dimecres, 4 d’agost de 2010

El sainet d’Isabel II

Anem a seguir la sèrie sobre les aventures sexuals borbòniques iniciada amb Fetes i malifetes de Ferran VII. Primer, convé fer uns aclariments. La reina Isabel II fou víctima del masclisme. En realitat, no féu coses tan distintes d’aquelles que havien fet i farien altres monarques de les Espanyes. Però ja se sap: tot allò que en un mascle és considerat timbre de glòria —la promiscuïtat sexual, el caràcter resolutiu—, en una dona esdevé infàmia i escàndol. La reina era molt influenciable i de naturalesa bondadosa —incapaç de veure la maldat dels altres. També fou una mare excel·lent i una persona que no coneixia l’odi o la venjança. Molts es preguntaran: era nimfòmana, progressista o una inconscient? Ni una cosa ni l’altra; era sexualment activa i, sovint, excessivament impulsiva. S’ha de dir que fou una “digna” representant del seu llinatge.

La seua entronització als tres anys, en morir son pare, provocà l'inici d'un llarg conflicte; el seu oncle, Carles Maria Isidre de Borbó, fins aleshores hereu de la corona, no acceptà que Isabel fos nomenada princesa d'Astúries i, més tard, reina. Amb tretze anys, edat en què les hormones estan prou esvalotades, la xica fou declarada major d’edat i es féu càrrec de la corona. Com que volien furtar-li el tron, Isabel hagué de fer allò que calia: follar i engendrar fills. Als setze anys, fou obligada pel govern a casar-se amb un personatge amanerat, Francesc d’Assís de Borbó, cosí per partida doble: per part de pare i per part de mare —el matrimoni comptà, incomprensiblement, amb l’aquiescència del Vaticà. La jove odiava el seu promès. Con Paquita, no!, sembla que va dir. Sa mare l’hagué de pessigar perquè donés el sí davant l’altar.

Una xica que casen amb la persona inadequada ha de tenir dret de reaccionar. En realitat, ella estava enamorada del general Serrano, el General Bonito, macarró que desflorà l’adolescent en un episodi que avui seria considerat una violació pura i dura. Serrano acabaria traient-li els diners, traint-la i revoltant-se contra ella durant la “Gloriosa”, la revolució de 1868. Quant a Francesc d’Assis, degué ser homosexual (o bisexual, perquè alguns historiadors afirmen que tingué diversos fills il·legítims i vàries amants). La reina va comentar a un amic seu: ¿Qué pensarías de un hombre que la noche de bodas llevaba más puntillas y bordados que yo? En qualsevol cas, sembla que el rei consort navegava à voile et à vapeur. Això sí, no tingué cap escrúpol d’acceptar la paternitat dels fills que paria la seua esposa, ni de presentar-los a la cort com a brots seus en canvi de rebre cada vegada un milió de reials.

Aviat, la llista d’amants de la reina, reals o suposats, es féu interminable. De tots ells, cal destacar José María Ruiz de Arana, el Pollo Arana, i Enrique Puigmoltó i Mayans, tots dos militars, i Miguel Tenorio, secretari particular. La llista es podria completar amb altres noms: el polític Carlos Marfori, el compositor Emilio Arrieta, els generals Espartero i O’Donnell... D’aquest darrer, es diu que despertava la passió tant de la reina com del rei consort. S’ha de distingir, però, entre allò de què gallejaven els al·ludits i la crua realitat, sovint molt allunyada de les xafarderies. En qualsevol cas, s’escamparen tota classe de comareigs sobre la parella reial. Es deia que Paquita tenia tants amants mascles com la reina. Corria el rumor que Francesc d’Assís havia d’orinar emponat, com les dones. (El rumor podria tenir fonament; és possible que el consort patís hipospàdia, malformació d’uretra que l’obligava a pixar assegut.)

Van aparèixer nombroses coples: Gran problema es en la corte / averiguar si el consorte / cuando acude al escusado / mea de pie o mea sentado; Isabelona tan frescachona y doña Paquita tan mariquita. (Els germans Valerià i Gustau Adolf Bécquer enllestiren, de forma anònima, un opuscle titulat Los Borbones en pelota, amb aquarel·les satíriques i pornogràfiques al·lusives a la cort reial.) Induïda possiblement per la mala consciència, la reina es deixà influenciar per dos personatges sinistres, el seu confessor, el pare Antoni Maria Claret, i una monja ultramuntana, sor Patrocinio —que afirmava tenir les nafres de Crist. L’un i l’altra havien estat introduïts a la camarilla reial pel consort, Francesc d’Assís, que volia inocular idees absolutistes en la seua esposa. En realitat, la reina sempre s’inclinà per encarregar el govern als moderats, cosa que obligà a continus pronunciaments militars dels progressistes. I clar, un d’aquests alçaments, la revolució de 1868, acabaria triomfant i destronant-la.
Isabel II tingué onze embarassos, bé que només cinc fills arribarien a complir la majoria d’edat. En alguns casos, la consanguinitat podria haver estat la causa dels avortaments o les morts prematures, però hi ha pocs dubtes, entre els historiadors, que els sobrevivents foren fills dels diferents amants de la reina: sembla que la infanta Isabel de Borbó i Borbó, la Chata, fou filla del Pollo Arana; Alfons de Borbó, príncep d’Astúries i posterior rei Alfons XII, fou fill del tinent d’enginyers Enrique Puigmoltó; per últim, les infantes Maria Pilar, Maria de la Pau i Maria Eulàlia foren filles de l’escriptor i polític Miguel Tenorio (Maria de la Pau se l’endugué a Alemanya, en casar-se amb un príncep de Baviera, i el presentava com a pare seu). Però és veritablement curiosa la peripècia del pare del futur Alfons XII, Enrique Puigmoltó i Mayans, comte de Torrefiel i vescomte de Miranda, nascut a la veïna Ontinyent en 1829.
La mateixa reina afirmà, en una carta dirigida al jove militar oriünd de la Vall d’Albaida, que el nen que duia a les entranyes —el futur rei— era fill seu. L’ontinyentí, nebot del polític valencià Lluís Mayans, havia lluitat als carrers de Madrid, sent encara tinent, durant la repressió del fracassat intent revolucionari de 1856. La reina es va enamorar perdudament d’ell. El 1878, fou ascendit a general de brigada i comandà la plaça de València. També es dedicà a la política; fou diputat a Corts per Énguera. De tot açò es desprèn que la sang del rei Joan Carles no seria tota blava; almenys una part de l’herència genètica dels actuals Borbons vindria de les Comarques Centrals —apunte’s aquesta, Refelet. És més: el rei actual hauria de dir-se Joan Carles Puigmoltó i Borbó. (I en aqueix cas, els successius hereus de la corona serien Felip Puigmoltó i Grècia, i Elionor Puigmoltó i Ortiz.) Com es veu, amb les anècdotes dels Borbons sortiria un bon sainet. Altre dia, parlarem d’Alfons XII i d’Alfons XIII.

3 comentaris:

refelet ha dit...

Moltes gràcies per la informació Sr Ximo. És molt interessant tot el que conta. Ara, també li dic que, afortunadament, ser català o ser castellà no és un afer sanguini, sinó cultural. Tampoc ser de les Comarques Centrals ho és. I els reis, tots en general, són per a mi, avui, una vergonya per a la humanitat.

EROs Ramatxoto ha dit...

Com es "curra" les entrades senyor Ximo!

Ximo ha dit...

Senyor Refelet, supose que vostè haurà captat que això de l'herència genèetica de les Comarques Centrals va de conya! A mi, la moraquia borbònica m'importa un rave!

Senyor Eros, gràcies per la seua observacio.