Aquesta és una cançoneta-poema per a Olímpia i tots els xiquets i xiquetes (inclós l'engresca-provocador Alietes) del Penjoll.Vinga va, també per als qui manifesten barba que punxa, siguen calbs o amb melena, vestits o despullats amb ulleres de titani o pasta dura.
Aquesta cançoneta és per als descarats o no, per la seua desimboltura, per als qui parlen d'animalets i fan jocs de paraules, capgiren i creuen lletres en paper de vàter, tovallons o llibretes; aquestes paraules les tallen i cusen, les embenen si ferides ploren i les pengen, per quilòmetres, als carrers. Al vent, elles ballen tant si plou com fa sol, esparadraps de colors.
Aquesta cançoneta, a poqueta nit, l'escriu un príncep per a seriosos i detectius que fan riure, per als qui van i vénen o parlen de vins, per al gran home inexistent que escriu d'amagat, per a les flors, sirenes, plebees o princeses del Penjoll i arreu del món... i, humilment, demana a la maraqueta humana que li pose música a la vora d'una piscina o a la porta d'un Hostal.
També és una cancó del bon despertar. Com diu Mr. Magoo: Apa, a treballar!
PAISATGE II
Al Canyaret passeja el porc senglar,
el romaní conversa amb timonets
i, tot seguit, el card de moro dansa.
El pericó incita al pica-soques
el bec del qual crivella la surera:
Desperta’t sol, -li diu, amb veu punxosa-,
replega els fils d’aram del vent que xiula!
S’engronsen els pinzells; el bruc, l’espart
al sol s’estiren i quan el blauet
somriu als conillets, l’arboçar canta .
Pertot arreu la llum excita el bosc,
sàlvies, betòniques, fenolls. L’aire
és perfum on dormen xitxarres mudes.
La palput saltirona al sergallar,
gemega el rierol, la vida es bada.
Del penúltim poemari inèdit d'Aín...
Agrair la fotografia a Cuellar.
9 comentaris:
gràcies per la part que em toca i que em prenc amb molt de gust i gràcies per les paraules, són boniques les paraules que designen coses de veritat, les afegiré a la col·lecció :)
Gràcies, un cop més, per la generositat que sempre manifestes.
Moltes gràcies per la dedicatòria!
Tot un detall que vaig a copiar al seu llibre de nadó per a quan siga gran..
Una abraçada de part de les dos!
No hem d'oblidar que Olímpia fou la primera dona del Penjoll que m'acompanyà pels carrers de Xàtiva, amb el seu papi Refelet, Je, je..
Gràcies Peguie i besets als tres.
I per atots els demés també, envejosos, que us veig venir.
Un bonic escrit, Pidolaire, i un bonic poema. En Aina passen coses excepcionals. Li llegiré la cançó a Olímpia. Segur que li agrada!
I tant que en passen de coses excepcionals!
Una abraçada; he estat mirant enguany les temperatures de Xàtiva. No cal dir res de les ponentades.
Quanta calor! Quina sort que vaig tindre en la meua visita; Olímpia ens dugué la pluja per refrescar-nos aquell matí.
Besets a la princeseta.
I dis-li a Toni que pense la musiqueta, que ja és hora de veure'l treballar.
-Parlant, sí, parlant amb l'Hostal...
-És ací la casa de l'Hostal?
Gràcies per compartir este poema tan natural i bell.
Veig, Pidolaire, que ha aconseguit ficar-hi la paraula "xitxarres". Ben fet. Ara bé, no entenc una cosa. Les seues xitxarres són mudes perqué dormen (i en eixe cas és un adjectiu ben inútil), o és que encara que estiguen despertes són igualment mudes? No sé si m'explique. Este adjectiu em lleva la son.
No patisca Alietes, ni perda la son per culpa d'unes cigales mudes; és una mena de redundància per captar els lectors com vosté; apa, a dormir que en l'altre post deia que no es trobava bé. I llija la cançoneta, llija-la que, encara que és feta per agafar-se el dia amb ganes, li provoca son.
Hi ha gent pa tot, deia mon pare.
Una abraçadeta.
Publica un comentari a l'entrada