Alguna cosa fa olor a podrit

En Josep Quimpoll pensava de vegades que la millor manera de delinquir a recer de l’acció policial és dedicar-se a la política. Els amics i familiars volien llevar-li-ho del cap. «Al nord i a les illes, ja són diversos els polítics que han entrat emmanillats a l’Audiència», li feien. Però el seu antic cap l'encoratjava: «Això és a Llevant i Tramuntana! Ací, el president de l’Audiència és amic nostre.» Així que Quimpoll continuà dedicant-se als negocis bruts: a cobrar comissions als adjudicataris del servei de recollida de fem i a prevaricar en la concessió de llicències per a la construcció d’abocadors. El fiscal anticorrupció i la policia li seguien les passes. Un dia, quan ja tenien suficients evidències de la femada en què nedava Quimpoll, els policies sol·licitaren autorització al magistrat instructor per a escorcollar el despatx i el xalet del polític, i detenir-lo si calia. El jutge firmà l’autorització, però declarà el secret de les actuacions. Tanmateix, els policies, neguitosos i ansiosos de penjar-se les medalles corresponents, desvetllaren el secret al ministre del superior govern, que de cap manera hauria d’haver conegut un secret sumarial, per molt ministre que fos. I llavors s’esdevingué que el superior dignatari tenia el dia bajoc i —cavallers com són els polítics de les altes esferes— despenjà el telèfon per tal d’advertir al líder de la lleial oposició, cavallerosament, que l’endemà s’anava a enllestir una operació policial contra el seu partit. «Però no digues res, eh, que és secret sumarial», va demanar abans de penjar. I clar, el líder de l’oposició anà corrents a contar-li-ho a Frederic, l’encarregat de la tinta del calamar, que així tingué temps de muntar la maniobra del cefalòpode.

—Anirem a pel ministre, el fiscal i els policies —sentencià.
—Home, nooo... El ministre és un bon xai i ens ha contat el secret.
—Xe calla. No veus que ha atemptat contra els drets individuals de Quimpoll? Amb aquests col·lectivistes, el país s’està convertint en un estat policial. Hem de demanar la seua dimissió!

L’endemà, en comprovar que el secret sumarial era un secret a veus, el jutge instructor agarrà un bon rebot i demanà auxili al gabinet de premsa del president de l’Audiència. Els seus redactors es posaren mà a l’obra i van publicar un paper en què es deia que el magistrat no havia ordenat cap escorcoll, cap detenció, ni cap citació. Llavors, els policies van traure les ordes firmades pel jutge i els seus requeriments perquè secretaris i agents judicials estigueren presents en totes les actuacions. Fins i tot el propi Quimpoll explicà, en una roda de premsa posterior, que el secretari judicial havia acudit a l’escorcoll del seu domicili i del seu despatx oficial, que li havia ensenyat l’orde del jutge i que havia regnat la companyonia i el bon rotllet entre tots i totes. «És que els qui tenim el monyo rull som així, gent trempada», féu el polític amb un somriure d’orella a orella. Total, que el jutge hagué de desmentir el comunicat de l’Audiència i prendre declaració als finalment citats Quimpoll i companyia, que han sortit del jutjat com a imputats en diversos delictes. Això sí, l’instructor, com a petita revenja, s’ha negat a posar cap fiança a Quimpoll. Me tenéis hasta los güevos, sembla que ha dit al fiscal i els policies. ¿No veis que se han podido destruir pruebas y que los implicados se pueden haber puesto de acuerdo a la hora de declarar? La próxima vez que sus vayáis de la lengua, os enteraréis de quién soy yo, capullos. Per la seua banda, el líder de l’oposició i Frederic van dient per les emissores de ràdio i les redaccions dels periòdics que els presumptes implicats ja han pagat la pena de telediari. Mãemeua, quin cacau! Veritablement, alguna cosa fa olor a podrit en aquest país.