdadero dilema, la verdadera dualidad moral, la que se os presenta hoy, ¿Acudir a la procesión de la Mare de Deu de Algemesi? Si, por supuesto. La espectacular puesta en escena de una bellísima torre humana amenizada por la bellas notas que componen la Muixeranga, nuestro himno nacional, por mucho empeño que ponga el estado invasor-represor-fascista-torturador español en hacernos creer que nuestras costumbres ancestrales son la paella y la pilota, sigue siendo un placer para los sentidos, un icono de nuestro pisoteado país, una tradición que hay que respetar conservar y promocionar. Pero todos estos años intentando normalizarnos y normativizarnos y supermineralizarnos, paseando con El Babelia por la alameda con el letrero de EL PAIS bien a la vista ¿Se podrá ver mermada esa condición de crack de las vocales abiertas por acudir a la tarde beata por excelencia? Misterios y martirios, pastorcillos, cirialots, falleros, cofradías, Monseñor Carlos Osoro… Que dura es la vida.
Cada vegada m'agrada més Alejandro VI: Que dura és la vida!
Sempre l’he tingut, senyor Tadeus, per un sagaç analista, però en aquesta ocasió se'n surt. He de dir-li que aquesta iniciativa estellesiana se li va acudir a l’escriptor Josep Lozano (el de Crim de Germania i El mut de la campana), el qual —oh miracle!— va descobrir que a Escòcia se celebra el Burns Supper (com se celebren altres saraus, les hen parties per exemple). Lozano es va dedicar a enviar correus electrònics proposant de celebrar, a imatge de la nit escocesa (no ho dic jo; ho deia ell), la nit d’Estellés. La crida va trobar ressò a la constel•lació de Casals Jaume I dependents de Fort Apache. A Xàtiva, l’organitzador local, Antoni Martínez Revert, ha fet unes declaracions a la ràdio anunciant que el pròxim any es farà un sopar i el posterior recitat de poesia estellesiana.
I què he intentat jo? Fer veure que el Burns Supper és una cosa més semblant a les nostres celebracions de Pasqua (o de Falles, si vostè prefereix) que a la guingueta que es pretén muntar, a la qual per cert jo aní (mai no deixaria d’anar a un acte en què es reta homenatge a Estellés; són qüestions meues personals). En fi, potser no m’he explicat bé (o potser vostè no tenia tota la informació prèvia que estic donant-li), però el sentit de la meua reflexió és el següent: No acabarà sent el nou invent una cosa per als de sempre? I en aqueix cas, paga la pena de copiar una cosa aliena en un context diferent?
I acabaré referint-me a altre tema que toca vostè: el de les falles. En origen, les falles començaren sent una manifestació de la cultura del poble —o dit d’una altra manera, una expressió folklòrica. Sempre he dit que l’esquerra fa mal de menysprear manifestacions populars i de masses, com ara l’esport o certes celebracions festives titllades despectivament de vulgars. Amb aquesta actitud, ha permès que moltes d’aqueixes manifestacions caigueren a l’òrbita de la dreta. I clar, haver-me de sentir de vostè que jo sóc un d’aqueixos intel·lectuals d’esquerres que blasmen de tot allò en què participa la plebs...
Escrivà, com diu aquell: "no se sufoquen els més passionals". No veu que Calinca té el punt de mira tort? No ha estat fi, Calinca; esta vegada, no. Ha començat a llegir el post carregat de prejudicis i l'ha acabat igual.
Sr Escrivà, en l'entrada vosté ha escrit el següent: "si en aquesta tradició que es vol inaugurar (...) hem d’acabar anant només progres, rojos, catalanistes —o valencianistes— i gent per l’estil, no aconseguirem gran cosa".
- ¿Quina és la 'gran cosa' (o petita) que es podria aconseguir?
- ¿Qui s'inclou en eixa primera persona del plural?
Sr Alietes, diu que m'he deixat anar pel prejudici però vosté no ha deixat anar cap exposició raonada de per què creu això. En qualsevol cas, el periode de sessions al Penjoll, el curs polític o polèmic, queda inaugurat per al curs 10-11. ¿Caldria celebrar-ho?
Ui, quina manera de traure-li punta al llapis! Podria contestar-li, Tadeus, que l’expressió «no aconseguirem gran cosa» és sinònima d’altres com «no traurem trellat» o «no arribarem enlloc», però llavors vostè, amb la regla milimetrada, em faria la pregunta del milió: «I quin trellat hauríem de traure?» o «A quin lloc hauríem d’arribar?», i així successivament fins a l’infinit. Què farem? (Per cert, qui s’inclourà en aquest “farem”, futur i primera persona del plural?) Total: ja veig que vostè està en plena forma dialèctica aquest inici de curs. Sí, s’haurà de celebrar aquesta fantasia seua del peu de rei, amb què ha aconseguit d'enlluernar-me. Quina habilitat assagística! Visca El Penjoll!
Té raó, Sr. Escrivá, potser me n'he passat una miqueta amb el bisturí crític... però vaja, valia la pena començar la temporada amb energia.
Sr Cal·linca, la gran cosa per a la qual es van fer els actes es per regenerar la malmesa identitat valenciana i per canviar la realitat social que ens envolta. El Sr escrivà ho sap i vosté també. Una altra cosa és que no vulga saber-ho o que li moleste.
Salutacions cordials!
Sr Refelet, això de "per regenerar la malmesa identitat valenciana i per canviar la realitat social que ens envolta" seria per a vosté la lletra d'un hipotètic himne del Penjoll, a que sí? Curiosament, se li sembla al "per ofrenar noves glòries a Espanya", però a la inversa.
Sr Calinca, deixe en pau a la gent! Sobretot deixe d'espantar-la i intimidar-la. Li hauria de fer vergonya!
"Tots i una veu, germans, vingau./Ja en el taller i en el camp remoregen/càntics d'amor, himnes de pau". Continua l'himne! Continua l'ortodòxia ideològica somiada pel Sr Refelet.
Però no s'espante tant, Sr refelet. Ja fa temps que no faig tants comentaris al Penjoll, i si ho faig, en ocasions, és per alusions a la meua persona. Per no mencionar la INFINITAT de vegades que m'han demanat que torne a ser autor del Penjoll. ¿Què és això, masoquisme?
La meua filosofia és l’escepticisme. Rere cada idea salvadora i grandiloqüent sempre hi ha interessos uniformitzadors, un amagat desig d’esclavitzar-nos. Jo estime el meu individualisme, la llibertat de fonamentar la meua vida en principis volubles, portàtils i fins i tot, reprogramables. No m’agrada que res m’afaixone. Ni la llengua. Si això passa, finiquite les hacs, les ics i les geminades. I com no hi ha llei que em marque límits, puc mirar-m’ho tot amb el posat de suficiència i superioritat intel•lectual que altres llueixen més doctes. Jo no jugue per poder fotre’m dels qui corren rere la pilota. Sóc un esperit en caiguda lliure.
Observe alguna contradicció en el 'Neobotifler' del comentari d'abans. Si és tan escèptic, ¿per què s'autodenomina amb un terme ideològic? Això no quadra.
Se suposa que el contrari de 'neobotifler' seria el 'neomaulet'. L'última setmana s'han encés els ànims de molta gent, entre ells els neomaulets, a causa dels lamentables incendis que acabem de patir. Fa uns dies vam llegir uns 'poemes' on un jove 'poeta' exaltat expressava la seua reacció amb versos impulsius. Uns versos espantosos, sense cap valor literari, però amb cert valor de reportatge sociopolític. Després de la reacció visceral, arriba la reflexió. I ens trobem per exemple una entrada al blog "Terradelfoc", firmada per Refel (enllaç: http://17dejunyde1707.blogspot.com/2010/09/les-grans-columnes-de-fum-atac-feixista.html) on s'exposen tota mena de teories conspiratòries. Ja se sap que allò de les teories conspiratòries, enunciades normalment sense cap prova, són un argument molt dèbil. ¿És així com el neomauletisme vol impressionar al món? ¿Amb poemes de tercera regional i elucubracions gratuïtes?
Conec a Calín des de fa molts anys. Acudia a les reunions de l'Almodí a rebentar-les!
No, no. El terme neobotifler escau molt bé a la meua filosofia. Pense vostè que jo no em radicalitze, el que faig és que no prenc partit per res. Faig un pacte de no agressió amb l’entorn de convivència que m’ha tocat, això sí, amb una declarada indolència. Si m’ofereixen algun pla sociopolític simplement el qüestione, agafant-lo sempre pel costat que crema, capgirant-lo, si és necessari. Faig una mena de capitalisme vital: tot és moneda per a la meua supervivència. Les idees, les coses i, fins i tot, les persones, tenen un valor instrumental.
Senyor Neomaulet (o Nebotifler, o Neo-pallasso, ¿què més dóna), en realitat hauria d'estar vosté orgullós de mi, ja que sóc un dels pocs no-maulets que es digna a llegir de tant en tant textos emanats del món neo-maulet, que no és més que un minigrupuscle de nostàlgics anacrònics. Fins i tot articles que són intelectualment paupèrrims. Un exemple seria el de Refel, que he esmentat anteriorment, o un recent de Cucarella, publicat en el seu blog (enllaç: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/177231).
En la meua opinió, El Penjoll pertany a eixe món neo-maulet. L'actual Penjoll, el que va renàixer sota l'impuls, entre altres, de Refelet, només se sembla a l'anterior, el dels anys huitanta, en el nom. En realitat, el nou Penjoll té més vocació ideològica que literària o creativa, com ja es va deixar de manifest fa temps quan algun administrador va utilitzar la capçalera del blog per a difondre consignes ideològiques. Recordem, a més, que en eixa capçalera continua onejant una bandera. Per coses com aquesta no sóc autor del Penjoll, com he dit ja altres vegades. ¿'El Penjoll. Art de paraula'? Això sí que és còmic!
Però per què s’enfada, senyor Tadeus? Jo també crec que fer literatura sense vocació ideològica és genial! De fet m’encanta José Luís Perales! La literatura discursiva és un avorriment amb la seua intencionalitat alliçonadora. En el fons rere un autor de consciència hi ha un amargat de la vida, un ésser patètic, un... per què no dir-ho? Algú que no folla prou. Ja és prou trist tenir que viure envoltat d’ideòlegs lletraferits com per damunt llegir-se’ls. Cal denunciar, diuen. Cal obrir els ulls!... Tonteries! Cal fer de cada individualitat un cau i conformar-se’n. I riure, riure molt, de tot i de tots.
Entre tres publiquen 33 comentaris, Quina enganyifa! Pot ser?
No creu vostè, senyor neobotifler, que això seu és, en realitat, una posa molt gastada? Gent indolent, esnob, indiferent i passiva sempre la hi ha hagut. Per tant, no inventa res de nou. El passotisme, sobretot avui dia, és un fenomen absolutament generalitzat. Entre els joves, sol obeir a dues causes: o bé es tenen les esquenes ben cobertes, perquè s’és fill de papà, o bé s’està absolutament desenganyat, per les putades de la vida, i no s’espera res de ningú (hom ha perdut la fe en les persones —polítics i clergues inclosos— i en qualsevol idea). Veient com s’expressa, aposte que deu pertànyer al grup dels panxacontents. Vostè es creurà molt original, però ara mateix, al país, hi ha milers —per no dir milions— de panxacontents, de gent amb un individualisme ferotge que només pensa a viure la vida alegrement. Celebre haver vist per ací un d’ells, un presumptuós que s’atreveix a confessar en públic i sense complexos —de forma anònima, això sí— que és un home sense principis. S’agraeix la sinceritat. Con un par de güevos!, que diria Trillo.
Aquil·les, que no tanteres! que Neobotifler practica l'esport nacional del Penjoll, burlar-se de Cal·linca!
Jo també estic en contra de la tirania de les idees. Ara bé, com pertanc a la vella escola, intente ser un home de principis sòlids. He comprovat moltes vegades que no puc fiar-me de les persones sense principis. També sóc escèptic, però tirant a volterià. Quant a l’individualisme immoderat, és un tret típic dels vessants més radicals del liberalisme. Total, que va a resultar que el neobotifler podria ser, en realitat, un neocon. Haver començat per ací! Si sempre s’ha dit: els qui s’autoproclamen apolítics solen ser... de dretes. («No prenc partit per ningú» és una frase que se sent sovint en boca de gent de dreta.) Al final, si és vostè un neocon, s’acaben entenen millor el seu individualisme, la suficiència i la pretesa superioritat intel·lectual, la visió dels principis i les persones com a mers valors de canvi. I en tal cas, la seua indolència deu ser producte de la bona vida: ben menjat, ben begut, ben follat, ben vestit, amb les butxaques ben plenes, bon cotxe, un bon apartament o una casa paterna acollidora... Cashondoo... I dius que t’agrada José Luis Perales? Va, tira...
I tots aquests principis amb els que diuen combregar on els han portat a vostès? Ara mateix són captius, espècies de reserva, a punt de fossilitzar-se per al gran museu de la història i no veig que els seus discursos facen forat entre la ciutadania. No forcen més la situació. Passen-se "al lado oscuro". Surar per damunt de tot, com l'oli.
I arrodonint la qüestió, senyor Cisternes: no li sembla una contradicció acusar-me d'utilitzar l'anonimat quan tots els autors d'aquesta cosa es disfressen rere pseudònims? Per si de cas jo vaig a oficialitzar el meu. ¿Em considerarà doncs digne de continuar dient el que pense?
Publica un comentari a l'entrada